Categoria Arxius: retallades

Com sempre…

La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de darrers del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.

Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».

«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»

L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:

Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»

Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.

El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.

Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.

Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700

Òmnibus

AVANTPROJECTE LLEI ÒMNIBUS

La inauguració d’aquest blog estava prevista a finals de juliol coincidint amb la entrega de premis de la XI Biennal d’Arquitectura i Urbanisme. Tampoc pretenia ser un blog polític o de política (ni ho serà), però els esdeveniments recents: retallades, mal estar general, insuficiència política, estabilitat malmesa pel capital, lluites estúpides, partidisme recalcitrant i dogmes epidèrmics; no els puc obviar i els hem de fer públic i compartir-los amb tothom.

La finalitat d’un Govern es la de Governar, es a dir, crear, desenvolupar, investigar, promoure, regular, generar… Un Govern, ho es, per assegurar el benestar dels seus ciutadans, l’aprenentatge, les solucions i el futur de tots aquells que viuen i treballen en el país. Un govern ha de buscar solucions als seus problemes sense posar en perill l’estabilitat social, les famílies i/o el futur de tots plegats.

Quin problema hi ha? Que de la nostre economia en depèn Espanya. Que els nostres recursos van a parar més enllà de les nostres fronteres imaginàries i, a canvi, rebem una mísera part en forma de calleu-vos i pagueu.

Si el Govern ha de vetllar per nosaltres, cal que recuperi les nostres inversions sense posar en perill el nostre futur; si el Govern ha de ser àgil i eficaç, cal que busqui innovacions polítiques i desperti de la paradoxa del benefici immediat (el poder econòmic), i si s’han de millorar lleis o plans, no s’ha d’enfonsar el vaixell on viatjàvem només perquè era un vaixell diferent.

Sobre la situació que jo conec, he de dir varies coses.

A la Secretaria d’Habitatge, que ara depèn de la conselleria de Territori i Sostenibilitat, hi hauran retallades significatives de personal.

La Llei 18/2007 al Dret de l’habitatge queda fortament minvada, gairebé destrossada amb els retalls als aspectes socials, urbanístics i de planejament, i el vaixell insígnia que era el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge que ordenava, consensuava, que era pioner i amb idees avançades en matèria d’habitatge i social; queda ferit de mort.

De la Llei al Dret de l’habitatge desapareix entre altres i per tant també competències del Pla Territorial:

  • L’establiment de reserves de sòl per habitatge protegit de manera equilibrada.
  • Les àrees de demanda forta i acreditada d’habitatge, segons els criteris següents: Registre de sol·licitants, quantitat d’habitatge disponible, sòl urbanitzable disponible, densitat demogràfica, necessitat d’habitatge derivada de les característiques geogràfiques o econòmiques i els preus dels lloguers a la zona.
  • Els programes d’inspecció per detectar l’existència d’habitatges desocupats dins de les àrees anteriorment mencionades.
  • Localització de les reserves de sòl per habitatge protegit, controlant la concentració excessiva o la segregació espacial i la coexistència de forma natural de l’habitatge protegit i el lliure.
  • Establiment de criteris quantitatius per determinar la reserva de sostre d’habitatge protegit per a qualsevol règim de sòl.
  • El lloguer forçós, en els casos d’incompliment de la funció social de la propietat.
  • L’expropiació temporal de l’usdefruit.
  • L’aplicació, en casos excepcionals, de la destinació total o parcial de l’edificació a habitatge amb protecció oficial en sòl urbà consolidat.
  • Reserva urbanística per a habitatges amb protecció oficial.
  • Les persones inscrites en el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial ja no tenen dret a optar a l’adjudicació d’un habitatge amb protecció oficial, d’acord amb els principis, els procediments i els criteris que havia establert la llei.

Aquest es el relat dels esdeveniments. I nosaltres, què podem fer?

PD:

  1. La llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica (Llei Òmnibus) podria ser antireglamentària doncs la normativa diu que totes les lleis presentades al parlament per ser debatudes, han de ser formalment homogènies, es a dir, han de representar un únic àmbit legislatiu. Aquesta llei modifica prop de 80 lleis o reglaments diferents.
  2. La tramitació d’urgència també podria incorre en un defecte de forma doncs el contingut de la llei no s’adapta a aquests casos, i hauria d’ampliar-se el temps de exposició pública de 7 a 15 dies.
  3. La normativa estableix que tots els articles han de ser debatuts. Una llei de més de 600 articles trigaria un segle en passar aquest tràmit.
  4. La simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica, significa també que, al fer desaparèixer certs serveis i, per tant, acomiadar les persones que ocupaven aquests llocs de treball, també es una llei de retallades de personal disfressada amb tot aquest embolcall d’articles i més articles? Recordo que en el Preàmbul de la Llei és diu: aquests objectius responen a una única finalitat de simplificació global de les normes, de l’administració i de la regulació substantiva vers el ciutadà, amb la pretensió d’aconseguir un impacte en la societat que afavoreixi la reactivació econòmica.

ÒMNIBUS
m. [LC] [TRG] Vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers, incloent-hi el conductor.

Enllaç a la Llei Òmnibus

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers