Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample
L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.
Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.
Barcelona 1806. Autor: Moulinier.
El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.
L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.
El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.
Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855
Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…
El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.
Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.
El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).
Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell
Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.
El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira
L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.
Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.
La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.
- Projecte Francesc Soler i Gloria.
El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».
- Projecte Daniel Molina
- D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
- Projecte Miquel Garriga i Roca.
L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».
- Projecte Josep Fontseré i Mestre.
Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».
- Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.
Projecte guanyador, segons el consistori municipal, basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.
Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.
Referents:
Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia
Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història
Hola, Jordi. Tu saps quina és la font de la pintura de Martí Alsina de la plaça de Catalunya? Segur que es pot trobar en color, oi? Gràcies!
És un cas molt curiós. fins hi tot la Cartoteca té aquesta versió sense color. En el seu moment vaig cercar als fons digitals d’unes quantes fundacions i no vaig trobar-ne cap en color. Un misteri?
Bon dia, soc Neus Torres i estic buscant un mapa/plànol del barri de Sants el 1860 mes o menys, necessitaria poder veure el que avui es la plaça del Centre. Tinc entès que en aquesta època eren camps i que molts eren propietat dels Comtes de Belloch. Si algú te l’amabilitat de respondre us estaré molt agraïda, porto molt de temps demanant ajuda.