Etiquetes arxivades: mapes

1700 Ciutats (2)

  • BARCELONA (1700: 38.000 hab. – 2011: 1.615.448 hab.)

Títol:
Le Plan De Barcelonne et de ses Environs Tres Exactement Leves sur les Lieux en 1711 . . .
Autor:
Nicholas De Fer.
Any de publicació:
París,  1711.
Observacions:
Acolorit a ma.

Mapa molt detallat de la rodalia de Barcelona. Fixeu-vos en els camps de conreu i horts delimitats, les masies, molins, camins, recs, torrenteres i llacunes com les del Poble Nou i el Llobregat. Representació de que la plana de Barcelona era un indret fèrtil, ben comunicat i amb abundància d’aigua per regadiu. Impressiona el verd fosc, humit, de primavera iniciàtica.  Podem descobrir l’antic camí de Montcada a Collblanc, el rec comtal, la futura carretera de Ribes i el camí de Mataró. La ciutat de Barcelona apareix només intuïda, amb les muralles i els edificis més emblemàtics. Podeu veure les Rambles i la muralla que separava la ciutat nova de la vella.

Físicament, la ciutat era una plaça emmurallada amb nou portes. L’espai entre muralles estava socialment controlat, el centenar de barraques instal·lades en l’actual Barceloneta (i no el clerical i agrícola Raval, on es jugava, bevia i defraudava el fisc), era l’espai que s’escapava del control institucional.

Els barcelonins del 1700 anomenaven indistintament Born o Plaça Major l’actual passeig del Born, ple aleshores d’adrogueries i botigues de robes, seu del mercat de fruites i verdures i escenari dels actes solemnes.

La casa típica, entre mitgeres, amb pati al darrere, pou i secreta (la comuna), era estreta, tenia una planta baixa amb taller o comerç, cuina i menjador, i un o dos pisos comunicats per una escala de cargol, amb una galeria descoberta en el superior i balcons coberts per gelosies o tendals de franges blaves i blanques. Així eren prop del 85% de les vivendes de la ciutat. Les residències dels acabalats, unes 250, eren les cases grans: cap d’elles, tret de les vinculades a la corona i al bisbe, rebien el presumptuós nom de palau que amb els segles s’ha prodigat tant. Malgrat que es caracteritzava per una relativa barreja social, tenia les seves zones bé: la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Montcada, Ample, Mercè, Viladecols, Mercaders… Els posseïdors d’aquestes mansions tenien també una segona residència fora de les muralles: la torre. A les cases grans els espais masculins estaven segregats: estudis, o llibreries, per als homes, estrades, una habitació càlida i amb mobles baixos, per a les dones.

Hi havia uns 38.000 habitants. I unes persones que només apareixen als inventaris d’objectes i escriptures de compravenda: els esclaus. Els esclaus estaven tan integrats en la vida quotidiana barcelonesa que eren oferts sota Les Voltes dels Encants, prop de la Llotja, en pública subhasta. Per conèixer el seu nou propietari, tenien que esperar que es consumís la vela que hi havia encès el subhastador, moment en el que es donava per acabada la licitació.

La gran colònia estrangera (gairebé el 20% dels barcelonins eren d’origen francès: i si en algun moment hi va haver brots xenòfobs, un cop expulsats els jueus i els musulmans, va ser contra els francesos) s’integrava amb rapidesa i catalanitzava els cognoms. Jaume Riberol era de Bolonya; Pau Maurici, flamenc; Guillem Ros, anglès; Tomàs Felip, grec…

Barcelona també era una ciutat pledejadora i busca-raons. Els insults preferits: puta i cabró, amb els complements puta de merda, fill de la gran puta, bagassa o fill de la gran bagassa, i, uns graus per sota en l’escala d’agressivitat, belitre, bergant, brivó i brut merder.

La feina ocupava sis dies de la setmana: des de les cinc del matí fins a nou del vespre. Però no només hi havia espai per a l’oci en les festes de precepte. També hi havia àpats calents als hostals, vi i aiguardent a les tavernes i jocs (trucs, una mena de minigolf, pilota, amb raquetes i puntuació similar a la del tennis; billar, daus i cartes) als triquets, un espai entre el casino i el poliesportiu de barri.

Tenien una alimentació variada però austera, en què el rei de les proteïnes era el porc i la sopa de fideus el plat més comú. Els barcelonins eren llaminers, i els dolços més comuns eren els melindros, torrons i neules, les aigües garrapinyades (granissats, amb gel del Montseny) i la xocolata. Si alguna dependència tenien
era pel vi i el sucre, sense comptar el nou vici de fumar. Una altra característica local era el gust per la roba de colors, que deixava enrere la moda del negre, el vestit a l’espanyola.

Títol:
Plan of the City of Barcelona
Autor:
Paul Rapin de Thoyras
Any de publicació:
Londres,  1740.

Malgrat que el mapa està datat en el 1740, s’hi representa una Barcelona anterior a 1714, acumulant un retard de més de 25 anys. Podem veure el barri de Ribera desaparegut amb la construcció de la Ciutadella, les fortificacions i més de 20 indrets d’interès mencionats. Horts i conreus segueixen presents amb un toc gràfic semblant al cubisme.

Referent:

Institut Cartogràfic
AbeMaps
El Periodico
La Vanguardia.

Bestieses (2)

Els primers Leo Belgicus varen ser elaborats pel cartògraf austríac Michael Aitzinger el 1583, quan els Països Baixos lluitaven per la independència. Inspirat en la figura heràldica del lleó, que apareix en els escuts d’armes de diversos països: Brabant, Flandes, Güeldres, Hainout, Holanda, Limburg, Luxemburg i Zelanda, així com en els de Guillem d’Orange.

El mapa d’Aitzinger va ser el primer de molts. Hi havia tres dissenys diferents. El més comú amb el cap del lleó al nord-est del país i la cua al sud-est. La versió més famosa és la de Claes Janszoon Visscher, que va ser publicat en 1609 amb motiu de la Treva dels Dotze Anys. Un disseny menys comú inverteix la posició del lleó.

L’original Leo Belgicus d’Aitsinger de 1583

Referent: Wikipedia

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

El primer mapa estampat de Catalunya

Autor/editor: Ioannem Baptistam Vrients (1552-1612)
Lloc: Anvers
Data: 1605
Mides: 101×123 cm

L’únic exemplar conegut d’aquest mapa de Catalunya—el més antic dels conservats— es troba a la Bibliothèque Nationale de France. Segons el professor Agustín Hernando, la qualitat de la informació que proporciona aquesta carta geogràfica és àmplia i excepcional en haver estat dibuixada amb l’aplicació de les més modernes tècniques cartogràfiques de l’època.(Hernando,1998, 36).

El mapa fou un encàrrec que efectuà, a principis del segle XVII, la Deputació del General —actual Generalitat— per ser utilitzat com a mural. Se’n van estampar 50 exemplars.

Aquest mapa reproduït en facsímil forma part, amb 64 lamines més, de El Tresor Cartogràfic de Catalunya.

 

1700 Ciutats (1)

Petit recorregut pel món durant  els primers anys del 1700, amb la Guerra de Successió de fons, la primera , i del tot cert, Guerra Mundial.

  • ROSES (1719: 377 hab. – 2011: 19.731 hab.)

La població fortificada i el port foren una presa cobejada en les grans guerres i els conflictes dels segles XVII i XVIII. A l’inici de la guerra dels Segadors els terços de Juan de Arce prengueren Roses en el seu sagnant camí des de Blanes (1640); el 1641 hi hagué un primer enfrontament entre les esquadres francesa i castellana en aigües de la badia, i el 1642 l’estol castellà s’endugué els terços de la Ciutadella, que fou presa el 1645 per l’exèrcit francès del comte dnHarcourt després d’un llarg setge. Fins el 1654 no pogué ser recuperada per les forces de Joan d’Àustria. En la guerra de la Lliga d’Augsburg, Roses tornà a ser assetjada i presa pel duc de Noailles. Durant la guerra de Successió sembla que Roses fou contrària (1705) a l’arxiduc Carles (el port fou fortificat el 1711), i el 1719 tornà a ser atacada pel duc de Berwick.

Títol:
Roses ville fort (sic) du pays de Lampourdan dans la province de Catalogne. A Paris, 1700. I. M. W. I. L.

Roses

  • BUDA (Budapest) (2011: 1,737,000 hab.)

Vers el segle XV les poblacions de Buda i Pest esdevingueren importants centres comercials i culturals, però ambdues patiren la dominació otomana des del 1541 fins al 1686, any que foren conquerides per l’Imperi, durant l’ofensiva general contra els turcs. En la presa de Buda per l’exèrcit imperial, el 1686, participà un contingent de voluntaris catalans, moguts pel jubileu pleníssim concedit pel papa, que es distingiren en la lluita contra els turcs a les ordres de Guido Starhemberg. El 1693 l’emperador Leopold I obtingué dels hongaresos la renúncia del dret de rebel·lia (concedit per la Butlla d’Or del 1222) i la consegüent submissió a la casa dels Habsburg. L’antic col·legi dels jesuïtes, esdevingut universitat el 1635, fou convertit en institució secular el 1773.

Autor:
Gérard Jollain, Paris 1670-1700.

  • CADAQUÉS  (1719: 708 hab. – 2011: 2.902 hab.)

Les epidèmies i les guerres continuaren perjudicant la població al llarg del segle XVII. El 1655, durant l’etapa final de la guerra dels Segadors, Cadaqués es rendí als francesos, i sovint les esquadres europees fondejaren a la badia (el 1674, per exemple, hi hagué gairebé tot l’any una forta esquadra francesa). Té un interès extraordinari pel coneixement de l’activitat dels pescadors, bàsica en l’economia de la població, el Llibre d’ordinacions de la pesquera, conservat a l’arxiu parroquial; comença el 1532, però recull els usos i costums molt més antics que regiren la pràctica de la pesca, d’un col·lectivisme accentuat.El segle XVIII marcà una recuperació econòmica, amb la intensificació del conreu de la vinya i la producció d’aiguardent, de la tradicional pesca del corall i, sobretot, amb la llibertat de comerç amb Amèrica, que afavorí el desenvolupament de la navegació d’altura. La feina dels corallers és una activitat que ha arribat fins a temps molt recents; tingué un moment d’una gran esplendor a la fi del segle XIX.

Títol:
Plan de la Ville de Cap d’Aques.
Autor:
Sebastien de Beaulieu
Text:
Les Plans, Et Profils des principales villes, et lieux considerables de la Principaute de Catalogne. 1706

Cadaqués

  • NOVA YORK  (1712: 5.840 hab. – 2011: 8.244.910 hab.)

Giovanni da Verrazzano fou el descobridor de la badia de Nova York. Henry Hudson explorà el riu el 1609, i el 1613 l’holandès Adriaen Block fundà un establiment a l’illa de Manhattan. El 1626 el governador Peter Minuit comprà Manhattan als indis i fundà Fort Amsterdam, que aviat s’anomenà Nova Amsterdam. El 1640 hi arribaren emigrants anglesos i suecs, però la preeminència a la zona corresponia als holandesos. Tot i això, el 1664 una expedició anglesa ocupà la ciutat. Bé que al començament Nova York vivia sobretot de l’agricultura, el comerç impulsà més el seu creixement al segle XVIII, i esdevingué un dels principals ports nord-americans a l’Atlàntic.

  • CADIS (41.000 hab. aprox. – 2008: 127.200 hab.)

Amb el descobriment d’Amèrica, les millors condicions del seu port respecte al de Sevilla l’enfrontaren amb aquesta ciutat, que controlava el comerç americà: Cadis obtingué (1529) el dret de traficar directament amb Amèrica, privilegi que li fou revocat el 1573. Fou víctima de diversos atacs anglesos (1587, Drake; saqueig del 1596 pel comte d’Essex), però el seu poder econòmic augmentà al llarg del s. XVII, durant el qual esdevingué un centre actiu de contraban, per la possibilitat d’eludir la vigilància exercida per Sevilla, ciutat que fou desplaçada, fins al punt d’esdevenir Cadis seu de la Casa de Contratación (1717). El comerç entre Cadis i els Països Catalans fou particularment intens a partir del 1730; alguns comerciants catalans hi tenien agents de negocis per a gestionar els afers amb Amèrica, i els vaixells de la Companyia de Comerç de Barcelona, creada el 1756, hi feien escala obligatòria.

Títol:
Cadis ville considerable, fameux port sur l’Ocean.
Autor:
Nicolas de Fer, 1705.

Cadiz

  • MOSCOU (1710: 160.000 hab. – 2010: 11.503.501 hab.)

La ciutat concentrava i exportava cereals, lli i farratge; la constitució per part dels anglesos d’una companyia de Moscòvia permeté la creació de tallers, que treballaven el cànem. Moscou, convertida en una de les capitals europees més grans, després d’un període d’obscuritat (1584-1613), acusà les influències provinents de l’Europa occidental i central quan pujà la dinastia dels Romanov al tron de Rússia; nombrosos mercaders europeus hi habitaven, en un barri especial, la Sloboda; l’arquitectura es configurà segons la moda barroca. Això no obstant, allunyada de les metròpolis europees perquè es pogués occidentalitzar fàcilment, perdé la seva categoria de capital política i intel·lectual, en profit de Peterburg, fundada per Pere el Gran a la vora de la Bàltica (1703). Dotada d’una universitat (1755), d’un teatre públic (1757) i de nombroses indústries (tèxtil, vidriera, manufactures de porcellana, etc), Moscou continuà essent la capital religiosa de Rússia.

Moscou

  • GRONINGEN (2012: 192.735 hab.)

La universitat de Groningen data del 1614. També en el segle XVII, la ciutat va expandir-se considerablement i va construir noves muralles. Aquesta nova fortalesa va ser el 1672, sense èxit, assetjada pel bisbe de Münster, Bernhard von Galen. Cada any, el 28 d’agost la ciutat celebra aquella victòria.
En 1698 la fortalesa va ser reforçada amb “New Works”, és a dir, la Línia de Helpman, dissenyat per Menno van Coehoor.

Títol:
Plattegrond van de stad Groningen uit ±1700 door Christ Weigelij Senioris Herædes (1654-1725).

  • LONDRES (1700: 575.000 -600.000 hab. [estimació] – 2011: 8.174.100 hab.)

El comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII), fet que li permeté d’obtenir la victòria. Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un incendi destruí pràcticament la ciutat. Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat.

Títol:
Plan Des Villes De Londres.
Autor:
Nicolas de Fer, 1700.

  • PARIS (1700: 515,000 hab. [600.000 segons l'Atlas de Paris] – 2009: 2.234.105 hab. [Ciutat])

Amb la Reforma, fou un focus de constant agitació fins a l’abjuració d’Enric IV (1593). Fou ell mateix qui reordenà el pla de la ciutat entorn de la plaça dels Vosges. Al llarg del s. XVII, París anà esdevenint, malgrat l’impacte de la crisi de la Fronda —que féu decidir Lluís XIV a deixar-la per Versalles—, la digna capital de la primera i més potent de les monarquies absolutes d’Europa. Així, Maria de Mèdici construí el Luxemburg, Richelieu la Sorbona i el Palais-Royal, Anna d’Àustria el Val de Grâce i el mateix Lluís XIV la Place Vendôme, centre d’una nova ordenació urbana. Primer centre cultural del continent, dominada per una autèntica febre intel·lectual —salons, cafès, clubs—, fou escenari del triomf del principi de crítica i de l’ideal del progrés, focus difusor de la Il·lustració i centre revolucionari. Napoleó la remodelà com a capital imperial

Títol:
Plan de Paris par Roussel, cap.e ingénieur en 1700.
Autor:
Roussel, Claude (1655-172?)

Referent:

Bibliothèque nationale de France.
Historic Cities Center of the Department of Geography, the Hebrew University of Jerusalem and the Jewish National and University Library.
Plattegrond en  afbeeldingen van de stad Groningen 1700 – 1861
World of Historic Maps

Gran Enciclopèdia Catalana

Barcelona també és diferent

Per norma general, escrita i acceptada, els mapes, i plànols en general, solen estar orientats cap a la part superior del full, o marc que els conté, indicant que aquella és la direcció del Nord. I la toponímia bàsica, cotes, text descriptiu  i altres indicadors genèrics, escrits i descrits d’esquerra a dreta.

Però Barcelona es diferent.  Heu vist molts mapes en els que Barcelona estigui representada adequadament, es a dir, orientada al Nord? . Jo només recordo un plànol turístic penjat als quioscs de la Rambla. Probablement segueix en el mateix lloc.

Històricament s’ha representat Barcelona des del mar, port i porta d’entrada a la ciutat. Algunes ciutats costaneres són també així representades. La nostra és un al·legòric punt de vista que determina l’espai de connivència entre Llevant i Ponent.  Un punt on es creua l’Orient i l’Occident, l’intercanvi de cultures que venen de mar endins.

Per una altra banda, imagineu-vos Barcelona orientada correctament al Nord, cóm veuríem la quadrícula de Cerdà?. Doncs cauria estrepitosament cap el Llobregat, sense equilibri, i es que Cerdà va entendre que la seva quadrícula només podia ser representada en paral·lel al mar i a la muntanya perquè eren els espais que marcaven la pauta a seguir amb total coherència.

Us deixo amb dos mapes orientats al Nord.

Mapa detallat del port de Barcelona publicat per J & C Walker. Aquesta imatge correspon a la segona edició, que va ser lliurada per primera vegada el 1839 i corregida el 1860. Inclou els sondejos, noms de llocs, notes diverses de navegació, els plans detallats de les principals fortificacions de la badia, i la ciutat. El mapa és poc comú, la recerca ens portaria cap un exemplar a la venda a  Barry Lawrence Ruderman Antique Maps Inc. i una reproducció a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

 

Gravat calco-grafiat sobre paper, obra de Davies & Company per a l’Admiralty, Hydrographic Office, Londres. 1988

Font: Biblioteca de Catalunya.

 

Bestieses

Darrerament he llegit unes quants bestieses sobre els catalans (nouvinguts o no) que m’han deixat glaçat (no per la novetat). Ara no les comentaré. Prefereixo veure el món amb bestieses d’aquesta altra mena:

Trobat a Only HD Wallpapers

Trobats a Waste Time Post

 Jason LaFerrera

Graflex Directions

Atles de Mercator

Ara que tecnològicament podem produir mapes, imatges o qualsevol cosa derivada, inventar racons innombrables, fantasiejar amb mons impossibles de la manera més científica, i fer mapes és, era per ara, un joc de nens i que tothom s’hi veu capaç; ara, deia, que qualsevol pot traçar una línia entre Sant Petersburg i Ohio, i fer-ho públic per necessitat egocèntrica o reclam hedonista, no puc més que ensenyar-vos aquesta obra magnífica i realment espectacular. Espero que us agradi.

Aquest atles va ser elaborat en la dècada de 1570 pel cartògraf Gerardus Mercator, probablement el cartògraf més famós de tots els temps, per ajudar amb la planificació de la gran gira per Europa del fill del seu patró, el príncep hereu de Cleves.

Mercator compila diversos mapes murals de les Illes Britàniques, Europa i el món que tenia disponible al seu taller, tallant i enganxant parts entre si d’acord al format de l’atles. Va crear els mapes regionals en el més pur estil estètic, eliminant taules i il·lustracions que no s’ajustaven del tot a la pàgina i fer espai per personalitzar les barres d’escala. El procés li va donar l’oportunitat d’experimentar com un primer pas cap a la seva ambició a llarg termini de la producció d’un atles definitiu. Per a la resta va utilitzar mapes dibuixats a mà per ell mateix, un mapa urbà de Ancona a Itàlia i nombrosos mapes d’un atles publicat el 1570 pel seu amic i rival Ortelius Abraham.

Els fulls del mapa de 1554 d’Europa i dels mapes dibuixats a mà són els únics supervivents.

British Gallery Online Gallery

Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.

Referents:

Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Com era el món abans d’inventar-se el Facebook?

How was the world before the invent Facebook?

Doncs, el món era així. Espectacular.

La Taula de Peutinger mostra  la xarxa de carreteres de l’Imperi Romà. Es tracta d’una còpia del segle XIII d’un mapa original que data del segle IV, que abasta Europa, part d’Àsia (Índia) i Àfrica del Nord. El mapa porta el nom de Konrad Peutinger, un alemany del segle XV-XVI humanista i antiquari. El mapa va ser descobert en una biblioteca a Worms per Conrad Celtes, que no va poder publicar la seva troballa abans de morir, i va llegar el mapa el 1508 a Peutinger. Es conserva a la Biblioteca Nacional Österreichische, Hofburg, de Viena.

The Tabula Peutingeriana showing the road network in the Roman Empire. It is a 13th century copy of an original map dating from the 4th century, covering Europe, parts of Asia (India) and North-Africa. The map is named after Konrad Peutinger, a German 15-16th century humanist and antiquarian. The map was discovered in a library in Worms by Conrad Celtes, who was unable to publish his find before his death, and bequeathed the map in 1508 to Peutinger. It is conserved at the Österreichische Nationalbibliothek, Hofburg, Vienna.

 

 

 

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers