Quo Vadis, Barcelona (9)
•Barcelona, Tarapacá, Huara, Xile
Habitants (Huara) : 2 730
Altitud : 1.153 m.
Aquesta Barcelona no és un una ciutat, ni un poble, ni tan sols un llogaret. El contrari, no té res. No hi ha població, no hi ha edificis, ni carrers. A més, està perduda en la immensitat dels Andes, a 1.153 metres d’alçada, prop de la població d’Huara, al nord de Xile, en una zona de salnitreres. L’Oficina Barcelona està en ruïnes, la salnitrera, també. Aquestes dues imatges de Geonames són testimoni d’un paratge extraterrestre, difícil i poc convencional.
El senyor Google, omnipresent, ens la mostra així, des de la carretera Panamericana.
I el Geoportal Gore Tarapacá (del Govern Regional) visualitza un món autènticament diferent.
L’àrea que conforma l’actual Regió de Tarapacá, està situada en un dels deserts més àrids del món, condició que ha fet d’aquesta zona un veritable repte pels diferents grups humans que des de temps remots han conviscut en aquest entorn. Malgrat aquestes circumstàncies geogràfiques, climàtiques i ambientals, els diversos pobles van mantenir un equilibri i harmonia amb la natura i el seu desenvolupament.
Els vestigis arqueològics, corresponents a diferents ètnies, mostren que la regió va ser habitada aproximadament 8.000 anys abans de la nostra Era, destacant-se la cultura Chinchorro (Arica) i el més antic procés de momificació del món, fet amb sorra, fang i cendra.
Mapa W. & J. Blaeu, mapa orientat a l’est. Novus Atlas, Das ist, Weltbeschreibung. 1647
El transcurs dels segles va originar un procés d’evolució que va convertir als pobles nòmades al sedentarisme, així és possible trobar des del segle IV dc. al XVI dc. als Aymaras a l’altiplà, els Changos a les zones costaneres, i la posterior expansió de l’imperi Inca que s’origina en la serralada dels Andes peruans. Tres segles després, a mitjans del 1800, l’extens desert ric en nitrats va aportar gran prosperitat no només a la zona, sinó a tot el país.
Les inversions estrangeres van contribuir a convertir els ports de Tarapacá en puixants ciutats que van marcar l’època d’esplendor del salnitre.
Segons una llegenda dos pobladors aimares de la zona, van fer una foguera i va començar a cremar la terra que contenia “caliche”. Assabentat el capellà de Camiña, i portant aigua beneïda, recull unes mostres i reconeix que contenen Nitrat de Potassi. Una altra part de les mostres es trobaven al pati de la casa del sacerdot i més tard va observar que les plantes es desenvolupaven extraordinàriament.
Amb el descobriment del salnitre a la zona, es van establir a Tarapacá i Antofagasta oficines salnitreres per a la seva explotació.
De 1810 a 1812, les vuit primeres oficines salnitreres es van establir a la província de Tarapacá, en Negreiros, Pampa Negra i Zapiga.
Amb el decaïment de la venda del salnitre durant els anys 1930, la majoria de les oficines van ser desallotjades (produint un èxode massiu de treballadors) i desmantellades. En l’actualitat, queden poques oficines en peu, erigint-se com a pobles fantasmes, les quals es troben majoritàriament en mal estat. Les oficines més conegudes són les de Humberstone i Santa Laura a la Regió de Tarapacá, que des de 2004 són Patrimoni de la Humanitat. I Chacabuco, Pedro de Valdivia i María Elena a la Regió d’Antofagasta, sent María Elena l’única oficina salnitrera en funcionament.
L’ORIGEN DE HUARA
La vila de Huara data de 1885, un cop acabada la Guerra del Pacífic. Huara va ser creada per a complir la funció de centre administratiu i serveis referents al salnitre, va arribar a comptar amb gairebé 7.000 habitants i una important estació ferroviària. A l’actualitat, a causa a la reactivació de les feines de iode i salnitre, aquest municipi està en procés de repoblar-se. A finals de la dècada de 1880 el poble comptava amb correus, telègraf, oficina de registre civil, centres d’entreteniment, una estació de trens. En el seu moment, va ser la segona localitat a Xile amb comptar amb més estacions de trens dins del seu límit urbà (el primer lloc era Santiago), incloent entre 1937 a 1942 quatre estacions de quatre ramals diferents.
L’ORIGEN DE BARCELONA
Segons Alfonso Díaz Aguad, a Apuntes sobre los italianos en la provincia de Tarapacá (1870-1950), a l’Open Edition Journals:
Entre el inicio del siglo XX y el estallido de la Guerra en 1914, fue notoria la presencia italiana en el comercio de Iquique, pudiendo citarse entre 1903 y 1905 los siguientes establecimientos comerciales: “La Luna” de Blas Arata, “El Vaticano” de Coronatta Hermanos, “La Victoria” de Juan Canessa, “La Confianza” de la sucesión de J. B. Magnasco, “El Pabellón de Pica” de Santiago Mattei, “La Patria” de la sucesión Machiavello y Cía., “El Mono” de Pessolo y Canessa, “La Triunfante” de Visconti Hnos., “La Granadina” de Alejandro Mazzei, “La Victoriosa” de Ceferino Mattei. Otras casas comerciales fueron en este período la tienda de moda de Lorenzo Sacco, el almacén de pianos de Juan Nolli, la joyería de Caranzano y Pizzini, la sastrería y sombrerería de Nicolás Ferraro y la pastelería Adriático de Lorenzano.
En el ramo industrial los italianos eran sobre todo dueños de las oficinas salitreras, como Pedro Perfetti, residente en Pisagua fallecido en 1913 y quien tuvo un cuantioso juicio contra la sociedad formada por los hermanos Verdugo, a raíz de terrenos salitrales. Otros italianos como Merani asociado al croata Vodnizza formaron la sociedad dueña de “Palmira”. Capurro, junto al inglés Wood, era dueño de “San Agustín” y Vallebona asociado con el español Pirretas eran dueños de “Barcelona”. Los italianos salitreros de antes o se habían ido o habían fallecido, quedando sus propiedades en manos de sociedades, principalmente británicas.
El senyor Pirretas, era de Barcelona?.
I al Diccionario Salitrero, on es menciona:
Barcelona [Oficina]:
(Tarapacá-Negreiros) De Pirretas, Vallebona y CA., representados por ellos mismos, con domicilio y escritorio en Iquique; embarca por Caleta Buena. Ex Rosita. Salitrera en el Cantón de Negreiros.
Les condicions d’aïllament d’aquestes indústries feia que cadascuna d’elles fos una població, en la qual tot, allotjament, subministrament d’aigua i d’aliments, depenia de l’empresa. En particular, especialment entre 1880 i 1920, el pagament dels salaris es va realitzar en una gran proporció mitjançant fitxes–salari, que només tenien validesa a la botiga de l’empresa, la pulpería… , en lloc d’utilitzar moneda de curs legal. Aquestes fitxes salnitreres, de les que es coneixen més de 2.000 diferents, constitueixen un dels conjunts de numismàtica minera més interessants,
ID: 01 – Descripció: Fitxa Salitrera – Oficina: Barcelona – Sector: Negreiros – Valor: 1 peso – Material: Ebonita – Color: Roig – Forma: Rodona – Mida: 40.5 mm – Costat A: Pirretas & Vallebona/Ofª Barcelona – Costat B: Igual
Seguint la trama de l’Oficina Barcelona, llegim al document “Dinero no veían…” de Miguel Calvo Rebollar de la Facultad de Veterinaria, Universidad de Zaragoza, el següent:
Pirretas, de origen español, formó parte de la sociedad Hawes y Pirretas, dedicada a explotar la oficina Rosita, en Negreiros. Posteriormente la empresa cambió de estructura, transformándose en Pirretas, Vallebona y Cía (Vallebona era de origen italiano), y cambiando también el nombre de la oficina, que pasó a llamarse oficina Barcelona. Mas tarde aún cambió de nuevo la sociedad, pasando a llamarse Pirretas & O’Connor.
Ruïnes de l’oficina salnitrera de Santa Laura, Patrimoni de la Humanitat des de 2004. Imatge de Diego Dulit – Salitrera Santa Laura., CC BY-SA 2.0
Obrers en feines salnitreres, a principis de segle XX. Imatge de la Biblioteca del Congreso Nacional de Chile, CC BY-SA 3.0 cl
Imatge de Wilfredo Rojas Rodriguez
El Gegant de Tarapacá o Atacama
Localitzat a 15 km a l’est de Huara, aquest geoglifo del turó Unitas, és la figura antropomorfa més gran de món. És una gran figura humanoide de 86 metres d’altura, amb una superfície de 3.000 m2. El personatge correspon a la deïtat Tarapacá, un déu civilitzador que segons la llegenda, va realitzar un viatge des del llac Titicaca cap a l’oceà Pacífic.
