Categoria Arxius: politica

Separatisme 1910

Aquesta postal té 102 anys de vida. Sense comentaris. La podeu trobar a ebay.

Món curiós (9)

Obama al G20: Un repàs de la geografia heretada de George Bush. Últims assajos:

Trobat a Politiclolz.com

Una altra manera de veure el món, o el món va de cul camí d’un forat negre:

Trobat a Funnywebsite.com

El món pot veure’s de moltes més maneres, però aquesta té mala llet:

Trobat a Funnyscrapsorkut.blogspot

També Estats Units han patit la crisi, i ara venen les conseqüències. Des de Nova York ho veuen així:

Trobat a Funnyordie.com

Aquest mapa ja té els seus anys. Potser alguna cosa ha canviat però segur que els americans segueixen veien les coses com abans:

Trobat a Cominganarchy.com

Com sempre…

La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de darrers del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.

Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».

«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»

L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:

Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»

Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.

El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.

Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.

Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700

El rei de Botswana

The King of Botswana

La sang blava, i altres de color indeterminat, ocupen el seu temps d’oci muntant empreses profitoses. S’entretenen amb joguines perilloses. O exterminen nacions, pobles o ètnies senceres, des de Lluís XIV a Felip V. També dediquen el seu temps d’esbarjo a la cassa i tortura d’elefants i altres animals indefensos. Per a ells no hi ha crisi. No cal l’estalvi. Tenen un sou per tota la vida, feina segura i poques opcions d’anar-se a la cua de l’INEM. Poden permetre’s el petit luxe d’un safari i caure per les escales a les quatre de la matinada (a qui no li ha passat alguna vegada?). Es trist matar per hobby. Trist permetre l’assassinat. Trist la fam i l’atur. I molt trist, mantenir famílies monàrquiques obsoletes, antiquades i gens transparents. Abans d’arribar al final d’aquest post, us deixo aquestes imatges d’elefants-mapes. Elephant Parade: Copenhaguen, Londres…

The blue blood, and other indeterminate color, occupy their leisure time riding profitable businesses. Entertain themselves with dangerous toys. Or exterminated nations, whole peoples or ethnic groups, from Louis XIV to Philip V. We also spend their leisure time in hunting and torture of elephants and other defenseless animals. For them there is no crisis. Needless savings. Have a salary for life, work and few safe options to go to the back of the INEM. Can afford the luxury of a small safari and fell down the stairs at four in the morning (who would not have ever happened?). It is sad to kill for hobby. Sad to allow the murder. Sad hunger and unemployment. And very sad, monarchical families keep obsolete, outdated and not transparent. Before reaching the end of this post, I leave these images of elephants-maps. Elephant Parade: Copenhagen, London …

Imatge de JustJo09

Imatge de JustJo09

Un blog molt interessant, Fernando Vicente Atlas:

Curiositats del temps. On és l'elefant?

I ara, la imatge que no voldria veure mai més:

Orbe Perfil.com

El Blog Verde

Una última foto: La orella d’un elefant tractada i decorada per un taxidermista.

Món curiós (7)

•LENARDO DA VINCI

Aquest mapa octant està datat al voltant de 1514. L’esfera del món està dividida en vuit triangles equilàters esfèrics, cada secció està delimitada per l’equador i dos meridians. Aquest va ser el primer mapa d’aquest tipus. És digne de menció com a mínim per dos motius:

  • Utilitza el nom Amèrica pel nou continent.
  • Tracte el pol Sud com a continent.

Alguns creuen que el mapa no era realment una obra de Leonardo da Vinci, ja que la precisió i el mestratge en el dibuix no reflecteixen sempre un alt nivell. Pot ser més probable que el realitzés algú de la confiança de Leonardo.

Més informació al Diccionari

•L’AUSTRONAUTA QUE VA DESCOBRIR EL MÓN

El Mapa de la Humanitat organitza la informació sobre la base de la importància moral, emocional i cultural del ser humà. Els continents naveguen en el mar de l’inconscient, la base del nostre pensament tempestuós. La terra s’ha trencat en tres continents principals, cadascú amb un aspecte de la ment humana: superego, ego i identificació. El superjò és dominat per les nostres aspiracions més altes. És el nostre centre moral, es el nostre sentit de la compassió, de l’amor i la virtut. Esperança, de la família, la bondat i la bellesa viuen aquí entre els camps i ciutats. L’ego està dominat per la raó, el pensament racional, i l’ordre. És la terra de la ciència. L’ordre i la raó tenen gran influència sobre l’emoció i la passió. L’identificador és el continent negre, dominat per l’instint animal. Aquí l’odi, la cobdícia, l’avarícia, la luxúria i la intolerància proliferen, i la guerra es atrocitat. Aquest és el món de les nostres decisions.

