Quo Vadis, Barcelona (4)
•Barcelona (Pelynt), Cornwall, Gran Bretanya
Superfície km²: 46,76
Habitants (Pelynt) : 1.124 (2001)
Habitants (Barcelona) : 16 (cens 1891)
Barcelona, petit llogaret a Cornualla:
Barcelona, a small village in Cornwall:
[English version to the end of Post]
Els primers indicis escrits d’aquest indret daten de 1637 quan apareix un contracte d’arrendament que fa referència a un tal Andrew Dyer que va construir, a càrrec seu, un habitatge i una botiga de ferrer a Trelawne Cross. El nom Barcelona apareix per primera vegada en documents cap l’any 1740, l’àrea va ser anomenada així en memòria d’un dels fills de Sir Jonathan Trelawny, Henry, que van morir quan el seu vaixell es va enfonsar davant de les Illes Scilly el 1707. Tornava d’Espanya on havia lluitat a la Guerra de Successió en la defensa de Barcelona el 1705. Va morir amb l’almirall Sir Cloudesley Shovell a bord del HMS Association durant el desastre naval de les illes Scilly 1707.
L’estiu de 1707, una força combinada d’anglesos, austríacs i holandesos sota el comandament del príncep Eugenio de Savoia, va intentar prendre el port francès de Toulon. Durant aquesta campanya, que va tenir lloc del 29 de juliol al 21 d’agost Gran Bretanya va enviar una flota per donar suport naval. Dirigit pel Comandant en Cap de la flota britànica, Sir Cloudesley Shovell, els vaixells van navegar cap el Mediterrani, van atacar Toulon i varen causar danys a la flota francesa atrapada en el lloc. La campanya en general va ser, però, infructuosa i l’aliança va ser finalment derrotada pels franc-espanyols. La flota britànica va tornar a casa des de Gibraltar cap a Portsmouth a finals d’octubre. La força sota el comandament de Shovell consistia en quinze navilis. L’enfonsament de la flota naval britànica a les illes Scilly, de quatre grans vaixells i més de 1.400 mariners perduts en la tempesta, va ser un dels majors desastres marítims de la història de les Illes Britàniques. Es va determinar més tard que la principal causa del desastre va ser la incapacitat dels navegants per a calcular amb precisió la seva posició.
En 1740 la família Jago vivia a Barcelona on tenien una casa amb jardí i hort. John Jago, la seva dona Elizabeth i el fill, Thomas. John va viure a Barcelona fins el 1881 quan es va jubilar com a ferrer. Vivia amb la seva neboda Mary Light i la seva família.
Trelawne House 1901
Durant tot aquest temps, les poques mansions de Barcelona, han estat ocupades, segons demostra el cens, per diverses famíles: William Andrew, un fuster de 60 anys i la seva esposa; John Tincomb de 48 anys i Susan Tincomb de 45; Samuel Rundle de 30 anys, sabater, la seva esposa i els seus dos fills; els Olver, Thomas Reddicliffe el cotxer dels Trelawne; Thomas A Wakeham, fuster; Joseph Light, ferrer i agricultor; etc…
Tomba de John Jago, ferrer
Gravades en una pedra de la casa, hi ha dues dates: 1856 i 1857 amb les inicals WLST i FCST. La ferreria encara existeix.
L’original Trelawne House, llar de la família Trelawney, va ser construïda al segle XIII. Sir Jonathan Trelawny va ser un dels set bisbes empresonats a la Torre de Londres el 1688 per negar-se a aplicar la Declaration Of Indulgence vers els catòlics, del rei James II, sent jutjat per sedició, però va ser absolt. Ell és el subjecte de la de l’Himne de Cornualles que porta el seu cognom. La casa pairal prop de Tregarrick era la llar dels Winslades. John Winslade va ser executat el 1549 pel seu suport a la rebel·lió de la Cornish Prayer Book.
L’annexió de Cornualla al regne emergent d’Anglaterra ha estat un procés llarguíssim i avui encara polèmic. Hi ha dues escoles de pensament, una que argumenta que Cornualla va ser completament absorbida per Anglaterra, i una altra que argumenta que Cornualla mai ha format part d’Anglaterra i que les lleis fetes per l’Estat anglès en l’Edat Mitjana, i reconfirmades més recentment, donen suport a l’argument que afirma que Cornualla és un país autònom.
Durant l’Edat Mitjana, Cornualla va ser reconegut com una província separada, anomenada Gal·les Occidental (West Wales) en alguns mapes, amb el seu propi estatus i títol subordinat a la corona anglesa, i amb la seva pròpia diòcesi. La designació de Cornualla com un ducat amb el seu títol de duc atribuït al primer fill i hereu dels reis anglesos, la qual cosa continua essent.
Les illes Biritàniques cap l'any 802. Imatge de la University of Texas at Austin
La Carta de Perdó (Charter of Pardon) de 1508 va constituir un tractat ofert als còrnics després de 1497 que indicava que els governants anglesos miraven de reconciliar-se amb els còrnics. La Carta afirma que “Cap Llei o Estatut [de Westminster] tindrà cap efecte sobre els Stannaries sense l’aprovació i el consentiment dels vint-i-quatre stannators (membres del Parlament de Cornualla). Per tant, la Carta ampliava el poder del Parlament Stannary còrnic tot assegurant-li l’autoritat per bloquejar lleis reials per tal que no entressin en vigor a Cornualla. Això li va conferir el poder de vetar qualsevol llei del Parlament de Westminster i garantia que Westminster no pogués dissoldre el parlament còrnic.
La Reforma va marcar el començament de la davallada del còrnic. Els efectes generals de la Reforma han estat considerats com la causa principal de la davallada del còrnic que va marcar el final d’una era, una era en la qual el còrnic s’havia anat desenvolupant. Sis factors principals han estat identificats com a iniciadors de la davallada:
1. La Guerra del Devocionari (Prayer Book War), i el subsegüent “terror blanc”, va ser una de les primers causes de la davallada del còrnic atès que van morir 6.000 còrnics, una tercera part de la població masculina que parlava aquesta llengua. El còrnic va ser estigmatitzat com una llengua “endarrerida” i una llengua de catòlics potencialment lleials als enemics d’Anglaterra.
2. Relacions amb els bretons. Els vincles tradicionals amb la Bretanya es van veure greument reduïts després de la Guerra del Devocionari de 1549, i l’any 1532 la Bretanya va ser annexionada per França.
3. El College de Glasney i altres centres d’estudi que es trobaven en monestirs com ara Crantock i que havien estat la font literària principal en còrnic van ser prohibits l’any 1545.
4. L’anglès es va introduir en els serveis religiosos l’any 1549.
5. La Bíblia no es va traduir al còrnic.
6. El creixement de les ciutats i del comerç va presenciar l’expansió de l’anglès al centre i l’oest de Cornualla, i la seva utilització es va estendre més enllà de la petita noblesa.
L’any 1549, la Rebel.lió del Devocionari va tenir unes conseqüències desastroses per a la llengua còrnica. Els fets indiquen que la violència política impulsada per l’Estat va dur a una greu davallada en el nombre dels parlants del còrnic, i resistència o por per part dels supervivents còrnics de transmetre la llengua a la generació més jove.
Camden's Britannia, 1576
Referent:
Genmaps
Genuki Genealogical information of UK and Ireland
Cornwall Online Census Project
Cornwall Council
A Vision of Britain
UK Genealogy Archives
Cornwall Online Parish Clerks
Mercator Dret i Legislació Lingüístics
English version ↓
The first written evidence of the place dates from 1637 when a lease referred to as Andrew Dyer that was built by him, a house and a blacksmith shop in Trelawne Cross. Barcelona’s name first appears on any document in 1740, the area was named in memory of a son of Sir Jonathan Trelawny, Henry, who died when their boat sank in front of the Islands Scilly in 1707. Returned to Spain where he fought in the War of Succession in the defense of Barcelona in 1705. He died Admiral Sir Cloudesley Shovell with onboard HMS Association for the naval disaster of the Isles of Scilly 1707.
In the summer of 1707, a combined force of British, Austrian and Holland under the command of Prince Eugene of Savoy, he tried to take the French port of Toulon. During this campaign, which took place from July 29 to August 21, Britain sent a naval fleet support. Led by Commander in Chief of the British fleet, Sir Cloudesley Shovell, ships sailed the Mediterranean, were attacked Toulon and cause damage to the French fleet trapped in place. The campaign was generally, however, unsuccessful and the alliance was finally defeated by the French and Spanish. The British fleet returned home from Gibraltar to Portsmouth in late October. The force under the command of Shovell consisted of fifteen ships. The collapse of the British naval fleet in the Isles of Scilly, of four ships and over 1,400 sailors lost in the storm, was one of the greatest maritime disasters in the history of the British Isles. It was determined later that the main cause of the disaster was the failure of seafarers to accurately calculate their position.
In 1740 the family lived in Barcelona where Jago had a house with garden and orchard. John Jago, his wife Elizabeth and son Thomas. John lived in Barcelona until 1881 when he retired as a blacksmith. He lived with his niece Mary Light and his family. During this time, the few houses in Barcelona, have been employed, as shown by the census, many different families: William Andrew, a carpenter of 60 years and his wife, John Tincomb 48 years and Susan Tincomb 45, Samuel Rundle 30 years, shoemaker, his wife and their two children, Olver, Thomas Reddicliffe, the Trelawne coachman, Thomas A Wakeham, carpenter, Joseph Light, farmer and blacksmith, etc. …
Engraved in a stone house, there are two dates: 1856 and 1857 with the WLST and FCST inicals. The blacksmith shop still exists.
The annexation of Cornwall to the emerging realm of England has been a very long process and still controversial. There are two schools of thought, one that argues that Cornwall was completely absorbed by England, and another arguing that Cornwall has never been part of England and the laws made by the English state in the Middle Ages, and reconfirmed more recently, supporting the argument that Cornwall is an independent country.
During the Middle Ages, Cornwall was recognized as a separate province called West Wales on some maps, with their own subordinate status and title to the English crown, and with his own diocese. The designation of Cornwall as a Duchy with his title of Duke attributed to the first son and heir of the kings of England, which remains.
The Charter of Pardon of 1508 was a treaty offered to Cornish after 1497 indicating that the British rulers tried to reconcile with the Cornish. The Charter states that “No law or statute [of Westminster] has no effect on the Stann without the approval and consent of the twenty-four stannators (Member of Parliament for Cornwall). Therefore, the charter expanded the power of the Cornish Stannary Parliament by assuring him the royal authority to block legislation to that entered into force in Cornwall. This gave it the power to veto any Act of Parliament in Westminster and Westminster could not guarantee that dissolve parliament Cornish.
The Reformation marked the beginning of the decline of Cornish. The overall effects of the Reformation have been considered the main cause of the decline of Cornish that marked the end of an era, an era in which Cornish had been taking. Six major factors have been identified as initiators of the decline:
1. The Prayer Book War, and the subsequent “white terror” was one of the prime causes of the decline of Cornish died since 6000 Cornish, a third of the male population who spoke the language. The Cornish language was stigmatized as a “backward” and potentially a language of Catholics loyal to the enemies of England.
2. Relations with the Bretons. The traditional ties with Britain were severely reduced after the War of prayer in 1549, and in 1532 the Kingdom was annexed by France.
3. The College Glasney and other centers of study were in monasteries such as Crantock and had been the main literary source in Cornish were banned in 1545.
4. English was introduced in religious services in 1549.
5. The Bible was not translated into Cornish.
6. The growth of cities and trade witnessed the expansion of English in the center and west of Cornwall, and its use spread beyond the gentry.
In 1549, the Rebellion of prayer had disastrous consequences for the Cornish language. The facts indicate that political violence promoted by the state led to a serious decline in the number of Cornish speakers, and resistance or fear on the part of survivors convey the Cornish language to the younger generation.
L’annexió de Cornualla al regne emergent d’Anglaterra ha estat un procés llarguíssim i avui encara polèmic. Hi ha dues escoles de pensament, una que argumenta que Cornualla va ser completament absorbida per Anglaterra, i una altra que argumenta que Cornualla mai ha format part d’Anglaterra i que les lleis fetes per l’Estat anglès en l’Edat Mitjana, i reconfirmades més recentment, donen suport a l’argument que afirma que Cornualla és un país autònom.
Durant l’Edat Mitjana, Cornualla va ser reconegut com una província separada, anomenada Gal·les Occidental (West Wales) en alguns mapes, amb el seu propi estatus i títol subordinat a la corona anglesa, i amb la seva pròpia diòcesi. La designació de Cornualla com un ducat amb el seu títol de duc atribuït al primer fill i hereu dels reis anglesos, la qual cosa continua essent.
