1700 Ciutats (2)

  • BARCELONA (1700: 38.000 hab. – 2011: 1.615.448 hab.)

Títol:
Le Plan De Barcelonne et de ses Environs Tres Exactement Leves sur les Lieux en 1711 . . .
Autor:
Nicholas De Fer.
Any de publicació:
París,  1711.
Observacions:
Acolorit a ma.

Mapa molt detallat de la rodalia de Barcelona. Fixeu-vos en els camps de conreu i horts delimitats, les masies, molins, camins, recs, torrenteres i llacunes com les del Poble Nou i el Llobregat. Representació de que la plana de Barcelona era un indret fèrtil, ben comunicat i amb abundància d’aigua per regadiu. Impressiona el verd fosc, humit, de primavera iniciàtica.  Podem descobrir l’antic camí de Montcada a Collblanc, el rec comtal, la futura carretera de Ribes i el camí de Mataró. La ciutat de Barcelona apareix només intuïda, amb les muralles i els edificis més emblemàtics. Podeu veure les Rambles i la muralla que separava la ciutat nova de la vella.

Físicament, la ciutat era una plaça emmurallada amb nou portes. L’espai entre muralles estava socialment controlat, el centenar de barraques instal·lades en l’actual Barceloneta (i no el clerical i agrícola Raval, on es jugava, bevia i defraudava el fisc), era l’espai que s’escapava del control institucional.

Els barcelonins del 1700 anomenaven indistintament Born o Plaça Major l’actual passeig del Born, ple aleshores d’adrogueries i botigues de robes, seu del mercat de fruites i verdures i escenari dels actes solemnes.

La casa típica, entre mitgeres, amb pati al darrere, pou i secreta (la comuna), era estreta, tenia una planta baixa amb taller o comerç, cuina i menjador, i un o dos pisos comunicats per una escala de cargol, amb una galeria descoberta en el superior i balcons coberts per gelosies o tendals de franges blaves i blanques. Així eren prop del 85% de les vivendes de la ciutat. Les residències dels acabalats, unes 250, eren les cases grans: cap d’elles, tret de les vinculades a la corona i al bisbe, rebien el presumptuós nom de palau que amb els segles s’ha prodigat tant. Malgrat que es caracteritzava per una relativa barreja social, tenia les seves zones bé: la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Montcada, Ample, Mercè, Viladecols, Mercaders… Els posseïdors d’aquestes mansions tenien també una segona residència fora de les muralles: la torre. A les cases grans els espais masculins estaven segregats: estudis, o llibreries, per als homes, estrades, una habitació càlida i amb mobles baixos, per a les dones.

Hi havia uns 38.000 habitants. I unes persones que només apareixen als inventaris d’objectes i escriptures de compravenda: els esclaus. Els esclaus estaven tan integrats en la vida quotidiana barcelonesa que eren oferts sota Les Voltes dels Encants, prop de la Llotja, en pública subhasta. Per conèixer el seu nou propietari, tenien que esperar que es consumís la vela que hi havia encès el subhastador, moment en el que es donava per acabada la licitació.

La gran colònia estrangera (gairebé el 20% dels barcelonins eren d’origen francès: i si en algun moment hi va haver brots xenòfobs, un cop expulsats els jueus i els musulmans, va ser contra els francesos) s’integrava amb rapidesa i catalanitzava els cognoms. Jaume Riberol era de Bolonya; Pau Maurici, flamenc; Guillem Ros, anglès; Tomàs Felip, grec…

Barcelona també era una ciutat pledejadora i busca-raons. Els insults preferits: puta i cabró, amb els complements puta de merda, fill de la gran puta, bagassa o fill de la gran bagassa, i, uns graus per sota en l’escala d’agressivitat, belitre, bergant, brivó i brut merder.

La feina ocupava sis dies de la setmana: des de les cinc del matí fins a nou del vespre. Però no només hi havia espai per a l’oci en les festes de precepte. També hi havia àpats calents als hostals, vi i aiguardent a les tavernes i jocs (trucs, una mena de minigolf, pilota, amb raquetes i puntuació similar a la del tennis; billar, daus i cartes) als triquets, un espai entre el casino i el poliesportiu de barri.

Tenien una alimentació variada però austera, en què el rei de les proteïnes era el porc i la sopa de fideus el plat més comú. Els barcelonins eren llaminers, i els dolços més comuns eren els melindros, torrons i neules, les aigües garrapinyades (granissats, amb gel del Montseny) i la xocolata. Si alguna dependència tenien
era pel vi i el sucre, sense comptar el nou vici de fumar. Una altra característica local era el gust per la roba de colors, que deixava enrere la moda del negre, el vestit a l’espanyola.

Títol:
Plan of the City of Barcelona
Autor:
Paul Rapin de Thoyras
Any de publicació:
Londres,  1740.

Malgrat que el mapa està datat en el 1740, s’hi representa una Barcelona anterior a 1714, acumulant un retard de més de 25 anys. Podem veure el barri de Ribera desaparegut amb la construcció de la Ciutadella, les fortificacions i més de 20 indrets d’interès mencionats. Horts i conreus segueixen presents amb un toc gràfic semblant al cubisme.

Referent:

Institut Cartogràfic
AbeMaps
El Periodico
La Vanguardia.

Categoria : 1700, catalunya
Etiquetes :