L’Autor, James Turner, el trobareu a http://www.jtillustration.com/

•ELS GOSSOS VAN A LA GUERRA

El sorgiment dels Estats-Nació moderns (com Alemanya i Itàlia), després de les revolucions de mitjans del segle XIX a Europa va proporcionar molt material geopolític per els il•lustradors satíric.

Mapes que incloïa estereotips regionals, els animals i una varietat d’imatges simbòliques i figures mítiques i històriques relacionades amb els països, es va convertir en un vehicle popular, l’humor i la política es van reunir en un format visual.

L’augment del mapa caricatura com a gènere, que havia començat en realitat l’any 1870 (encara que les arrels de la tradició s’estenen almenys fins a la Geographica de Munster a mitjans dels anys 1500), va aconseguir el seu pic de popularitat en el començament de la Primera Guerra Mundial.

Els mapes de propaganda humorística agitava el fervor nacionalista, els enemics es burlaven i menyspreaven i, fins i tot, va servir com una eina mnemotècnica per als estudiants per ‘aprendre la seva geografia. Les representacions més distorsionada o grotesques es guarden per a les nacions menys afavorides. L’estil disminuir en popularitat a mesura que la guerra es va perllongar i el cinema i els cartells es varem convertir en els mitjans de comunicació més dominants de la propaganda.

A Alemanya, en el seu entusiasme inicial, va promoure la imatge de l’enemic incompetent, groller i cruel que es desintegra gairebé a l’instant. Rússia, i en menor mesura Anglaterra, és el blanc dels insults més mordaços, França, fins i tot de vegades, es descriu com una víctima de les seves aliances.

A mesura que la guerra avança, els caricaturistes menys compromesos recorren a esbossos de justificació, poc o gens satíric.

Tots aquests mapes els podeu trobar al web de la Universitat d’Amsterdam.
El text ha estat traduït i compilat de Bibliodyssey on trobareu més informació.

Extracte per llegir una mica:

•XINA

La Xina contemporània és com una illa. Tot i que no està envoltada per l’aigua (que limita amb només el seu flanc oriental), la Xina està envoltada per un terreny que és difícil de travessar en qualsevol direcció. Hi ha algunes àrees que es pot recórrer, però per entendre la Xina s’ha de començar per la visualització de les muntanyes, selves i deserts que l’envolten. Aquesta capa exterior la conté i protegeix.

Hi ha una línia a la Xina anomenada isoyeta de 15 polzades. Al costat est d’aquesta línia plou a raó de 15 centímetres cúbics de pluja l’any. A la banda oest la precipitació anual és menys que això. La major part de la població xinesa viu a l’est i al sud d’aquesta línia. Aquesta és la Xina dels Han, el cor de la Xina. És el lloc on la gran majoria de xinesos viuen i la llar de l’ètnia Han, el que el món considera com el xinès. És important entendre que més de mil milions de persones viuen en una àrea d’aproximadament la meitat de la mida dels Estats Units.

El cor de la Xina es divideix en dues parts, nord i sud, que al seu torn està representat per dos dialectes principals, el mandarí al nord i cantonesa al sud. Aquests dialectes comparteixen un sistema d’escriptura, però són gairebé incomprensibles entre si quan se li parla. El cor de la Xina es defineix per dos grans rius – el riu Groc al nord i el Yangtzé al sud, juntament amb un tercer riu menor al sud, la Perla. El cor és la regió agrícola de la Xina. No obstant això – i això és el fet més important sobre la Xina – que té prop d’un terç de la terra cultivable per persona. Aquesta pressió s’ha definit la història moderna de la Xina – tant en termes de viure amb ella i intentar anar més enllà d’ella.

•I ara hi posem una mica d’humor. Plànol de Springfield:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers