Categoria Arxius: catalunya

Barcelona (6) (1842-1847)

  • 1842-1843

Al llarg del segle XIX, l’estat espanyol (i, de fet, molts altres estats d’arreu d’Europa) tractaven qualsevol qüestió conflictiva (una revolta, el sindicalisme, o un enfrontament polític), com si fos un problema d’ordre públic. I com que no hi havia forces especialitzades, es recorria a l’única força armada disponible, que era l’exèrcit. Durant anys i anys, l’objectiu fonamental de l’exèrcit serà mantenir “l’ordre”, o sigui, reprimir qualsevol oposició a l’estat.  Per això Barcelona va acabar bombardejada el 1842 i el 1843, com ho seria Girona el 1843 i Pamplona ho havia estat el 1841. Hi ha una segona raó important. En aquells moments ja començava a existir un creixent anticatalanisme que feia que tot allò que passés a Catalunya fos enormement sospitós. Raó de més, per tant, per no tenir gens de contemplacions amb una ciutat com Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

  • 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

  • 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).

UN MAPA MILITAR ÚNIC

Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).

Referent:

Sapiens
Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

Separatisme 1910

Aquesta postal té 102 anys de vida. Sense comentaris. La podeu trobar a ebay.

Constitutions y altres drets de Cathalunya, Barcelona, 1704

English: Catalan Constitutions 1st Volume, 170...

The Catalan constitutions were promulgated by the Corts of Barcelona. The first constitution was promulgated by the court of 1283. The last ones were promulgated by the court of 1702. The compilations of the constitutions and other rights of Catalonia followed the Roman tradition of the Codex.

Shortly after the end of the War of the Spanish Succession, Philip V of Spain issued the set of decrees known in Spanish as the Decretos de Nueva Planta and in Catalan as the Decrets de Nova Planta. This series of decrees abolished the separate laws of the territories that supported his rival to the throne, the Archduke Charles of Austria; this included all territories of the Crown of Aragon. The Decretos attempted to make Spain into a centralized state on the model of France, applying the laws of Castile to all of Spain. These acts were promulgated in Valencia and Aragon in 1707, and were extended in 1716 to Catalonia and the Balearic Islands (with the exception of Menorca, a British colony at the time).

Thus, the Catalan Constitutions were effectively abolished by the King’s authority after his military victory, rather than through any legislative process within Catalonia itself. The change ignored the Catalan Constitutions’ own provisions for how they were to be amended or reformed.

L’any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l’acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n’havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l’obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s’estigué de reconèixer que les constitucions d’aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ”lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s’acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l’estampa i veieren la llum l’abril d’aquell mateix any.

Es prengué l’acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l’edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s’estava celebrant i les de la Cort de l’any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques.

Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doctor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciutadà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l’estampat.

Europa 1700

Segons un antiquíssim usatge, ”cada nació escull la seva propia llei”. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l’idioma. Amb paraules d’Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s’havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l’assimilisme foraster.

La mentalitat jurídica catalana en l’estructuració de la fixació del dret que s’havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s’havia exclòs de vigència. La darrera d’aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d’un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l’antiga Generalilal- feren estampar a despeses d’aquesta l’any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial.

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

…Com lo Senyor en Ramon Berenguer Vell, Comte, e Marquès de Barcelona, e subjugador de Espanya hagué honor, e vehé, e conec, que en tots los plets de aquella terra no podien ésser observadas las leys godas, e vehé molts clams, e molts plets que aquellas leys no jutjavan, specialment ab loament, e consell dels seus prohòmens, ensemps ab la sua molt sàvia muller Adalmús constituí, e mès usatges, ab què tots los clams, e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e ordenats, e encara esmenats, o venjats. Açò féu lo Comte per authoritat del Jutge, qui diu, que.l Príncep haja electió, e licèntia, de ajustar leys, si justa novitat de plets ho requerrà, e que sie tractat per la discretió de la Reyal Majestat, en qual guisa començament de plet sie a leys ajustat. E la Reyal potestat sola sie franca, en totas cosas qualsevol pena manarà ésser posada en plet. E los Usatges que mès lo Senyor Comte començen axí…

Referent:

Editorial Base

Viquipèdia

Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.

Referents:

Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Ètnia Catalana

Ètnia Catalana. Ètnia Occitana. Aquest és el mapa de les ètnies predominants, per regions. No l’he trobat en el servidor original d’Eupedia, però gràcies a Flickr puc ensenyar-vos els dilemes dels catalans quan senten parlar de les ètnies. Som nosaltres una ètnia? Penseu-hi.

Barcelona (4)

[English version at the end of the post]

•SEGLE XVIII-XX (1958)

La Rambla es va convertir en el passeig per excel·lència de la nova Barcelona del final del segle XVIII. Alguns dels edificis més emblemàtics que s’hi van construir, que encara avui es conserven, són el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau Marc, entre altres. També va ser en aquesta època quan van emergir amb força diverses zones de la ciutat intramurs que fins llavors havien tingut un desenvolupament urbà desigual.

Al Raval, espai ocupat majoritàriament per zones de conreu i grans establiments eclesiàstics i de serveis, s’hi van anar instal·lant cada vegada més indústries emergents, com ara les fàbriques cotoneres i, especialment, les de fabricació d’indianes.

A l’altre extrem de la ciutat, al barri de Sant Pere, es va accelerar notablement la construcció d’habitatges, al costat d’operacions d’urbanització com el passeig de l’Esplanada. Es va recuperar llavors la pràctica, ja habitual en els segles medievals, d’aixecar pisos nous per sobre d’altres, que accentuaven la verticalitat del paisatge urbà. Als prats de Sant Martí de Provençals es va construir el cementiri del Poblenou, on anys més tard es van enterrar els milers de víctimes de l’epidèmia de febre groga del 1821.

Paral·lelament al desenvolupament urbà, diverses personalitats, com ara el gravador Pere Pasqual Moles i el pintor Antoni Viladomat, entre altres, destacaven en l’àmbit cultural i artístic de la ciutat.

•1706

L’ordre rural del Pla de Barcelona es va identificar amb les traces de les antigues rieres i aquestes es van convertir en els límits de terme, divisòries de propietat i fins i tot camins.

Plànol de Barcelona 1706. Nicolas Visscher

•1719-1753

El final desfavorable de la guerra de Successió per a Barcelona i Catalunya va provocar un veritable daltabaix urbanístic a la capital catalana. L’enderrocament de bona part del barri de la Ribera i la construcció d’una ciutadella militar gegantina va suposar l’operació de transformació urbana més important que va experimentar la ciutat al llarg de la primera meitat del segle XVIII. La construcció de la ciutadella i la creació d’un nou perímetre urbà al sector oriental de la ciutat va donar pas, a partir del 1753, a la regularització de la façana marítima de Barcelona. En aquesta data va començar oficialment la construcció del barri de la Barceloneta, amb la col·locació de la primera pedra.

Des de la construcció de les muralles, a l’edat mitjana, fins a mitjan segle XIX, la forma i les dimensions de Barcelona no van canviar gens. El pla, ocupat per altres nuclis com ara el Clot, Sant Martí de Provençals o Santa Maria de Sants, era un entramat de rieres i rierols, camps i vinyes, camins i carreteres i algun estany, com el del Canyet, com es pot veure en aquest mapa del segle XVIII. S’hi pot veure, també, el rec comtal. Data: després del 1719 i abans del 1753, autor desconegut.
Plànol de Barcelona fet l’any 1801 amb la imatge que oferia la ciutat i el pla el 1740.

•1806

1806

•1823-1850

Aquest mapa mostra una visió molt més àmplia, ja que recull l’àrea entre els rius Llobregat i Besòs i, a més de viles més allunyades de Barcelona, com ara Molins, Montcada o Santa Coloma, també situa llocs com les Corts de Sarrià, la Bordeta, la Torrassa o Sant Andreu Comtal. Publicat a Milà el 1823, C. Vacani.
Vista de Barcelona amb la ciutadella militar a mitjan segle XVIII.
Planta de les Drassanes a mitjan segle XVIII, envoltades pels nombrosos camps de conreu del Raval i la falda de Montjuïc.

•1847

Camins principals del Pla de Barcelona.

Plànol aixecat pel Cos d’Enginyers de l’Exèrcit, 1847

•1855

Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona aixecat per orde del Govern per a la formació del projecte d’eixample. Fixeu-vos molt bé en el Límite de Zona Militar, que voreja Barcelona.

Plànol topogràfic, 1855. Ildefons Cerdà

•1859

Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació,1859. Ildefons Cerdà i Sunyer.

Les altres propostes d’Eixample:

•1890

Sobre la quadrícula de l’Eixample de Cerdà, el mapa mostra l’avenç de les construccions després de l’Exposició Universal del 1888, amb illes de cases construïdes amb més densitat als voltants del passeig de Gràcia i el passeig de Sant Joan, i la zona del Poblenou, aixecada a redós del cementiri i a remolc de les fàbriques.
Plànol del municipi de Barcelona. D.J.M. Serra, 1891

•1899

Projecte d’unificació i reforma dels pobles del pla a la ciutat de Barcelona. Ricardo Alsina Amils, 1899

•1901

•1904

•1914

Plànol general de Barcelona. La febre tifoide a Barcelona: gràfic de l’epidèmia de l’any 1914

•1915-1920

El creixement de la ciutat arran de la urbanització de l’Eixample de Cerdà i l’agregació dels municipis veïns es veu ben clarament en aquest mapa del principi del segle XX: Ciudad de Barcelona con su llano y alrededores [1915-1920]

•1933

Servicio Topografico de l’Ajuntament de Barcelona, any 1933. Escala 1:5.000. Detall.

•1958

Plànol de la ciutat de Barcelona 1:10 000, dibuixat i editat pel Servei Tècnic del Plànol de la Ciutat. Autor: Ajuntament de Barcelona. Servei Tècnic del Plànol de la Ciutat, 1958

Agraïments:

Any Cerdà
ICC. Cartoteca Digital
Museu d’Història de Barcelona
Zonu.com

English version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Barcelona (3)

L’any de la picor.
En català diem “l’any de la picor” quan ens referint a alguna cosa que fa molt de temps va passar o és molt antiga. L’any 1471 segons les cròniques i la tradició de Catalunya va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa i virulentes. Fou un dels anys terribles de fam i de misèria, perquè també va perdre’s la majoria de les collites.
Font: Històries i Llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

The year of the itch
In Catalan we say “the year of the itch” when referring to something that happened long ago or very old. In 1471 according to the chronicles and traditions of Catalonia suffered an invasion of fleas truly chilling and virulent. It was one of the terrible years of hunger and misery, because he also lost most of the crops.
Source: Històries i Llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

[English version at the end of the post]

•SEGLE XV-XVI

L’auge del comerç animava els mercaders a construir la Llotja i tornava els barcelonins audaços, i la multiplicació d’instruments financers i comercials els tenia tot el dia a cal notari.

El Comerç a la Europa Medieval. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

Al mateix temps que les fires, els mercats i les transaccions estenien l’ús de les lletres de canvi -i la progressiva complexitat de les operacions transformava molts canvistes en banquers-, els particulars vivien una autèntica passió pels contractes i tot ho posaven per escrit, des de préstecs fins a testaments, inventaris o compravendes. Perquè tothom volia fer negoci, des de menestrals que s’associaven per tirar endavant algun projecte mercantil o professional, fins a rics burgesos que volien esdevenir rendistes, passant per membres de l’església que arrodonien els ingressos mitjançant la pràctica continua del crèdit.

El comerç enriquia la ciutat i els seus ciutadans, però també era un negoci perillós des del moment que qualsevol accident podia provocar la pèrdua de la mercaderia i, amb això, la desaparició de les inversions. Per això, ja des de Jaume I, es van establir una sèrie de normes sobre les indemnitzacions en cas d’accident marítim que van donar pas a les assegurances, regulades per llei al segle XV.

Un perill similar tenien les operacions financeres -i més quan el principal client era un rei embrancat en diversos conflictes bèl·lics i sempre mancat de diners-, com va demostrar la fallida general de taules de Barcelona del 1381, fet que va propiciar la creació, el 1401, de la Taula de Canvi de Barcelona, assegurada pel poder municipal.

Tot i això, la ciutat no tenia només vocació d’empori, sinó que també actuava com a centre productor. Eren productes de Barcelona el corall, el vidre, el ferro, el cuir i la plata, però, sobretot, els draps de llana, una indústria pensada per a l’exportació que, malauradament, no va ser capaç d’entomar les dificultats del comerç internacional i va reaccionar amb violència durant la crisi del segle XV.

Europa al segle XV. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

•SEGLE XVII

La guerra dels Segadors va acabar el 1659 amb el tractat dels Pirineus, però a Barcelona ho va fer set anys abans. Les tropes de Felip IV van posar setge a la ciutat l’agost del 1651, situació que va ajudar a afeblir encara més una població molt delmada per la terrible pesta del 1651 -fonts de l’època parlen de 30.000 morts, tot i els esforços que va dur a terme la Dotzena del Morbo(*) per frenar els estralls de l’epidèmia.

(*) Als segles XVI i XVII els barcelonins van anar creant mecanismes de defensa contra malalties infeccioses i pestes. Ja des de la Pesta Negra del 1348 hi havia textos com El verdadero conocimiento de la peste, del metge barceloní Joan F. Rossell, que el 1632 es va distribuir entre el Consell de Cent i els oficials de la ciutat. Eren obres sobre les causes i símptomes de la malaltia i donaven consells de profilaxi individual com l’ús del vinagre, els alls o la pols de banya de cérvol. Tot i això, molts autors consideraven que el millor era fugir ràpidament, ben lluny i per força temps (la profilaxi de les famílies benestants).

Després de catorze mesos de setge, Barcelona va capitular l’11 d’octubre de 1652. Va poder mantenir les institucions de govern municipal, però el Consell de Cent va perdre el control sobre les defenses, el dispositiu militar i la insaculació, que van anar a parar a mans del rei.

Barcelona. Sebastien de Beaulieu, 1706

Conflictes de la Història. Fets històrics i guerres. Servidor molt recomanable. Cliqueu sobre la imatge per accedir-hi.

Un altre excelent web. Mapes Medievals:

Referents:

Fordham University
Cercle Català d’Història
ICC Cartoteca Diginal
Història de la Ciutat
Viquipèdia

English Version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Barcelona (2)

Propietat de Jonathan Roberts. Tots els drets reservats.

En Jonathan ha cedit aquesta imatge del seu treball per visualitzar d’una altra manera el que era el món medieval. Els seus mapes els podeu trobar a Fantastics Maps i Interaction Point Games.         

Jonathan has given this image of his work, another way to see what was the medieval world. Their maps can be found in Fantastic Maps and Interaction Point Games

[English version at the end of the post]

•SEGLE VI-XIV

Hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. Es coneixen restes d’un palau edificat al segle V sobre l’antic fòrum romà, posteriorment palau episcopal. Un altre palau, potser on fos assassinat Ataülf, es va descobrir sota l’actual Saló del Tinell, en l’actual Plaça del Rei (Ciutat Vella), on també es va descobrir una necròpolis de l’època (segles VI-VII). També és possible veure la planta de la basílica paleocristiana del segle IV, al costat de la catedral actual. Durant el període es parlava un llatí vulgar, possiblement amb petites variants autòctones, i hebreu per part dels jueus. Diverses lleis i ordenances van atemptar contra la població jueva durant l’època visigoda, en alguns moments, segons el rei, es van prohibir matrimonis amb cristians, es va obligar a que fossin batejats, van ser objecte d’escarni públic o desproveïts de les seves propietats. Fins i tot durant el regnat de Wamba(672-680) la població jueva va haver de ser considerable com per demanar al rei un edicte d’expulsió dels sefardites.

Europa a l'any 700

Durant el període visigot el nom de la ciutat va prendre diverses formes possibles, sorgides de la veu llatina Barcino: seguint les declinacions llatines, es troben textos amb les grafies Barcinona, Barcinonem, Barcinonam, Barcinona. De vegades apareix amb una hac intercalada, com en l’italià actual, per representar el so /k/, seguint l’antiga pronunciació llatina original. Així, apareix com Barchinona, Barchinonam, Barchinone. Amb el temps, les declinacions van anar desapareixent, però es van mantenir aquestes formes, en detriment de l’original romana Barcino com a nom de la ciutat. Actualment, per referir-se a aquell període de la ciutat, sol referir també pel genèric Barchinona.

Europa a l'any 800

El poder musulmà a la ciutat durar una mica més de 83, anys fins el 801. Durant l’ocupació musulmana, la ciutat va ser coneguda com برشلونة, Barshiluna (entre altres transliteracions com Medina o Madinat [مدين] Barshaluna, Bargiluna, Barxiluna). La presència musulmana no va intentar convertir la població local, permetent la llibertat de culte, i generalment els ciutadans van rebre un tracte bastant favorable. Els valís musulmans van habilitar una guarnició militar a la ciutat i van cobrar impostos especials als no musulmans, però probablement van ser menors que durant l’època visigoda. El principal temple cristià, la catedral, va ser convertida en mesquita. El govern civil va ser respectat i la ciutat va conservar les autoritats tradicionals (comte i bisbe cristià, i cap de la comunitat jueva).

Europa el 900. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

La unió del comtat a l’Imperi carolingi ja estava debilitada després de ser deposat el comte Bernat II, el títol el va rebre Guifré I, anomenat Guifré el Pilós, fill de Sunifred I, que també havia posseït el títol. Aquest canvi va orientar el comtat de nou a un llinatge hispanogot en lloc de franc. Al comte Guifré sovint se li demanava, fos el bisbe o la creixent comunitat ciutadana, un compromís per a la seva seguretat. Guifré es va mostrar més interessat en els assumptes de poder que en la defensa ciutadana, i les seves enemistats amb els dirigents de Lleida va comportar un atac el 897 per part del valí d’aquesta ciutat Llop ibn Muhàmmad. Barcelona va ser evacuada per la població civil a causa de l’atac, i el comte va morir poc després contra el mateix valí als voltants de Navès. Després de Guifré, el comtat va ser heretat pels seus fills Guifré II Borrell i Sunyer I, ja sense designació real franca. El 988, el fill de Sunyer, Borrell II va fer efectiva la independència respecte als reis francs, i va refusar rendir vassallatge a Hug Capet, després de la nula ajuda que l’anterior rei, Lotari, va atorgar al comtat per combatre l’atac d’Almansor.

Després de diverses incursions per altres regnes i comtats cristians del nord de la Península Ibèrica, Almansor va arribar a les rodalies de Barcelona a finals de juny de 985. El primer dia de juliol, els musulmans van arribar a les muralles, que van resistir el ferotge setge fins accedir a la ciutat el 6 de juliol, després de 8 dies d’atacs intensos i acompanyat pel bloqueig del port dut a terme per una important flota dirigida per l’almirall Abd al-Rahman ibn Rumahis. L’objectiu de les campanyes d’Almansor era doble: d’una banda, sostreure diners i possessions valuoses i, d’altra, sotmetre a la població local, fins i tot convertint alguns com esclaus, que van ser portats a Còrdova, pels que potser poder exigir tributs als cristians. La ciutat va ser saquejada i presa en foc, juntament amb els monestirs, esglésies i la catedral (tot i que es van poder conservar alguns documents). Molts dels habitants de la ciutat o del comtat que es van protegir entre les muralles van ser fets presoners, esclaus o assassinats. L’ocupació va durar uns sis mesos. Entre els presoners hi va haver ciutadans rics i importants, com el vescomte de Barcelona Udalard, l’ardiaca Arnulf, el jutge Orús i el mercader Marcús. El seu rescat va ser llarg i difícil.

Europa el 1030. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

El comtat era dirigit i governat directament pel comte, que ajudava per un vescomte, mentre que les qüestions de govern local de la ciutat les administrava un vicari o veguer, que també regia sobre l’àmbit militar i la direcció de la policia. El bisbe, que sovint assumia la representació de la ciutat, s’encarregava dels desvalguts i vetllava pel compliment de les capitulars comtals. Cap al 874 es va trobar a Santa Maria del Mar un cos atribuït a santa Eulàlia, i es va traslladar el cos a la catedral. La catedral paleocristiana del segle IV va ser restaurada després de l’arribada dels francs, i en les obres intervenir el bisbe Frodoí (cap al 877). Durant els aproximadament dos segles que va durar la influència carolíngia a Barcelona, la ciutat comptava més de la catedral amb les esglésies urbanes de Sant Just, Sant Miquel i Sant Jaume, a més de les localitzades extramurs de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, el monestir benedictí de Sant Pau del Camp i de monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les. Els jueus formaven una comunitat important que s’assentava en el Call, i disposaven d’un cementiri a Montjuïc. Ells constituïen un nucli actiu que es dedicava a la medicina, el comerç, la petita indústria, i potenciar les relacions amb al-Àndalus. L’àmbit marítim estava a mans dels cristians, i es va desenvolupar comerciant entre diversos ports mediterranis musulmans. El desenvolupament de l’agricultura en el pla de Barcelona es va forjar en la construcció, a mitjan segle X -i segurament pel comte Miró-, de dos canals d’aigua que dirigien les aigües del riu Llobregat i del Besòs als voltants de la ciutat: la del Besòs era coneguda com Rec Comtal o Regomir, i era paral·lela a la strata francisca, una via que suposava una variant de l’antiga Via Augusta romana, i que va ser construïda pels francs per aproximar millor la ciutat al centre de l’imperi carolingi.

Europa el 1097. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

La prosperitat guanyada amb l’expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (vila nova), generalment al voltant d’esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l’església de Santa Maria del Mar, on es va crear un barri de caràcter portuari, igualment a l’església de Sant Cugat, a la zona del Besòs, de caràcter agrari, el barri de Sant Pere al voltant de Sant Pere de les Puel·les, el barri del Pi va sorgir al voltant de l’església de Santa Maria del Pi, i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major. La creació d’aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, construint a 1260 una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les Drassanes, de cara al mar. El nou tram era de 5.100 metres, englobant una àrea de 1,5 km². El recinte comptava amb vuit noves portes, entre les quals hi havia diversos enclavaments de rellevància en l’actualitat, com el Portal de l’Àngel, la Portaferrissa o la Boqueria. El perímetre comptava amb vuitanta torres. Però si el Conqueridor és el pare del govern municipal de Barcelona -que un segle més tard va tenir seu pròpia, la Casa de la Ciutat- el seu fill Pere el Gran en va consolidar les competències amb un privilegi extensíssim, Recognoverunt proceres (1284). La ciutat va arrencar aquest privilegi al rei arran de la greu crisi derivada de l’annexió de Sicília, i això pràcticament va deixar sense efecte la major part de la legislació barcelonina anterior i va establir una institució municipal al gust dels grups més poderosos de Barcelona, fet que va provocar revoltes, com la que va liderar Berenguer Oller el 1285. La crisi de Sicília també va tenir un paper a l’hora de configurar-la, ja que la Cort de Barcelona del 1283 va obligar Pere el Gran a fer moltes concessions al règim parlamentari i va inaugurar el pactisme que va regir les relacions entre el monarca i els territoris de la corona fins el 1714. Una altra conseqüència de la crisi siciliana va ser l’inici de la construcció, per iniciativa dels consellers i amb el suport del rei, de la Muralla de Pere el Gran, que va encerclar la ciutat i els diversos burgs des de la Rambla fins a l’actual parc de la Ciutadella.

Europa el 1300. línia divisoria entre cristians i musulmans. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

Representació gràfica dels canvis històrics a ...

Representació gràfica dels canvis històrics a la península Ibèrica.

La ciutat va ser durant l’edat mitjana un important enclavament comercial, tant per la seva situació entre el regne carolingi i els dominis musulmans (que va ser disminuint a mesura que avançava la Reconquesta), com en la seva projecció cap al mar. A l’àrea portuària era corrent la ubicació de mercaders de variada procedència, sobretot genovesos, pisans, grecs i egipcis. Així mateix, mercaders barcelonins van establir delegacions comercials amb Gènova, Nàpols, Sardenya, Alger, Tunísia, Alexandria i Constantinoble.

El 9 d’agost de 1391 durant un gran aldarull a Barcelona, el poble va envair el call i les cases dels jueus van ser assaltades, i molts d’ells assassinats. Els supervivents es van refugiar al castell Nou, abandonant les seves cases als assaltants que van atacar el castell, i els jueus allà refugiats van poder salvar la seva vida a canvi del baptisme que es van afanyar à rebre. Quan les autoritats van poder restablir l’ordre, es van trobar tres-cents cadàvers.

Barcelona va tenir govern propi gràcies al seguit de privilegis de creació del municipi pels quals Jaume I en va anar refinant l’estructura. Si en segles anteriors els prohoms eren personatges destacats per la funció que exercien com a àrbitres o jutges, la possible influència del dret romà va fer que, a mitjan segle XII, s’introduís a molts indrets de Catalunya la figura dels cònsols com a magistrats suprems dels municipis.

Jaume I ho va fer evolucionar fins al Consell de Cent -en representació de l’assemblea de veïns-, i uns consellers, encapçalats pel conseller en cap, que s’encarregaven del poder executiu i estaven obligats a treballar estretament amb els oficials reials (batlle i veguer).
Europa el 1190. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

En el regnat de Jaume I es va veure l’arribada a la ciutat d’un conjunt de comunitats monàstiques, els ordes mendicants, nascuts en resposta al nou tipus de societat més urbana, que centraven el seu ideal religiós en la pobresa i la predicació. I si el rei va estar implicat en la instal·lació -i fins i tot la creació- d’alguns ordes, l’artífex principal de la seva presència a la ciutat no va ser altre que Ramon de Penyafort. I és que, a part d’una nova forma d’espiritualitat, els ordes mendicants van introduir a Barcelona una novetat que en va arribar a ser part indestriable: l’art gòtic.

Els meus agraïments:
Eixampliada
Zonu.com
Història de la Ciutat de Barcelona
ICC Cartoteca Digital
Universitat Pompeu Fabra
Sanderus Antiquariaat – Antique Maps
Arxiu 3.0 de l’alSinet
MapRoom
Bayerische StaatsBibliothek
EuroAtlas
Viquipèdia

English version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Barcelona (1)

Un recent estudi elaborat per la Universitat d’Oxford, assegura que gran part de la població del Regne Unit descendeix directament d’un grup de pescadors ibèrics que va viatjar per mar fins a les Illes Britàniques fa aproximadament 6.000 anys. «La majoria dels actuals habitants del Regne Unit són hereus directes dels espanyols», va confirmar al diari «The Independent» el professor Bryan Sykes, autor d’una investigació que suposadament desmunta la teoria que els celtes provenen de tribus de l’Europa Central. L’equip d’investigadors va arribar a aquesta inesperada conclusió mitjançant l’anàlisi de material genètic de persones d’origen celta i d’habitants de la costa cantàbrica. Després de comprovar que l’ADN d’ambdós grups era pràcticament idèntic, van llançar la teoria que els anglesos provenen d’un grup de pescadors que va sortir de la Península Ibèrica fa uns 6.000 o 7.000 anys.

A recent study by the University of Oxford, says that much of the UK population directly descended from a group of Iberian fishermen who traveled by sea to the British Isles about 6,000 years ago. “Most current residents of the United Kingdom are direct heirs of the Spaniards,” he confirmed to the newspaper “The Independent” by Professor Bryan Sykes, author of a study that supposedly removed from the theory that the Celtic tribes of Central Europe . The research team reached the unexpected conclusion by analyzing genetic material from people of Celtic origin and people of the Cantabrian coast. After checking the DNA of both groups was virtually identical, launched the theory that the English came from a group of fishermen who left the Iberian Peninsula some 6,000 or 7,000 years.

Mapa neolític sintetitzat i simplifcat d'Europa en el 5è mil.lenni abans de la nostra era. Font: José Manuel Benito Álvarez

•BARCELONA, VISITA PRÈVIA

Parlar sobre Barcelona i la seva història, i cercar les imatges, mapes o recursos més adients, es una tasca complexa i molt perillosa. Per tant, assumeixo les mancances, els buits en el temps i l’espai que pugueu trobar i sigueu vosaltres els autors amb les vostres aportacions.

•ELS ORIGENS, SEGLE VI aC – SEGLE III dC.

En èpoques prehistòriques ja hi havia diversos tipus d’assentaments i poblats neolítics a la zona i els voltants de Barcelona (en són una mostra les mines prehistòriques de Gavà) i, quan els romans van venir a lluitar contra els cartaginesos, els grecs ja feia temps que estaven instal·lats al territori que anomenaven Ibèria, en referència als pobles que hi habitaven des del segle VI aC.

Assentaments Grecs i Fenicis a la Mediterrània, 550 aC. Font: The Historical Atles by William R. Shepherd, 1923.

Els ibers no era un poble homogeni sinó més aviat un conjunt d’ètnies diferents que tenien una cultura i una llengua comuna. Elsi laietans ocupaven el pla de Barcelona, el Maresme fins a la desembocadura del riu Tordera i una part del Vallès (potser també Montserrat i el Montseny).

Reconstrucció datada el segle XIX del mapa del món d’Estrabó (18 aC)

El pla de Barcelona tenia una població ibera relativament densa, amb divuit poblats, entre els quals hi havia el Turó; de Can Bosc i el Santuari de Mont Aguilar, el Puig Castellar, el Turó de la Rovira, Ca n’Oliver, Can Fatjó i Penya del Moro eren els més pròxims al nucli fundacional de Barcelona.

Aquests poblats estaven situats estratègicament a llocs elevats, per defensar-se millor, i a prop de les rutes més freqüentades. Els habitants es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia. Conreaven sobretot cereals, però també olivera i vinya i mantenien un comerç actiu d’aquests productes (activitat que va donar lloc a la primera via de comunicació que va recórrer la costa mediterrània: la Via Heraklea o Camí d’Hanníbal, que després es va convertir en la Via Augusta). Treballaven el bronze i el ferro, fabricaven atuells de ceràmica i teixien llana i lli.

Expansió territorial de Roma 264 aC-192 dC Font: The Historical Atlas by William R. Shepherd, 1923.

Durant la Segona Guerra Púnica (218-202 aC), Cartago, liderat per Anníbal Barca, va ocupar la població en el transcurs de la seva marxa cap als Pirineus, havent traspassat l’Ebre, que era fins aleshores el límit del domini cartaginès. En molts casos, aquesta ocupació (218 aC) és assenyalada com a data de fundació de la ciutat.

Però si algú es mereix l’honor de ser considerat el pare de Bàrcino, és l’emperador romà August, que la va fundar cap a l’any 10 aC seguint un pla de reestructuració del nord-est de la Península, que va idear Agripa un cop acabades les guerres càntabres (any 19 aC).

Mapa d’Europa segons Estrabó

I per què Bàrcino a la franja litoral entre dues ciutats grans com Empòrion i Tàrraco?. Donc, perquè era una zona estratègica, amb molt bona comunicació amb l’interior i permetia el control del comerç de les platges del riu Llobregat. I, posats a buscar la seguretat, què millor que dalt d’un promontori d’uns 12 metres d’altura que a l’edat mitjana es va anomenar mont Tàber?

Cap a l’any 44 dC, Pomponi Mela la va qualificar de ciutat petita i fortificada. Uns anys després, Plini va dir que era una de les dotze colònies de la Hispània Citerior on es va establir, per deductio (ciutats fundades per colonització), i un grup de ciutadans romans civils o veterans de les guerres càntabres. Bàrcino, dotada d’estructura de govern i administració pròpies a imitació de Roma, va ser centre administratiu i religiós, com demostra l’estructura urbana, la presència d’un temple de culte oficial i la proporció entre l’espai públic i el privat.

Seguint l’estructura urbana típica, l’envoltava una muralla que englobava una xarxa de carrers al voltant del forum central, on s’alçava el temple d’August, i on hi devia haver altres edificis dels quals no es tenen evidències. Aquí confluïen les dues vies principals del traçat urbà dels carrers, els cardo i decumanus maximi (sota els carrers Llibreteria-Call i Bisbe-Regomir).

Barcelona Romana

Com que la seva funció era controlar un territori no gaire extens però sí molt productiu, aquest es va estructurar mitjançant una centuriació, el primer cadastre. Una terra fèrtil, recursos miners i abundància de productes del mar constituïen la riquesa de Bàrcino. Això sense comptar el control del riu Llobregat. Així, doncs, cal que ens imaginem un port al Llobregat amb un trànsit intens.

Expansió de Roma durant el primer segle aC. Atles Històric que conté una sèrie cronològica del 104 mapes, en períodes successius, des de l'alba de la història fins al present de Robert H. Labberton. Sisena edició. 1884.

Bàrcino no era gaire gran (unes 13 hectàrees) i devia tenir uns dos mil habitants, inclosos els de les vil·les suburbanes pròximes al recinte emmurallat (com l’excavada a l’avinguda de Francesc Cambó). Seguint el costum romà, els primers habitants es van inscriure a una tribu, la Galèria, i tenien procedència itàlica. Però un dels aspectes més destacats de la colònia va ser la presència de lliberts -exesclaus dedicats a treballar per als seus propis interessos i els dels seus antics amos- i estrangers, que eren ben rebuts, com ho testimonia el centurió Luci Cecili Optat, que, al segle II dC, va exercir una carrera municipal brillant.

Els seus edificis i domus es beneficiaven d’una bona xarxa de clavegueram i d’un sistema d’abastament d’aigua gràcies a dos aqüeductes que hi entraven per la plaça Nova procedents de les mines de Collserola (l’últim tram, al carrer dels Arcs) i del Besòs, a l’altura de Montcada, amb traçat pel carrer dels Capellans.

I, com era costum a les ciutats romanes, els cementiris eren extramurs, i vorejaven l’accés a les portes, sobretot al punt d’entrada i sortida del tram litoral de la Via Augusta (plaça de l’Àngel i carrer de la Boqueria). N’és un exemple la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid (final del segle II – principi del segle III), que resseguia la via de la Porta Praetoria, i on estan enterrats individus de condició social baixa, d’acord amb els sepulcres coneguts com cupae.

•SEGLE III-V

S’ha parlat molt sobre si Bàrcino es va veure afectada per les incursions de pobles germànics. Però no ho sembla: entre el 269 i el 305 dC el Senat dels barcelonins va fer aixecar, al forum, monuments a diversos emperadors. Va ser un segle més tard, a mitjan segle IV, quan va emprendre la refortificació de les muralles. Signe evident d’algun perill.

segle III


I tot i l’arribada dels visigots, l’únic canvi significatiu en el mode de vida de la ciutat va ser la presència d’elements cristians -el cristianisme va guanyar la partida al segle IV dC, quan el bisbe Pacià va convertir la ciutat en un centre episcopal- i el desinterès creixent dels ciutadans notables per exercir els càrrecs municipals. Però això no va ser un fet exclusiu de Bàrcino sinó que va afectar tot l’Imperi.

Bàrcino va mantenir íntegres el seu dret itàlic i la immunitat fiscal. Les institucions del govern municipal van continuar amb les tres magistratures del cursus honorum, i el Senat -que a les ciutats occidentals s’anomenava Ordo. Els càrrecs eren escollits pel poble, la massa de ciutadans.

Només els qui no havien nascut en llibertat sinó que els havia alliberat el seu amo (liberti) tenien barrat el pas a la vida pública. Si hi volien intervenir ho havien de fer per mitjà del col·legi de Sevirs Augustals, que assegurava, al costat dels flamines, el manteniment del culte imperial.

El successor d’Alaric, el seu germanastre Ataülf, es va casar amb Gal·la Placídia el 414 després d’haver-la segrestat a Roma, i va dirigir als visigots entre 410 i 415. Després del saqueig de Roma, els visigots es van assentar al sud de la Gàlia, però amb la constant pressió dels exèrcits romans (410-414, derrota a Narbona) van haver de creuar els Pirineus, entrant a la Tarraconense i establint a Barcino una modesta cort. La capitalitat a penes va durar uns mesos, ja que Ataülf va morir assassinat al seu palau de la ciutat per l’esclau dubius de Sigeric (o Barnolfo), enemics de Ataülf.El va seguir Sigeric (per 7 dies) i després Walia. Cap el 416 se’ls va permetre entrar a Hispània per controlar els altres pobles bàrbars establerts, en qualitat de Foederatio de Roma. Walia va reconquerir gran part de la Hispània, de manera que l’emperador Flavi Honori va permetre als visigots, força romanitzats ja (o “civilitzats”), accedir a l’Aquitània i la Gallia Narbonensis a partir de 417 per establir el seu territori. Walia establir la cort estable el 417 a Tolosa.

Europa fins l'any 486

Alguns usurpadors de Roma, com Màxim d’Hispània (409-411 i/o c. 418-422) i Sebastià (444), van escollir com a capital Barcelona. Màxim va arribar a encunyar moneda de caràcter imperial (i no provincial). Durant el regnat d’Euric (466-484) es va declarar el regne dels visigots independent de Roma. Finalment, va prendre la Tarraconense (470-475, i va forçar amb Odoacre deposar l’últim emperador romà d’Occident, Ròmul August a 476.

Aquestes imatges són una realització de TAEDIUM, Grup de Recerca reconegut per la Generalitat de Catalunya com a grup emergent, en Història Medieval i Innovació Docent Universitària, de la Universitat de Barcelona.

Els meus agraïments a:
Els Amics dels Ibers
Zonu.Com Mapas y Fotos del Mundo
Història de la ciutat de Barcelona
Associació Call de Barcelona

English Version ↓

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers