Tag Archives: unesco

Català llengua oficial a Tombuctú

L’exercici polític ja el fareu vosaltres, jo us poso una mica de camí històric i vosaltres traureu les conclusions que vulgueu. Jo no penso discutir sobre etiquetatges de productes, llengües polítiques oficials, immersions, interferències d’estats aliens al propi i símils que semblen trets dels antics quaderns escolars dels meus avis. I de això ja fa una mica. Tampoc penso parlar del genocidi cultural que ha patit la nostra llengua i cultura en general. Genocidi portat a terme, a vegades, d’una manera molt subtil, com ara forçant a immigrar gent d’altres pobles cap el nostre per aconseguir una amalgama o aliatge nou i sense identitat històrica. El que constato, i és el que volia dir, el fet inqüestionable de que sempre volen que perdem les forces lluitant en petites batalles i futeses que no tenen més significat, per endur-se ells  la victòria final en el compromís més important. Parlo de la llengua, de la política, de la història…

•INDOEUROPEUS, ELS NOSTRES AVANTPASATS

Els estudiosos del segle XIX que van afrontar la qüestió de la regió originària dels indoeuropeus es van haver de conformar amb els indicis lingüístics. Es va intentar fer-ne una localització aproximada a partir dels noms de plantes i animals, així com de la cultura i la tecnologia. Les opinions queden dividides entre una hipòtesi europea, que proposa una migració d’Europa a Àsia, i una hipòtesi asiàtica, que manté que la migració tingué lloc en sentit contrari. Així les coses, no s’arriba a un acord sobre la localització geogràfica (l’anomenada Urheimat o pàtria) de la qual procedeix. Hi ha tres indrets candidats:

1. Les estepes del nord del mar Negre i el mar Càspi
2. Anatòlia
3. L’Índia

Al segle XX, Marija Gimbutas va crear una variació moderna de la tradicional teoria de la invasió (la hipòtesi de Kurgan) segons la qual els indoeuropeus eren una tribu nòmada de l’est d’Ucraïna i el sud de Rússia, i que s’expandiren a cavall en diverses ones migratòries durant el tercer mil·lenni abans de Crist. La seva expansió coïncidí amb la domesticació del cavall. Deixant proves arqueològiques de la seva presència, van sotmetre els pacífics agricultors europeus. A mesura que les creences de Gimbutas evolucionaren, va començar a emfatitzar la naturalesa patriarcal i patrilineal de la cultura invasora, en contrast amb la cultura suposadament igualitària, o fins i tot matrilineal, dels envaïts, fins al punt de postul·lar una arqueologia essencialment feminista.

Un estudi de la presència/absència de certes paraules en llengües indoeuropees (usant models de l’evolució dels mots) suggereix que l’origen de l’indoeuropeu data de fa 8.500 anys, i que la primera branca que se’n separà fou la hittita. Gray i Atkinson s’esforçaren per evitar els problemes associats amb els models tradicionals de la glotocronologia. Tanmateix, s’ha de recordar que els càlculs de Gray i Atkinson es basen completament en llistes Swadesh, i que mentre que els seus resultats són bastant sòlids per branques ben documentades, la seva estimació de l’edat de l’hittita, que és crucial per la teoria anatòlica, es basa en una llista de 200 mots d’un únic llenguatge, cosa que la fa controvertida.

Un document més recent, que tracta 24 llengües majoritàriament antigues, entre les quals tres d’anatòliques, dóna la mateixa estimació temporal i suggereix que la branca anatòlica fou la primera a separar-se.

Un escenari que podria fer encaixar la teoria de Renfrew amb la hipòtesi de Kurgan suggereix que les migracions indoeuropees estan relacionades d’alguna manera a la immersió de la part nord-oriental del Mar Negre al voltant del 5.600 aC. Ryan i Pitman argumenten que una part de la població hauria migrat al sud, convertint-se en els parlants del proto-hittita, mentre que la resta de la població hauria migrat cap al nord, convertint-se en la cultura de Kurgan. D’altres haurien fugit cap al nord-est (Tocaris) o el sud-est (indoiranis). Mentre que cronològicament, aquesta teoria coïncideix amb la de Renfrew, és incompatible amb la seva idea base que l’indoeuropeu s’escampà amb l’avenç de l’agricultura.

Les onades migratòries van donar origen a grups lingüístics diversos, que foren la base de moltes de les llengües parlades actualment a Europa i Àsia:  l’indoari, l’irànic, l’armeni, el tokhari, l’anatòlic, el grec, l’albanès, l’eslau, el bàltic, el germànic, el cèltic i l’itàlic. Segons la recerca duta a terme pels investigadors de la Universitat d’Auckland, tots aquests grups lingüístics es devien diferenciar i perfilar entre el setè i el primer mil·lenni aC.

Arbre genealògic de les llengües indoeuropees.

•LLENGUA LLATINA, ELS NOSTRES AVIS

El llatí apareix cap a l’any 1000 aC al centre d’Itàlia, al sud del riu Tíber, amb els Apenins i el mar Tirré a l’oest, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins. El llatí és una llengua indoeuropea, parlada antigament pels romans. A partir de l’evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia però, el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l’imperi Romà.

Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de popular, parlat pel poble, com oposat al llatí clàssic i literari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees.

El primer escrit en què es troba el terme romà, d’una forma o una altra, referit a una llengua romànica es remunta al concili de Tours, l’any 813. És a partir d’aquest concili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda. Es tracta d’una forma de protofrancès, que rep el nom de rustica romana lingua o roman. No obstant això, en els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l’any 804, escrit en un castellà molt primitiu.

•CATALÀ, ELS PRIMERS MOTS

L’evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data aproximadament de la manera següent:

  1. entre el 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.
  2. entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.
  3. a partir de 800: es reconeix l’existència de les llengües romàniques.

Graus d’intel·ligibilitat mútua entre les llengües romàniques

%

Francès

Català

Italià

Portuguès

Romanx

Romanès

Castellà

Sard

Francès 85 89 75 78 75 75 80
Català 85 87 85 76 73 85 75
Italià 89 87 sense dades 78 77 82 85
Portuguès 75 85 sense dades 74 72 89 78
Romanx 78 76 78 74 72 74 74
Romanès 75 73 77 72 72 71 74
Castellà 75 85 82 89 74 71 76
Sard 80 75 85 78 74 74 76

Estudis realitzats basats en la presencia de determinats aspectes comuns de les llengües romàniques, morfologia, fonètica, sintaxis, lèxic, conclouen que el català, junt a l’occità i el francès, es remunta al llatí gàl·lic, atenent estrictament a la tipologia lingüística. Malgrat el seu indiscutible origen del llatí, que va ser la llengua imposada a tota la Península Ibérica per l’Imperi Romà, va ser mantinguda culturalment pels visigots i conservat durant tota l’edat mitjana en els monestirs cristians. Sense oblidar el grau d’influència lingüística que va originar la invasió del sarrains, en funció del grau de permanència més o menys llarga en cada regió peninsular. La influencia de les llengües parlades a Occitània resulta evident, tota vegada que els visigots que governaven la Península Iberica varen tenir que fugir dels invasors sarrains traspassant els Pirineus i acollint-se a la protecció dels francs, el poble germànic que va poder parar l’avanç dels sarrains

Ramon Berenguer III va ser el primer sobirà català que prengué en consideració la idea de realitzar expedicions militars a la mediterrània i de conquerir les Illes Balears. El cronista Enric de Pisa, que va narrar l’expedició a Mallorca (1114), va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d’un poble, que anomena català, procedent d’una pàtria que denomina Catalunya, mots que apareixen per primera vegada escrits en aquest sentit. L’origen del mot Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de terra de castells, i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d’un castell. L’Otger Cataló (o Catalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes teories del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom

El primer intent d’anomenar les llengües vulgars del llatí fou un escrit per Dant, qui escrigué en el seu De vulgari eloquentia: “nam alii oc, alii si, alii vero dicunt oil” (“alguns diuen òc, d’altres diuen sì, i d’altres diuen oïl”). Aquesta manera de definir les llengues romàniques pel seu lèxic tractava d’una paraula bàsica (“sí”) a totes tres de les llengües principals de l’edat mitjana i ben coneguts a Itàlia. Parlava doncs, de la llengua d’òc (l’occità), la llengua d’oïl (el francès), i la llengua del sì (l’italià). És clar que no era això l’únic tret definidor de cada grup.

La paraula “òc” ve del llatí vulgar hoc (“això”), mentre “oïl” (avui en dia, “oui”) ve del llatí hoc illud (“això és”). D’altres idiomes romànics deriven aquest mot del llatí sic, “així [és]“, com ara el català (sí), castellà (sí), italià (sì), lombard occidental (sé), i portuguès (sim). En català medieval la partícula afirmativa era hoc. Actualment només es conserva en la llengua parlada en la Catalunya Nord.

Comunitat Europea de les llengües

Les llengües de tot Europa, amb els indicadors de si són llengües compartides amb d’altres o no

El mapa de les nacions d’Europa, minoritàries i majoritàries, tal com diu el lema que utilitza Eurominority. Visualitzem una Europa prou diferent i més real. Fixeu-vos en els noms d’algunes d’aquestes minories com ara Escòcia.

Mirem ara les nacions sense estat i altres regions. Evidentment, un es conseqüència de l’altre.

I com a premi al vostre entusiasme, us deixo un altre mapa de llengües d’Europa i el marevellós mapa Europa Polyglotta i també aquest enllaç a la UNESCO Atlas of the World’s Languages in Danger.

Món antic (3)

La Biblioteca Digital Mundial permet descobrir, estudiar i gaudir dels tresors culturals de tot el món en un únic lloc, de diverses maneres. Aquests tresors culturals inclouen manuscrits, mapes, llibres poc comuns, partitures musicals, gravacions, pel lícules, gravats, fotografies i dibuixos arquitectònics. Els articles de la Biblioteca Digital Mundial es poden explorar de manera senzilla segons lloc, època, tema, classe d’article i institució col.laboradora, o poden localitzar mitjançant una recerca oberta, en diversos idiomes.
Les característiques inclouen agrupacions geogràfiques interactives, un cronograma, visualització d’imatges avançada i capacitats interpretatives. Les descripcions dels articles i les entrevistes amb els conservadors sobre articles destacats proporcionen informació addicional.
Les eines de navegació i les descripcions de continguts estan disponibles en àrab, xinès, anglès, francès, portuguès, rus i espanyol. Els llibres, manuscrits, mapes, fotografies i altres materials representen una varietat més àmplia d’idiomes, ja que s’ofereixen en els seus idiomes originals.
La Biblioteca Digital Mundial va ser desenvolupada per un equip de la Biblioteca del Congrés dels EUA, amb col.laboracions d’institucions de molts països, el suport de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, les Ciències i la Cultura (UNESCO ), i el suport financer de diverses empreses i fundacions privades.
World Digital Library

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers