Etiquetes arxivades: barcelona

Quo Vadis, Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mèxic

Habitants : 7
Altitud : 1.100 m.

El Ejido Barcelona és una localitat que pertany al municipi de Tlahualilo de Zaragoza, a l’estat de Durango. Està situada a 1.100 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Té 7 habitants: 5  són homes i 2 són dones, majors d’edat, i 3 habitatges. No és més que un poble fantasma, antic i prosper mercat, ara tan sols queden unes restes decrèpites.

Antic paradís d’aigua. Altres temps va ser un dels majors productors de síndria i meló del país. Ara només queden les restes d’una comunitat que va emigrar per manca d’aigua potable i sequera, malgrat la construcció d’un sistema de reg. Pertany a una sèrie d’hisendes que des de 1891 i fins a 1900 van començar a fundar-se amb els noms de províncies espanyoles i altres referents peninsulars, ja que inversors d’origen espanyol tenien les concessions per explotar les terres. Hisendes com la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

De totes les propietats no queda cap vestigi de les finques originals. Només el poble de Tlahualilo, que és la capçalera municipal, conserva la propietat de les oficines de la Compañía Inglesa. El Ejido Barcelona va ser un lloc que el habitaven 77 persones amb totes les comoditats possibles, i un dels més pròspers de la zona. Celebrava com a festa patronal el 18 de març. Llavors havia molta aigua, ara res … En època de pluges és gairebé impossible arribar-hi en vehicle per la sinuositat i la terra chiclosa.  Si ha plogut el millor és arribar a cavall, els vehicles queden encallats.

Mèxic 1606

Aquest és un curiós (i sovint menyspreat) mapa de 1606 de la Nova Espanya d’Hondius i Mercator. Cobreix el virregnat concedit a Hernán Cortés després de la conquesta de l’imperi asteca. Aquest mapa està influenciat pel mapa d’Ortelius de 1579. Mostra una combinació d’elements cartogràfics coneguts i elements especulatius. La Ciutat de Mèxic apareix al centre-dreta envoltada d’aigua com era en l’època de la conquesta. La costa, així com les regions mineres del nord i de l’oest, i el llac de Chapala (Chapalicum Mare), per exemple, es troben dibuixats amb precisió i rigor. No obstant això, quan més al nord,  a les regions poc explorades, la cartografia es fa més especulativa. El gran mar interior al quadrant nord-oest dibuixa illes clarament traçades a partir de llegendes indígenes.

Tenochtitlan

En les seves cartes a l’emperador Habsburg Carles V, rei d’Espanya, el conqueridor espanyol Hernán Cortés va exaltar les seves gestes i descriure la població i les meravelles dels nous territoris que havia conquerit. Aquest mapa, publicat amb les cartes de Cortés, els va proporcionar als europeus la primera imatge de la capital asteca, Tenochtitlan. Malgrat està en ruïnes en el moment de la publicació del mapa (1524), la ciutat insular, amb el districte cerimonial asteca al centre, presenta un aspecta d’ordre místic i, certament, enigmàtic. El mapa més petit a l’esquerra representa el Golf de Mèxic.

 

Tlahualilo de Zaragoza

Els habitants originals de Tlahualilo de Zaragoza eren les tribus dels marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras i tepehuanes. Aquestes tribus habitaven al voltant de la Llacuna coneguda com Llacuna del Caiman i Llacuna de Tlahualilo. El Baró d’Humboldt historiador i científic alemany, descriu la Llacuna de Tlahualilo com una illa en la seva obra sobre La Nova Espanya.

1851: Els germans Ibarra de nacionalitat espanyola juntament amb un grapat d’homes funden el primer poble al nord-oest del que avui és Tlahualilo, descobreixen la mina de sofre i donen per nom a aquest lloc “El Señor de la Agonia”.

El 1888 es van assentar famílies en el territori de la hisenda de la Campana que va ser la primera a produir cultius. Cal assenyalar que aquesta hisenda va ser construïda per la Companyia Anglesa que va prendre possessió d’aquestes propietats al final del segle XIX, encara que inicialment estava projectat que la construís la Companyia Espanyola, però, aquesta no va poder pagar els crèdits que havien contret amb anterioritat amb el Banc de Londres de Mèxic. La raó social de la Companyia Espanyola especificava que era colonitzadora, tenint com a objectiu principal construir 33 hisendes on participaran els treballadors agrícoles i empleats de confiança, però va ser només un projecte.

1895: Entre 1891 i 1894 es funden nombroses hisendes. S’obren al cultiu les terres de les hisendes de Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo., Les quatre últimes desaparegudes; Barcelona, Córdova, Valencia i Toledo, aquesta última va desaparèixer també a causa del cost  per la despesa d’aigua.

1896: Els espanyols es van veure en la necessitat de fer una forta contractació de treballadors de raça negra, entre 700 i 1.000 famílies, que  van  treballar en la recol·lecció de cotó: fins a dos milions i mig de tones. Per malalties gastrointestinals els estrangers van començar a morir, altres van abandonar la població, molts varen tornar als Estats Units, principalment a Oklahoma, d’on eren originaris.

La Companyia Anglesa va efectuar la que va ser la primera obra d’irrigació: Un canal que partia de la marge esquerra del riu Nazas a l’altura del que va ser la hisenda de San Fernando. En aquesta obra es van emprar 2.000 homes amb horaris de les 6 del matí a 12 del dia i de 3 a 5 a la tarda, tenint com estris de treball només la pala lagunera i baiards.

Fotografia: Noe Macias

Extracte del blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 de juny de 2012

El año pasado Pedro Arrojo, catedrático de la Universidad de Zaragoza, vino a La Laguna por segunda vez. Durante su plática confesó que, en su primera vez en nuestra tierra, había preguntado por las lagunas que nos dan nombre. Grande fue su sorpresa al saber que llevamos ya más de seis décadas huérfanos de lagunas. Fue entonces que se enteró que hasta la mitad del siglo veinte hubo aquí humedales grandes y únicos. Aún siendo especialista en el uso y el abuso del agua -en su Ebro y en el mundo- nuestra circunstancia le pareció especialmente dramática: una Comarca Lagunera sin lagunas. Hasta entonces se enteró que los humedales que daban nombre a esta región clavada en el árido y caliente corazón del vasto Desierto Chihuahuense tenían sesenta y más años desaparecidos. Durante milenios, desde la última glaciación, éste fue un desierto periódicamente inundado por los dos ríos más grandes de México que nunca llegan al mar: el Nazas y el Aguanaval. La Laguna de Mayrán, La Vega de San Pedro, La Laguna de Viesca, La Laguna del Caimán, Tlahualilo -que en Náhuatl significa tierra inundada- o la Vega de Marrufo son hoy paisajes largamente olvidados, nombres casi borrados de nuestra memoria colectiva. A finales de los cuarenta un Okavango norteamericano desapareció frente a nuestros ojos. Después de más de sesenta años de presas, represas, diversiones, canales forrados de cemento y un feroz y despiadado ataque a los acuíferos se acabaron las lagunas y las vegas.


Zona del Silenci

La Zona del Silenci va ser documentada per primera vegada a la dècada dels 30 per Francisco Sarabia, pilot mexicà que va afirmar que el seu transmissor va fallar misteriosament mentre sobrevolava la zona. Des de llavors, moltes persones que han visitat la zona han explicat que els senyals de ràdio s’interrompen en entrar-hi, i que les brúixoles deixen d’apuntar al nord magnètic. Una explicació lògica per aquests fenòmens podria ser l’alta concentració de ferro provinent de la constant caiguda de meteorits. Alguna vegada en el temps, aquesta gran extensió de terra va estar sota les aigües de l’anomenat Mar de Thetis, demostrat per l’existència de fòssils marins a la zona. A la Zona del Silenci també existeixen  espècies endèmiques, com ho la tortuga del desert i rèptils únics al món.

A principis dels anys 70, quan un coet de la NASA, el Athena, va perdre el control i va anar a caure a la regió. Immediatament un equip d’especialistes nord-americans van arribar per localitzar l’artefacte i contractar alguns vilatans per ajudar a pentinar la zona. Curiosament, malgrat tots els recursos emprats, incloent avions, la recerca es va perllongar per diverses setmanes. Finalment, localitzat el coet, es va tendir un curt tram de via des de l’estació de Carrillo, per treure les restes de l’aparell i, a més, en el supòsit que estaven contaminades amb deixalles radioactives, es van embarcar diverses tones de terra de l’àrea veïna al lloc de l’impacte. Les operacions es van realitzar sota un fort dispositiu de seguretat, de manera que ni els vilatans van poder veure les restes del coet.

Aviat va sorgir la versió que just a l’altre costat del món, en algun lloc del Tibet o el Nepal, hi havia una zona amb les mateixes característiques, de manera que es considera la zona com un pol on es concentrava l’energia terrestre.

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons

Barcelona (6) (1842-1847)

  • 1842-1843

Al llarg del segle XIX, l’estat espanyol (i, de fet, molts altres estats d’arreu d’Europa) tractaven qualsevol qüestió conflictiva (una revolta, el sindicalisme, o un enfrontament polític), com si fos un problema d’ordre públic. I com que no hi havia forces especialitzades, es recorria a l’única força armada disponible, que era l’exèrcit. Durant anys i anys, l’objectiu fonamental de l’exèrcit serà mantenir “l’ordre”, o sigui, reprimir qualsevol oposició a l’estat.  Per això Barcelona va acabar bombardejada el 1842 i el 1843, com ho seria Girona el 1843 i Pamplona ho havia estat el 1841. Hi ha una segona raó important. En aquells moments ja començava a existir un creixent anticatalanisme que feia que tot allò que passés a Catalunya fos enormement sospitós. Raó de més, per tant, per no tenir gens de contemplacions amb una ciutat com Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

  • 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

  • 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).

UN MAPA MILITAR ÚNIC

Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).

Referent:

Sapiens
Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

Barcelona també és diferent

Per norma general, escrita i acceptada, els mapes, i plànols en general, solen estar orientats cap a la part superior del full, o marc que els conté, indicant que aquella és la direcció del Nord. I la toponímia bàsica, cotes, text descriptiu  i altres indicadors genèrics, escrits i descrits d’esquerra a dreta.

Però Barcelona es diferent.  Heu vist molts mapes en els que Barcelona estigui representada adequadament, es a dir, orientada al Nord? . Jo només recordo un plànol turístic penjat als quioscs de la Rambla. Probablement segueix en el mateix lloc.

Històricament s’ha representat Barcelona des del mar, port i porta d’entrada a la ciutat. Algunes ciutats costaneres són també així representades. La nostra és un al·legòric punt de vista que determina l’espai de connivència entre Llevant i Ponent.  Un punt on es creua l’Orient i l’Occident, l’intercanvi de cultures que venen de mar endins.

Per una altra banda, imagineu-vos Barcelona orientada correctament al Nord, cóm veuríem la quadrícula de Cerdà?. Doncs cauria estrepitosament cap el Llobregat, sense equilibri, i es que Cerdà va entendre que la seva quadrícula només podia ser representada en paral·lel al mar i a la muntanya perquè eren els espais que marcaven la pauta a seguir amb total coherència.

Us deixo amb dos mapes orientats al Nord.

Mapa detallat del port de Barcelona publicat per J & C Walker. Aquesta imatge correspon a la segona edició, que va ser lliurada per primera vegada el 1839 i corregida el 1860. Inclou els sondejos, noms de llocs, notes diverses de navegació, els plans detallats de les principals fortificacions de la badia, i la ciutat. El mapa és poc comú, la recerca ens portaria cap un exemplar a la venda a  Barry Lawrence Ruderman Antique Maps Inc. i una reproducció a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

 

Gravat calco-grafiat sobre paper, obra de Davies & Company per a l’Admiralty, Hydrographic Office, Londres. 1988

Font: Biblioteca de Catalunya.

 

Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.

Referents:

Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Quo Vadis, Barcelona (5)

•Barcelona (Townsville), Queensland, Austràlia

Superfície km²: 1.061
Habitants (Townsville) : 185.768 (2010)
Habitants (Kirwan, suburbi de Townsville) : 20.930

Imatge antiga del port de Townsville.

… a la dècada del 1960 hi havia la  Societat Espanyola del Nord de Queensland amb centre a Townsville. Encara que encabia tots els nacionals espanyols, era producte de les activitats d’uns quants catalans fervents d’Ayr. Sembla ser que, durant una sèrie d’anys, van celebrar en aquella ciutat el Dia de la Sardana per la Mare de Déu de Montserrat. Convidaven amb regularitat tots els espanyols del nord de Queensland a assistir a les danses folklbriques i altres festes… 

(3 de setembre de 1971, carta d’Agustin Andarraga Elizaran, president de la Societat Espanyola del Nord de Queensland, al director general de l’Instituto Español de Inmigración de Madrid).

Kirwan, barri de Townsville, o l'anomenat Barcelona Gardens

Un dels personatges fundadors de la Societat va ser el català Bruno Tapiolas, un ric plantador de sucre i negociant d’Ayr. Amb el temps muntaria un barri a la ciutat de Townsville amb el nom de Barcelona Gardens. Va posar noms catalans i espanyols als carrers. Els carrers es diuen Tarragona, Sabadell, Lloret, Girona, Barcelona, Catalunya, Tapiolas, Droguet, Gaudi…

Barcelona Street cantonada a Montilla Street. Google Street View.

Processó a Townsville. Any 1919.

Després de donar-li moltes voltes, he arribar a la conclusió de que aquesta Barcelona de Queensland, oficialment no existeix. En el seu moment va haver un gran desplegament mediàtic pel fet de la creació d’una urbanització amb arrels catalanes (espanyoles per extensió) a Austràlia (veure La Vanguardia i ABC), però tot va se un bluf patriòtic de la época, el esplendor del régimen dando sus frutos... La Barcelona Gardens, així anomenada (nom poc lloable per a una ciutat), no era un municipi, sinó més aviat, una urbanització a Kirwall, suburbi de Towsnville. Amb el temps s’ha anat copiant d’un indret a un altre la idea de la ciutat, municipi o suburbi, sense comprovar le veracitat de la història. Tinc els meus dubtes més que raonables.

·LA HISTÒRIA DE JOSÉ PARONELLA

A Mena Creek hi ha un complex anomenat Paronella Park, a prop d’Innisfai1. José Paronella era de Barcelona i va arribar al nord de Queensland el 19 11. Va treballar com a tallador de canya, miner, recol·lector de fusta i plantador. El 1926 va tornar a Catalunya per casar-se amb la seva novia. Va estalviar. Va emprar bé els diners estalviats. Va abandonar el dur treball de tallar canya, dedicant-se a la compravenda de terrenys amb plantacions. Va tornar al seu poble anys després. Massa temps. La seva nòvia s’havia casat i tenia dos fills. Però ell havia de tornar a Austràlia amb la seva dona. L’ex núvia es va convertir en cunyada. José es va casar amb Margarida, la germana petita. El viatge de nuvis va ser una llarga travessia en vaixell fins a arribar a Queensland. Cinc anys després, a 1929, va comprar el terreny en el qual s’assenta el Parc Paronella.

Durant anys havia anat planificant el projecte. Sabia molt bé el que volia. El terreny tenia tres nivells. En el superior, va construir la casa de pedra i avui museu. En el nivell intermedi, El Castell, un edifici amb un gran saló i escenari. S’utilitzava com a sala de projecció de pel·lícules, representacions teatrals, banquets o sala de ball. La il·luminació variava segons la finalitat amb que s’utilitzés. Ja en aquell moment comptava amb una esfera giratòria, recoberta de miralls, que reflectien llums de diferents colors. José incorporava al seu parc els avenços tecnològics als quals tenia accés. Al 1933 va comprar una planta hidroelèctrica que cobria les necessitats del parc. La primera del nord de Queensland. En el nivell més baix, jardins, pistes de tennis, zona de jocs per als nens, piscina natural al costat de la cascada, taules, bancs, fonts, un edifici amb cuina, bar i cabines perquè els banyistes puguin canviar-se i deixar la roba . I els racons del parc:. escales, edificis, taules, baranes, jardineres, ponts, tot va ser construït amb ciment, reforçat amb trossos de via ferroviària. José va plantar 7.000 arbres: aurons, pins, nogueres, roures i els espectaculars kauri, formant un passadís entre aquests alts arbres que arriben a superar els 1.000 anys. Va haver de ser un lloc molt agradable. José oferia a tothom allò que a ell li hauria agradat trobar en els anys més durs de la seva existència. Va incorporar un “Túnel de l’Amor”, que podien travessar les parelles per arribar a un amagat racó del parc amb un petit salt d’aigua. És fàcil imaginar com va ser el parc. Al vespre s’activava el sistema d’il·luminació. Llums, focus, ben situats i orientats, convertien el Parc Paronella en un lloc especial, fora d’aquest món, on qualsevol somni podia convertir-se en realitat.

El parc està molt degradat per un incendi, el 1.979, i diverses inundacions. José va morir el 1948 d’un càncer, Margarida el 1967. Els seus descendents van vendre la propietat el 1977.

Referent:
Townsville City Council
El Bert torna a Catalunya blog

Quo Vadis, Barcelona (4)

•Barcelona (Pelynt), Cornwall,  Gran Bretanya

Superfície km²: 46,76
Habitants (Pelynt) : 1.124 (2001)
Habitants (Barcelona) : 16 (cens 1891)

Barcelona, petit llogaret a Cornualla:
Barcelona, a small village in Cornwall:

[English version to the end of Post]

Els primers indicis escrits d’aquest indret daten de 1637 quan apareix un contracte d’arrendament que fa referència a un tal Andrew Dyer que va construir, a càrrec seu, un habitatge i una botiga de ferrer a Trelawne Cross. El nom Barcelona apareix per primera vegada en documents cap l’any 1740, l’àrea va ser anomenada així en memòria d’un dels fills de Sir Jonathan Trelawny, Henry, que van morir quan el seu vaixell es va enfonsar davant de les Illes Scilly el 1707. Tornava d’Espanya on havia lluitat a la Guerra de Successió en la defensa de Barcelona el 1705. Va morir amb l’almirall Sir Cloudesley Shovell a bord del HMS Association durant el desastre naval de les illes Scilly 1707.

L’estiu de 1707, una força combinada d’anglesos, austríacs i holandesos sota el comandament del príncep Eugenio de Savoia, va intentar prendre el port francès de Toulon. Durant aquesta campanya, que va tenir lloc del 29 de juliol al 21 d’agost Gran Bretanya va enviar una flota per donar suport naval. Dirigit pel Comandant en Cap de la flota britànica, Sir Cloudesley Shovell, els vaixells van navegar cap el Mediterrani, van atacar Toulon i varen causar danys a la flota francesa atrapada en el lloc. La campanya en general va ser, però, infructuosa i l’aliança va ser finalment derrotada pels franc-espanyols. La flota britànica va tornar a casa des de Gibraltar cap a Portsmouth a finals d’octubre. La força sota el comandament de Shovell consistia en quinze navilis. L’enfonsament de la flota naval britànica a les illes Scilly, de quatre grans vaixells i més de 1.400 mariners perduts en la tempesta, va ser un dels majors desastres marítims de la història de les Illes Britàniques. Es va determinar més tard que la principal causa del desastre va ser la incapacitat dels navegants per a calcular amb precisió la seva posició.

En 1740 la família Jago vivia a Barcelona ​​on tenien una casa amb jardí i hort. John Jago, la seva dona Elizabeth i el fill, Thomas. John va viure a Barcelona fins el 1881 quan es va jubilar com a ferrer. Vivia amb la seva neboda Mary Light i la seva família.

Trelawne House 1901

Durant tot aquest temps, les poques mansions de Barcelona, han estat ocupades, segons demostra el cens, per diverses famíles: William Andrew, un fuster de 60 anys i la seva esposa; John Tincomb de 48 anys i Susan Tincomb de 45; Samuel Rundle de 30 anys, sabater, la seva esposa i els seus dos fills; els Olver, Thomas Reddicliffe el cotxer dels Trelawne; Thomas A Wakeham, fuster; Joseph Light, ferrer i agricultor; etc…

Tomba de John Jago, ferrer

Gravades en una pedra de la casa, hi ha dues dates: 1856 i 1857 amb les inicals WLST i FCST. La ferreria encara existeix.

L’original Trelawne House, llar de la família Trelawney, va ser construïda al segle XIII. Sir Jonathan Trelawny va ser un dels set bisbes empresonats a la Torre de Londres el 1688 per negar-se a aplicar la Declaration Of Indulgence vers els catòlics, del rei James II, sent jutjat per sedició, però va ser absolt. Ell és el subjecte de la de l’Himne de Cornualles que porta el seu cognom. La casa pairal prop de Tregarrick era la llar dels Winslades. John Winslade va ser executat el 1549 pel seu suport a la rebel·lió de la Cornish Prayer Book.

L’annexió de Cornualla al regne emergent d’Anglaterra ha estat un procés llarguíssim i avui encara polèmic. Hi ha dues escoles de pensament, una que argumenta que Cornualla va ser completament absorbida per Anglaterra, i una altra que argumenta que Cornualla mai ha format part d’Anglaterra i que les lleis fetes per l’Estat anglès en l’Edat Mitjana, i reconfirmades més recentment, donen suport a l’argument que afirma que Cornualla és un país autònom.

Durant l’Edat Mitjana, Cornualla va ser reconegut com una província separada, anomenada Gal·les Occidental (West Wales) en alguns mapes, amb el seu propi estatus i títol subordinat a la corona anglesa, i amb la seva pròpia diòcesi. La designació de Cornualla com un ducat amb el seu títol de duc atribuït al primer fill i hereu dels reis anglesos, la qual cosa continua essent.

Les illes Biritàniques cap l'any 802. Imatge de la University of Texas at Austin

La Carta de Perdó (Charter of Pardon) de 1508 va constituir un tractat ofert als còrnics després de 1497 que indicava que els governants anglesos miraven de reconciliar-se amb els còrnics. La Carta afirma que “Cap Llei o Estatut [de Westminster] tindrà cap efecte sobre els Stannaries sense l’aprovació i el consentiment dels vint-i-quatre stannators (membres del Parlament de Cornualla). Per tant, la Carta ampliava el poder del Parlament Stannary còrnic tot assegurant-li l’autoritat per bloquejar lleis reials per tal que no entressin en vigor a Cornualla. Això li va conferir el poder de vetar qualsevol llei del Parlament de Westminster i garantia que Westminster no pogués dissoldre el parlament còrnic.

 La Reforma va marcar el començament de la davallada del còrnic. Els efectes generals de la Reforma han estat considerats com la causa principal de la davallada del còrnic que va marcar el final d’una era, una era en la qual el còrnic s’havia anat desenvolupant. Sis factors principals han estat identificats com a iniciadors de la davallada:

1. La Guerra del Devocionari (Prayer Book War), i el subsegüent “terror blanc”, va ser una de les primers causes de la davallada del còrnic atès que van morir 6.000 còrnics, una tercera part de la població masculina que parlava aquesta llengua. El còrnic va ser estigmatitzat com una llengua “endarrerida” i una llengua de catòlics potencialment lleials als enemics d’Anglaterra.

2. Relacions amb els bretons. Els vincles tradicionals amb la Bretanya es van veure greument reduïts després de la Guerra del Devocionari de 1549, i l’any 1532 la Bretanya va ser annexionada per França.

3. El College de Glasney i altres centres d’estudi que es trobaven en monestirs com ara Crantock i que havien estat la font literària principal en còrnic van ser prohibits l’any 1545.

4. L’anglès es va introduir en els serveis religiosos l’any 1549.

5. La Bíblia no es va traduir al còrnic.

6. El creixement de les ciutats i del comerç va presenciar l’expansió de l’anglès al centre i l’oest de Cornualla, i la seva utilització es va estendre més enllà de la petita noblesa.

L’any 1549, la Rebel.lió del Devocionari va tenir unes conseqüències desastroses per a la llengua còrnica. Els fets indiquen que la violència política impulsada per l’Estat va dur a una greu davallada en el nombre dels parlants del còrnic, i resistència o por per part dels supervivents còrnics de transmetre la llengua a la generació més jove.

Camden's Britannia, 1576

Referent:
Genmaps
Genuki Genealogical information of  UK and Ireland
Cornwall Online Census Project
Cornwall Council
A Vision of Britain
UK Genealogy Archives
Cornwall Online Parish Clerks
Mercator Dret i Legislació Lingüístics

English version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quo Vadis, Barcelona (3)

•Barcelona (Calarcá), Quindío,  Colombia

Superfície km²: 219,23
Habitants (Calarcá) : 73.500
Altitud:  1.536 m.

Hi ha varies Barcelona a Colòmbia. Probablement és el país amb més Barcelones del món.  Probablement també, és el país més internacional en quan a toponímia. En el mateix departament de Quindío trobarem: Génova, Córdoba,  Montenegro, Armenia (la capital), la India. I en els altres departaments: Dinamarca, Montezuma, Alcalá, Cartago, la Grecia, Sevilla, Chaparral, Palestina, Santander, Málaga, Flandes, Andalucía, Florencia, Antioquia y Granada entre altres.

There are several Barcelona in Colombia. It is probably the country with more Barcelona in the world. It probably also is the most international place names when. In the same department Quindio find: Génova, Córdoba,  Montenegro, Armenia (the capital), la India. And in other departments: Dinamarca, Montezuma, Alcalá, Cartago, la Grecia, Sevilla, Chaparral, Palestina, Santander, Málaga, Flandes, Andalucía, Florencia, Antioquia and Granada  among others.

Divisió política de la Gran Colòmbia el 1824. Atlas geográfico e histórico de la República de Colombia, 1890.

Barcelona a Colòmbia:
Barcelona in Colombia:

  • Poble del departament de Caldas
  • Barri de la ciutat de Medellín (Antioquia)
  • Veïnat del municipi de San Pelayo (Córdoba)

Altres llocs i llogarets situats a:
Other places and villages located in:

[English version at the end of Post]

Podeu visitar l’Instituto Geográfico:

Instituto Geogràfico Agustín Codazzi. Relleu.

Temple de Nuestra Señora del Carmen, Barcelona.

•AVANTPASSATS

Per Beringia, les terres avui submergides l’estret de Bering, van passar en diferents ocasions gent amb eines i costums diferents. A poc a poc les poblacions es van anar dispersant d’una regió inhabitada a una altra, augmentant en grandària i en diversitat cultural. Alguns van arribar, després de moltes generacions, al que avui és Colòmbia a través de l’istme de Panamà fa 15.000 anys. S’han trobat restes i vestigis lítics d’aquests pobladors en les regions de l’Obri en Zipaquirá, la hisenda Tequendama en Soacha, i en regions tan diverses i distants com Manizales, Santa Marta i Ibagué. Aquests primers habitants, per sobreviure, van utilitzar toscs artefactes de pedra, os i fusta tallada.

El territori està ple de falles, i el seu relleu correspon a la serralada central dels Andes. Per la seva topografia presenta 3 pisos tèrmics: càlid, fred i erm, gràcies a això en el seu sòl contrasten 3 paisatges: l’erm de la serralada, la prolongació dels densos valls del Cauca i l’accidentada geografia cafetera i el seu intens i variat colorit



•CALARCÁ

Deriva el seu nom del llegendari Cacic Calarcá, regent d’una tribu d’indis pijaos que va habitar aquesta zona andina central de Colòmbia. Calarcá va ser fundada l’any 1882. La població es va desenvolupar econòmicament gràcies a la mineria i el comerç, activitats basades totalment en la arriería. Posteriorment es va convertir en un municipi cafeter.

•CORREGIMIENTO DE BARCELONA.

Veredas (Secció administrativa) : Barragán, calle Larga, la Albania, Travesías i Rio Verde

RECORREGUT PELS BARRIS DE BARCELONA
Per Johnny G. Rosas

BARRI: Congal Uno.

Va ser construït després del sisme de 1999, en un terreny que va pertànyer a la finca la Congala. Està situat al surorient del corregimiento. Als seus voltants trobem la quebrada que porta el seu mateix nom i dos jaciments d’aigua. Compte amb 57 cases, i com molts barris del poble, no tenen caseta comunal i les seves vies d’accés no són bones. Alguns dels seus habitants afirmen que tenen poc sentit de pertinença. En dies anteriors es va realitzar un cens que va donar com aresultat 115 adults i 89 menors aproximadament (sic).

Barcelona. Imatge del blog Volksonbikes

Calarcá

 

Calarcá

•QUINDÍO

El departament del Quindío està conformat, a l’occident, per un entorn de muntanya, compost per pendents abruptes, on predominen els boscos de boira. Els ventalls fluvials, són una constant a la zona de transició sobre la part plana. A la zona oriental, el departament està constituït per paisatges ondulats, lleus i forts, que dificulten activitats agrícoles mecanitzades.

L’economia d’aquest departament es sustenta en la producció i comercialització del cafè. El descens del mercat cafeter a Colòmbia no ha eliminat l’activitat cafetera de la regió. La tinença de la propietat és el latifundi. Les activitats relacionades amb la confecció, el sector alimentari i els productes de neteja han anat incrementant considerablement les finances d’aquest departament.

Gra de cafè.

Fins l’any de 1926, Calarcá comptava amb una extensió territorial, aproximadament, de 1.200 quilòmetres quadrats, i dins d’aquest territori hi havia 4 corregimientos, dels quals només van quedar els de Barcelona i Còrdova.

Instituto Geogràfico Agustín Codazzi. Cadastre Barcelona

•EL MERMUDIO, LA LLEGENDA (UNA ALTRA)

El mermudio quindià habita en llocs freds del departament. L’hi agrada la boirina, amb la qual es vesteix i s’empolaina. Vola quan ningú l’observa, encara que no resisteix la temptació de caminar darrera de les persones que recorren sense pressa els camins rurals de la regió. Dorm sobre branques del balso. El atemoreixen les cuques de llum, el arc de Sant Martí, les libèl·lules i en particular les velles camperoles que resen en veu alta el rosari, o que li criden cobles a La Llorona, diversos estudiosos de la regió, esmenten la amistosa proximitat que hi ha entre el Mohan de la somiadora i el mermudio. Els que tenen la fortuna de veure un mermudio, diuen que en realitat no vola per si mateix, sinó que coneix el secret dels corrents d’aire per deixar-se elevar pel vent. Alguns parapentistes els han trobat pel sector de Navarca, a Calarcá. Un mermudio volador pot passar a gran velocitat pel nostre costat, com ràfega de color o vibració musical. O, si la persona ha sembrat un guayacán, passar lent pel seu costat. El principal aliment del mermudio és la rosada que es congela sobre palmells de cera a Cocora. Els calarquenys que han trobat mermudios en els cafetars, o en algun platanar per les finques de Barcelona, afirmen que tenen rostre de nadó.

•FICCIÓ I REALITAT

La ficció precedeix la realitat; l’arrel animista de la llegenda precedeix el naixement de les agrupacions i la màgia és el primer ritu del clan i de la tribu. Els poemes precolombins del Nou Món, el Popol Vuh i el Yuruparí, llegenda del Vaupés , resulten ser expressions literàries tan autèntiques que sustenten, com les epopeies del Cid i de Roland, un primer romanticisme americà.

També en la història de Calarcá i el Quindío hem trobat aquesta arrel mitològica com una extensió de la poesia o com una interpretació diferent dels materials històrics: la llegenda es nodreix menys de l’explicació que de la inventiva, i la confrontació només pot fer-se llavors a partir d’una actitud completament desproveïda. En aquesta actitud resideix el primer acostament al misteri, com una revenja contra la seva singularitat.

Els relats quindiàs (i tolimenses) estan vinculats a l’existència del cacic Régulo Calarcá i a la seva presumpta descendència. El nom de Régulo prové de la relació de viatges escrita per Agustín Codazzi durant la seva visita a les províncies de la Nova Granada.

No obstant això, la veritat sembla ser una altra. Els pijaos han deixat rastres arqueològics: atuells de fang amb dibuixos en color negre o sèpia, punxons de pedra i os, pectorals i platerets romboïdals que van ser usats com orelles o braçalets; però cap tresor d’importància que justifiqui ni El Dorado, ni Pipintá. Es desconeixen testimonis escrits dels cronistes de l’època sobre la filla del cacic. Però ningú pot negar-li a la fantasia la seva ocasió d’expressar col·lectivament. Els pobles, s’alienen en la ficció com a producte dels seus constrenyiments. D’aquesta manera transcendeixen els seus problemes al imaginatiu, però a l’infern s’atribueixen les seves debilitats.
En l’època precolombina, la regió del Quindío va ser habitada pels Quimbayas, un dels grups indígenes més destacats al país per la seva expressió artística i cultural.

Aquesta regió, per estar situada en un punt intermedi entre l’orient i occident de Colòmbia, es va convertir en una ruta obligatòria dels personatges d’aquesta època. Al segle XIX la colonització antioquenya, arriba al que es denominava el vell Caldas i altres sectors com el nord de Tolima i del Valle, on s’estableixen diversos caserius que amb el pas del temps es van convertir en grans ciutats, tal va ser el cas de la ciutat d’Armènia, fundada el 14 d’octubre de 1889. En aquest procés de colonització es funda la majoria dels municipis del departament.

Un cop creat el departament de Caldas a l’any 1905, els habitants de la regió del Quindío manifesten la seva intenció d’annexar-se d’aquesta unitat administrativa, la qual cosa s’aconsegueix el 31 d’agost de 1908.

•TERRATRÈMOLS

25 gener 1999: 1.230 morts, 4.000 ferits i més de 250.000 damnificats a causa d’un sisme de 6,2 graus en l’escala de Richter, que va tenir fins a 14 rèpliques. Armènia, la capital de la província de Quindío, va quedar arrasada en un 60%.

Referents:
Calarca.Net
Kalipedia
Ohio Northern University
Andrés Recalde a Panoramio
Viquipèdia
Wikimedia Commons
Volks on Bikes

English version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quo Vadis, Barcelona (2)

•Barcelona (Westfield), New York,  Estats Units

Superfície  km²: 122,4 km2
Habitants (Westfield) : 5.232

Barcelona Harbor és el barri del port de la ciutat de Westfield en el comtat de Chautauqua, a l’Estat de New York.

Mapa que mostra les possessions de Gran Bretanya el 1750 (rosa), França (blau) i Espanya (taronja) en l’actual Canadà i els Estats Units.

Map showing the 1750 possessions of Britain (pink), France (blue), and Spain (orange) in contemporary Canada and the United States.

•ELS PRIMERS COLONITZADORS

L’àrea va ser colonitzada el 1802 per James McMahan, abans anomenada Northumberland County, Pennsylvania. McMahan establir un molí prop de la boca de Chautauqua Creek, on desemboca al llac Erie. El molí va ser posteriorment desmantellat abans de la guerra de 1812 per evitar que caigués en mans dels britànics. La ciutat de Westfield es va consolidar el 1823 amb la unificació de les ciutats de Portland i Ripley.

The area was first settled in 1802 by James McMahan, formerly of Northumberland County, Pennsylvania. McMahan established a mill near the mouth of Chautauqua Creek, where it empties into Lake Erie. The mill was later dismantled in advance of the War of 1812 to prevent it falling into the hands of the British. The Town of Westfield was established in 1823 from parts of the Towns of Portland and Ripley.

Westfield i el port de Barcelona.

El far. The lighthouse

•EL PRIMER PAS

Barcelona, va començar la seva existència el 1831, quan la Barcelona Company va crear-la com ciutat al llac Erie, encara que la ubicació no estava dissenyada d’origen com terminal o porta d’entrada per via marítima o per ferrocarril. No obstant això, es va començar a construir un hotel, cinc botigues i els negocis varen prosperar. Cattaraugus, Mayville i Barcelona varen ser recunegudes per la Holland Land Company, i varen ser considerades com punts estratègics en el comtat. Més tard es va construir el port d’entrada. El gas natural va ser descobert a tres quarts de milla per sota de Barcelona, i el nou far va utilitzar aquesta font d’energia. Va ser el primer en funcionar amb gas natural.

Barcelona began its existence in 1831, when the Barcelona Company laid it out as a city on Lake Erie, although the location was not designed by nature as a terminal or important gateway of either water or railroad traffic. But a brick hotel was erected, five stores established and a thriving business was done. Cattaraugus, Mayville and Barcelona were surveyed into lots by the Holland Land Company, and they were regarded as the most important places in the county. Later Barcelona was made a port of entry.  Natural gas was discovered three-fourths of a mile below Barcelona, and the new lighthouse was illuminated with it.  It was the first lighthouse in the world to be powered by natural gas.


Aquest és un mapa de Johnson i Ward de 1862 de l’Estat de Nova York. Aquest mapa rar ofereix una fascinant instantània de Nova York poc després de l’esclat de la guerra civil americana. En la seva totalitat codificat amb colors cridaners i dramàtics d’acord amb el comtat, també les rutes de transport són detallades, especialment els camins, vies fèrries i canals. Inclou set plànols de ciutats: Oswego, Buffalo, Rochester, Syracuse, els voltants de Nova York, Troia i Albany. Aquesta és la primera edició de l’Atles de Johnson per imprimir a Johnson & Ward.

This is Johnson and Ward’s 1862 map of New York State. This rare map offers a fascinating snapshot of New York shortly following the outbreak of the American Civil War. Map New York in full with bold and dramatic color coding according to county, also details transportation routes, especially roads, railroads, and canals. Includes seven inset city plans detailing Oswego, Buffalo, Rochester, Syracuse, the environs of New York, Troy and Albany. This is the first edition of the Johnson’s Atlas to bear the Johnson & Ward imprint.

Extraordinari mapa de butxaca de 1876 de l’Estat de Nova York. Representa el conjunt de l’Estat i els seus voltants en amb especial atenció a les carreteres i els ferrocarrils. La data del títol és 1876, però la data de copyright a la part inferior dreta és de 1852, probablement la primera vegada que es va publicar el mapa. Publicat per Colton 172 Str William.

Remarkable 1876 Pocket Map of New York State. Depicts the whole of the state and surrounding areas in splendid detail with particular attention to roads and railroads. The title date is 1876, but the copyright date in the lower right is 1852, presumably the first time this map was published. Published from Colton’s 172 William Str. Office in New York.

•CURIOSITAT

El 1897, el fundador de Welch’s Grape Juice, Charles E. Welch, va traslladar la seva companyia a Westfield des de Nova Jersey per aprofitar el clima ideal pel cultiu del raïm, especialment de raïm Concord. La regió aviat es va convertir en famosa pel cultiu de raïm per vins i sucs de raïm.

In 1897, the founder of Welch’s Grape Juice, Charles E. Welch, moved his company to Westfield from New Jersey to take advantage of the ideal climate for the cultivation of grapes, particularly of Concord grapes. The region soon became noted for the growing of grapes for both wine and grape juice.

Si voleu saber més sobre altres Barcelona, aneu a Fronteras blog.

Referent:
Explore New England’s Past
Westfield, New York, pàgina oficial.
Wikimedia Commons
MyTopo Historical Maps

Quo Vadis, Barcelona (1)

Avui començo una nova sèrie d’articles on visitarem les Barcelona que hi ha per aquests móns de déu.
Today I begin a new series of articles on the visit to Barcelona, ​​there are here, there and everywhere.

•Barcelona, Rio Grande do Norte, Brasil

Superfície  km²: 152,30
Habitants: 3.957
Altura mitjana (m.): 124,00

Mapa de Paraíba i Rio Grande do Norte, 1643. Col·lecció de l’Institute Ricardo Brennand, Recife, Brasil. Part de la sèrie de cartografia pel llibre de Barlaeu amb il·lustracions de Frans Post.

Map of Paraíba and Rio Grande do Norte, 1643. Ricardo Brennand Institute collection, Recife, Brazil. Part of the cartographic set
executed in 1643 for Barlaeu’s book with illustrations by Frans Post.

•ESPURNES TROBADES

Potiguar és el nom d’una gran nació tupi que habitava la regió. En tupi vol dir Comedor de camarão (Menjador de gambetes). Diversos descendents de la tribu dels potiguars van adoptar, o varen ser sotmesos, al bateig cristià amb el cognom Camarão.

A la 17:00 hores del dia 6 d’agost de 1984 va morir de causes naturals  José Lopes da Silva de 65 anys. L’últim potiguar de Barcelona. Nascut a Serra da Tapuia, era descendent de la tribu Cariri i integrant dels Potiguars, que habitaven el litoral del Rio Grande do Norte des de Baía Formosa fins  Touros. El primers colonitzadors gairebé varen delmar les tribus indígenes. Actualment no existeixen tribus indígenes a la regió. Va ser famós a Barcelona, no només per ser indígena, també per ser l’únic captaire de la ciutat. Fins a avui, no hi ha ningú que practiqui la mendicitat a la ciutat (sic).

•SPARKS FOUND

Potiguar is the name of a big nation tupi that inhabited the region. In tupi means Comedor of camarãor (Canteen of shrimps). Several descendants of the tribe of the potiguars adopted, or were subjected, to the baptism of Christian with the surname Camarãor.

To the 17:00 hours of the day 6 of August of 1984 died of natural causes José Lopes da Silva of 65 years. The last potiguar of Barcelona. Been born to Serra da Tapuia, was downward of the tribe Cariri and member of the Potiguars, that inhabited the seaboard of the Rio Grande do Norte since Baía Formosa until Touros. The first colonists almost decimated the native tribes. At present they do not exist native tribes to the region. It was famous in Barcelona, no only to be native, also to be the only beggar of the city. Until today, there is not anybody that practise the begging to the city (sic).

Un excel·lent exemple de la primera edició de Colton: un mapa de 1855 del Brasil, Guaiana Britànica, Guaiana Francesa (Cayenne) i la Guaiana holandesa (Surinam). Abasta des de Veneçuela a Uruguai i la conca de l’Amazones fins a l’Atlàntic. Mapes de detall de Pernambuco i Rio de Janeiro apareixen en el quadrant inferior esquerre. Al llarg del mapa s’identifiquen diverses ciutats, fortaleses, rius, ràpids, guals, i una varietat d’altres detalls topogràfics. Mapa a mà de color rosa, pastís verd, groc i blau per definir els límits nacionals i regionals. George Washington Colton, 1855, Atlas of the World.

An excellent first edition example of Colton’s rare 1855 map Brazil, British Guyana, French Guyana (Cayenne), and Dutch Guyana (Surinam). Covers from Venezuela to Uruguay and from the Amazon basin to the Atlantic. Insets detail maps of Pernambuco and Rio de Janeiro appear in the lower left quadrant. Throughout the map Colton identifies various cities, towns, forts, rivers, rapids, fords, and an assortment of additional topographical details. Map is hand colored in pink, green, yellow and blue pastels to define national and regional boundaries. George Washington Colton’s 1855 Atlas of the World.

•HISTÒRIA BREU

La regió on avui es troba la ciutat de Barcelona va ser colonitzada al segle XIX per camperols de Seridó, així com altres regions de Rio Grande do Norte i Paraíba. Segons l’historiador Cascudo, la primera casa de Salgado, nom amb què era coneguda la regió, va ser construït per Maria José do Nascimento, un nadiu de Bodo a Cerro-Corá, que amb dos germans van ser els primers propietaris de la terra. El nom de Salgado, el primer pel qual Barcelona era coneguda, es deu a l’alt nivell de salinitat de la terra.

El 1929, l’alcalde de São Tomé, ciutat de la que Barcelona formava part, va canviar el nom per Barcelona. El nom prové d’una plantació situada a l’Amazònia, on l’alcalde havia treballat. Barcelona s’emancipa de São Tomé el 17 de desembre de 1958.

•BRIEF HISTORY

The region where today finds the city of Barcelona was settled to the 19th century for peasants of Seridó, as well as other regions of Rio Grande do Norte and Paraíba. As the historian Cascudo, the first house of Salgado, name with what was known the region, was built by Maria José do Nascimento, a native of Bodo a Cerro-Corá, that with two brothers were the first owners of the land. The name of Salgado, the first for which Barcelona was known, owes to the high level of salinity of the land.

The 1929, the mayor of  São Tomé, city of what Barcelona formed part, changed the name for Barcelona. The name comes from a plantation situated to the Amazònia, where the mayor had worked. Emancipating Barcelona São Tomé on 17 December 1958.

Nova precisa et Brasiliae Tabula totius realitzat el 1640 per Joan Blaeu. Mostra les capitanies de la costa brasilera, en una organització diferent de l’establerta en la primera meitat del segle XVI.

Nova precisa et Brasiliae Tabula totius realised the 1640 for Joan Blaeu. Show the captaincies of the Brazilian coast, in a different organisation of the established in the first half of the 16th century.

Atles polític de 1922. Autor desconegut.

Political atlas of 1922. Unknown author.

Carta escrita fa més de mig segle per un emigrant barceloní que va anar a Rio de Janeiro a la recerca d’una vida millor.

Letter written does more than half century for a migrant Barcelonan that went to Rio de Janeiro to the research of a better life.

Precursors dels moderns logotips amb que les empreses s’identifiquen, les marques cremades sobre el cuir del bestiar és el més primitiu senyal de propietat. Hi ha registres de ferros en gravats de l’antic Egipte i en versos del poeta grec Anaximandro i el romà Virgílio.  D’inici, les marques eren fetes en grans festes, atraient cantants, fanfarrons i els millors vaquers.

Precursors of the modern logotypes with that the companies identify , the burned brands on the scalp of the livestock is the most primitive signal of property. There are registers of irons in engravings of the ancient Egypt and in verses of the Greek poet Anaximandro and the Roman Virgílio. Of start, the brands were done in big parties, attracting singers, boasters and the best cowboys.

Us convido a llegir aquest escrit que hi ha a la pàgina oficial d’aquesta Barcelona brasilera. L’he transcrit literalment perquè crec que és fàcil d’entendre i molt il·lustrativa :

I invite you to read this writing that there is to the official page of this Brazilian Barcelona. I have transcribed him literally because I think that is easy to understand and very clear:

Ao visitar Barcelona, não espere que alguém diga moltes gràcies em sinal de agradecimento, nem espere alguém pedir-lhe algo si us plau educadamente. Por favor! Ao chegar pela manhã você não receberá um bon dia!, nem será saudado com um bona tarda ou bona nit ao chegar a noite à cidade. Não tente começar um namoro com uma barcelonense perguntando com et dius? Por que ela não saberá dizer-lhe o próprio nome. Em fim, se você quiser fazer amigos perguntando com estàs? e na tentativa de ser gentil dirá encantat de cionèixe’r-te (sic), não espere nenhuma reação do barcelonense que não uma expressão inquisitorial.

Tudo isso não nos faz mal educados, afinal não somos uma daquelas típicas cidades do sul do Brasil de colonização estrangeira. Antes que a coisa se complique mais, é melhor que saia da cidade sem nem mesmo dizer adéu. Sim, como você já deve estar adivinhando, nós não falamos catalão. Guarde, por favor, seu català para àqueles da cidade homônima; leitores de Joanot Martorell, de onde Joan Miró dava suas pinceladas e onde se come muita escudella i carn d’olla ou se bebe tarragona (sic) o tempo todo.

Na verdade, nós somos tão lusófonos quanto se é qualquer município sertanejo que se preze. Mas nosso vocabulário é especial, porque nele um filólogo é capaz de perceber verdadeiros “artefatos de arqueologia lingüística”, que não chegam a ser fósseis porque nós os mantemos vivos no nosso dia-a-dia. O que são hoje resistências do português arcaico chegaram junto com os colonizadores e foram preservadas pelas populações rurais e incultas do sertão brasileiro. Imune aos modismos e a subserviência cultural das metrópoles, eles conservaram o falar português da Idade Média.

Muitas destas expressões, inclusive, foram usadas por Luis de Camões, Padre Antônio Vieira e Gil Vicente em suas obras. Muitos dos costumes e do vocabulário do sertão evocam muito a Europa ibérica, sobretudo acamponesa e medieval. À seguir confira um pequeno dicionário de expressões arcaicas historicamente usadas no municipío de Barcelona/RN. Nem todos os termos usados no nordeste brasileiro são utilizados em Barcelona. Muitas das usadas, inclusive, têm seu sentido completamente diferente daquelas empregadas em outros Estados e até cidades próximas.

Com encabir Europa a Brasil?

Referents:
Portal Virtual de Barcelona, Brasil
Mappery.com
Wikimedia Commons

Barcelona (4)

[English version at the end of the post]

•SEGLE XVIII-XX (1958)

La Rambla es va convertir en el passeig per excel·lència de la nova Barcelona del final del segle XVIII. Alguns dels edificis més emblemàtics que s’hi van construir, que encara avui es conserven, són el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau Marc, entre altres. També va ser en aquesta època quan van emergir amb força diverses zones de la ciutat intramurs que fins llavors havien tingut un desenvolupament urbà desigual.

Al Raval, espai ocupat majoritàriament per zones de conreu i grans establiments eclesiàstics i de serveis, s’hi van anar instal·lant cada vegada més indústries emergents, com ara les fàbriques cotoneres i, especialment, les de fabricació d’indianes.

A l’altre extrem de la ciutat, al barri de Sant Pere, es va accelerar notablement la construcció d’habitatges, al costat d’operacions d’urbanització com el passeig de l’Esplanada. Es va recuperar llavors la pràctica, ja habitual en els segles medievals, d’aixecar pisos nous per sobre d’altres, que accentuaven la verticalitat del paisatge urbà. Als prats de Sant Martí de Provençals es va construir el cementiri del Poblenou, on anys més tard es van enterrar els milers de víctimes de l’epidèmia de febre groga del 1821.

Paral·lelament al desenvolupament urbà, diverses personalitats, com ara el gravador Pere Pasqual Moles i el pintor Antoni Viladomat, entre altres, destacaven en l’àmbit cultural i artístic de la ciutat.

•1706

L’ordre rural del Pla de Barcelona es va identificar amb les traces de les antigues rieres i aquestes es van convertir en els límits de terme, divisòries de propietat i fins i tot camins.

Plànol de Barcelona 1706. Nicolas Visscher

•1719-1753

El final desfavorable de la guerra de Successió per a Barcelona i Catalunya va provocar un veritable daltabaix urbanístic a la capital catalana. L’enderrocament de bona part del barri de la Ribera i la construcció d’una ciutadella militar gegantina va suposar l’operació de transformació urbana més important que va experimentar la ciutat al llarg de la primera meitat del segle XVIII. La construcció de la ciutadella i la creació d’un nou perímetre urbà al sector oriental de la ciutat va donar pas, a partir del 1753, a la regularització de la façana marítima de Barcelona. En aquesta data va començar oficialment la construcció del barri de la Barceloneta, amb la col·locació de la primera pedra.

Des de la construcció de les muralles, a l’edat mitjana, fins a mitjan segle XIX, la forma i les dimensions de Barcelona no van canviar gens. El pla, ocupat per altres nuclis com ara el Clot, Sant Martí de Provençals o Santa Maria de Sants, era un entramat de rieres i rierols, camps i vinyes, camins i carreteres i algun estany, com el del Canyet, com es pot veure en aquest mapa del segle XVIII. S’hi pot veure, també, el rec comtal. Data: després del 1719 i abans del 1753, autor desconegut.
Plànol de Barcelona fet l’any 1801 amb la imatge que oferia la ciutat i el pla el 1740.

•1806

1806

•1823-1850

Aquest mapa mostra una visió molt més àmplia, ja que recull l’àrea entre els rius Llobregat i Besòs i, a més de viles més allunyades de Barcelona, com ara Molins, Montcada o Santa Coloma, també situa llocs com les Corts de Sarrià, la Bordeta, la Torrassa o Sant Andreu Comtal. Publicat a Milà el 1823, C. Vacani.
Vista de Barcelona amb la ciutadella militar a mitjan segle XVIII.
Planta de les Drassanes a mitjan segle XVIII, envoltades pels nombrosos camps de conreu del Raval i la falda de Montjuïc.

•1847

Camins principals del Pla de Barcelona.

Plànol aixecat pel Cos d’Enginyers de l’Exèrcit, 1847

•1855

Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona aixecat per orde del Govern per a la formació del projecte d’eixample. Fixeu-vos molt bé en el Límite de Zona Militar, que voreja Barcelona.

Plànol topogràfic, 1855. Ildefons Cerdà

•1859

Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació,1859. Ildefons Cerdà i Sunyer.

Les altres propostes d’Eixample:

•1890

Sobre la quadrícula de l’Eixample de Cerdà, el mapa mostra l’avenç de les construccions després de l’Exposició Universal del 1888, amb illes de cases construïdes amb més densitat als voltants del passeig de Gràcia i el passeig de Sant Joan, i la zona del Poblenou, aixecada a redós del cementiri i a remolc de les fàbriques.
Plànol del municipi de Barcelona. D.J.M. Serra, 1891

•1899

Projecte d’unificació i reforma dels pobles del pla a la ciutat de Barcelona. Ricardo Alsina Amils, 1899

•1901

•1904

•1914

Plànol general de Barcelona. La febre tifoide a Barcelona: gràfic de l’epidèmia de l’any 1914

•1915-1920

El creixement de la ciutat arran de la urbanització de l’Eixample de Cerdà i l’agregació dels municipis veïns es veu ben clarament en aquest mapa del principi del segle XX: Ciudad de Barcelona con su llano y alrededores [1915-1920]

•1933

Servicio Topografico de l’Ajuntament de Barcelona, any 1933. Escala 1:5.000. Detall.

•1958

Plànol de la ciutat de Barcelona 1:10 000, dibuixat i editat pel Servei Tècnic del Plànol de la Ciutat. Autor: Ajuntament de Barcelona. Servei Tècnic del Plànol de la Ciutat, 1958

Agraïments:

Any Cerdà
ICC. Cartoteca Digital
Museu d’Història de Barcelona
Zonu.com

English version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers