Tag Archives: guerra dels segadors

11 de setembre: tractats i pactes que patir Catalunya

Vegeu també: 11 de setembre i altres malsons.

Talunya o Taluniya fou una localitat musulmana a la regió d’Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l’historiador i geògraf musulmà Al-’Udrī en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a meitat de camí entre Lleida i Osca, fet que fa que molts experts la identifiquin amb Montsó. El nom atorga al poblat un origen ibèric. Durant l’època sarraïna disposà d’una fortificació o castell (kalat en àrab), que donà kalat Talunya o, usant la contracció ka- per referir-se a castell, ka Talulnya (en català castell de Talunya). Joan Vernet va identificar aquest nom com el primer testimoni possible del nom de Catalunya. Segons aquesta hipòtesi, el mot Catalunya vindria dels àrabs, essent la denominació que aquests utilitzaven per la zona. Talunya era situada a una regió fronterera entre l’al-Àndalus i la Marca Hispànica, i els àrabs parlarien dels habitants dels comtats catalans com la gent que hi ha més enllà del castell (kalat, ka) de Talunya.

Aquesta es una petita síntesi de l’Història de Catalunya. He intentat ser breu i partir de punts estratègics com són els tractats, pactes i traïcions que varen assolar la nostra terra.

Els Íbers, en una antiga representació gràfica:

Introducció: Una manera diferent de veure l’Història, des l’any 1 al 500:

Els Proverbis de Séneca, extracte:

Tractat d’Amalaric (vers 526)
Teodoric va morir el 526 i el seu nét i pupil Amalaric es va convertir en rei pel seu compte, i actuà des d’aleshores per dret propi. Aviat va signar un tractat amb el nou rei dels ostrogots, Atalaric (un altre nét de Teodoric), tractat que afavoria els visigots. El rei ostrogot va tornar al visigot el tresor reial, del qual Teodoric s’havia apropiat (el tresor visigot va ser salvat per Teodoric de mans dels francs, a Carcassona, i des d’aleshores va passar al seu poder).

El 412 el cabdill visigot Ataülf, successor d’Alaric I, procedent del nord d’Itàlia (on ja havia saquejat la mateixa Roma), va ocupar Provença i Aquitània i cap el 413 ocupà Narbona, Tolosa de Llenguadoc i Bordeus, amb la major part de Septimània i bona part de tota Occitània. El 414 establí una cort a Narbona i es casà amb la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l’emperador Honori. Com a resposta, el general romà Constanci bloquejà els ports de la Narbonense, cosa que obligà Ataülf a traspassar els Pirineus i establir-se a Barcino, on fou assassinat per Sigeric, cap del partit antiromà, qui es proclamà rei dels visigots.

Progressivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins a vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Derrotats els visigots, la conseqüència inevitable va ser la pèrdua d’Aquitània i Novempopulània fins a la barrera dels Pirineus. La Provença fou ocupada pels ostrogots i només la Septimània fou conservada mes enllà dels Pirineus. A la batalla de Vouillé va perdre la vida el rei visigot Alaric II. El seu fill Amalaric era encara un nen. Sembla que un grup de magnats va optar per proclamar el jove Amalaric, però, atesa la situació de guerra, la majoria dels nobles visigots, reunits a Narbona, van aclamar com a rei Gesaleic, fill il·legítim d’Alaric II (si bé la monarquia visigoda era electiva i els nobles haguessin pogut elegir rei entre persones diferents dels familiars o descendents del rei difunt).

Els visigots es van traslladar en massa des d’aquestes regions cap als seus dominis a Hispània. Durant uns mesos, i potser uns anys (507 a 509), centenars de visigots, amb les seves famílies, els seus esclaus i els seus cercles pròxims, van travessar els passos pirinencs per establir-se principalment a l’altiplà, on des feia anys s’havien fundat el que es podrien anomenar colònies visigodes.

El rei ostrogot d’Itàlia, Teodoric, avi del jove Amalaric, va intervenir en la lluita, i les seves tropes van entrar en territori visigot (probablement el 508 o principis del 509) sota el comandament del general Ibbas. Aquest va recobrar Narbona, expulsà als francs (probablement el 509) i el 510 va obligar els exèrcits franc i borgonyó que assetjaven Arles (on resistia una guarnició visigoda mancada d’aliments) a retirar-se.

El tractat entre Amalaric i Atalaric establia que els ostrogots i els visigots casats entre ells podrien escollir lliurement la seva nacionalitat; la frontera visigoda amb els ostrogots a Provença va quedar fixada en el braç occidental del delta del Roine, quedant Ugernun (Beaucaire) i Usés en territori ostrogot. El territori comprès entre el braç occidental del Roine i els Pirineus va quedar en poder dels visigots constituint la província Narbonense o de Septimània. Amalaric va fixar la seva residència a Narbona, i no va viatjar quasi mai al sud dels Pirineus. Es va casar amb la princesa Clotilde, filla de Clodoveu, a la qual va voler convertir en arriana i suposadament la va maltractar. Clotilde va cridar els seus germans i Khildebert va envair el regne visigot, va ocupar Narbona i va entrar a Barcelona (531) i Amalaric fou assassinat allí mateix. Els francs es van retirar i s’emportaren Clotilde.

Mort Amalaric el va succeir l’ostrogot Teudis que es va instal·lar a Barcelona. Sembla que Teudis dirigia un partit hostil al rei mort, i que potser ja s’havia alçat en rebel·lia abans de la mort del seu antecessor, en ocasió de l’esclat de la guerra contra Khildebert. Va lluitar contra els francs i contra els bizantins. Va traslladar la capital a Toledo abans del 546.

L’organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l’impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant guarnicions militars en llocs claus.

La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s’ha conservat.

El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d’Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny.

Segons l’historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l’intent de creació d’un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta (altiplà) central com punt de partida d’organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.

Pactes i traïcions entre àrabs i visigots (710-777)
A la mort de Vítitza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, es refugià a la Hispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la Península Ibèrica. Els partidaris d’Àkhila demanaren ajuda als sarraïns, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711). Després de negociar-ho amb els àrabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si els entregava el regne, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània.

Tanmateix, el 725 Anbasa completà l’ocupació àrab de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islàmic es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provença i Itàlia. Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçament vers les comarques muntanyenques.

Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·là contra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí el qual continuà l’ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l’exèrcit franc de Carles Martell. Però l’acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ella el Rosselló, fins el 759.

Catalunya restava, però, dins l’àmbit de domini àrab. Tanmateix, durant l’assemblea de Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Sulayman al-Arabí, per tal de demanar ajut, en canvi d’una certa submissió, per constituir-se independent alhora de Còrdova i de Bagdad. Interessat, Carlemany penetrà a la Península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l’altre pel Portús o Panissars, al qual s’uní a Barcelona Sulayman al-Arabí; aquests dos exèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d’obrir-los les portes i després d’un període de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls.

Dieta de Tolosa (800)
La dieta de Tolosa fou l’assemblea general del regne d’Aquitània tinguda a la seva capital, Tolosa de Llenguadoc, l’any 800, d’especial importància pels catalans perquè va decidir la conquesta de Barcelona.

El Ducat de Gòtia o Marquesat de Gòtia (en llatí Gothia) és el nom que els francs donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801 i que anteriorment havien estat províncies del regne dels Visigots. La Gòtia la formaven tota l’antiga Septimània visigòtica i la part nord de la Tarraconense visigòtica, mentre que la part sud de l’antiga província va romandre sota domini islàmic. La campanya conquesta s’inicià amb el Setge de Narbona (759), prosseguí a l’altre banda dels Pirineus amb el setge de Girona (785), continuà amb el Setge de Barcelona (800-801).

Sadun ar-Ruayní va ésser valí de Barcelona del 792 fins al 800. Les fonts llatines l’esmenten com a Zade. Fou nomenat el 792 per l’emir de Còrdova. El 796 es va enfrontar a l’emir i va demanar ajuda als francs. El curs dels esdeveniments es poc clar. En aquest any Lluís el Pietós fou enviat pel seu pare, junt amb el seu germà Carles, a la frontera amb els sarraïns per venjar la derrota del 793. Els dos prínceps haurien devastat la zona fronterera. Hixam I havia mort el 16 d’abril del 796 i al seu fill i successor al-Hàkam I li va disputar el poder els seu oncle Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman que va arribar a Hispània des del Marroc, i es va dirigir a la Marca Superior, però les condicions no eren favorables a la revolta, i junt amb els seus fills Ubayd-Al·lah i Abd-al-Màlik es va retirar a territori de Carlemany acompanyant a Lluís i Carles i amb aquestos es van presentar-se a la cort franca a Aquisgrà; els prínceps musulmans van oferir al rei franc la seva cooperació per a la conquesta de Barcelona fins al riu Ebre. Sadun hauria donat suport a la revolta d’Abd-Al-lah o al menys estava enfrontat a al-Hàkam, i aconsellat aparentment per Lluís i Carles, l’abril del 797 va viatjar a Aquisgrà on va oferir a Carlemany la lleialtat de la ciutat a canvi de l’ajuda contra l’emir. Després de l’entrevista Carlemany va despatxar al seu fill Lluís contra Osca, on el valí li refusava la lleialtat que anteriorment li havia mantingut quasi sempre Abu Taur. No se sap com va transcórrer la campanya i si Osca fou assetjada; al final dels combats va tornar a Germània per reunir-se amb el seu pare al nou palau d’Héristal al Weser. El 798 Carlemany va enviar a Lluís cap a la frontera amb Abd-Al·lah i els seus fills amb orde d’afavorir la seva lluita; el príncep només arribar va iniciar la lluita i es va apoderar de València però no va tindre cap cooperació efectiva dels carolingis.

Quan els francs van fer l’expedició cap a Barcelona el 800 Sadun ja s’havia reconciliat amb l’emir i no va voler lliurar la ciutat als francs. Assetjat a Barcelona a la tardor del 800, veient que el setge de Barshiluna s’allargava i que arribaria fins a l’hivern, va fugir per demanar ajut a Còrdova, però va ser descobert i capturat a Narbona, sent dut a Aquisgrà on va ser executat o condemnat a exili. El seu lloc el va ocupar el capitost musulmà Harun, parent de Sadun, emparentat també amb la noblesa goda local. Segons un epitafi de l’abat de Castres, Sadun tenia un nebot anomenat Beru que fou convertit al cristianisme per la predicació d’Elisachar, prior de l’abadia, on fou enterrat l’any 800.

Els comtats catalans es van constituir en un poder polític independent mitjançant un procés lent i gradual que es va veure afavorit per l’afebliment de la monarquia franca. El comte Borrell II (947-992) va propiciar un acostament al Califat, que es concretà en ambaixades a Còrdova. Tanmateix, l’hagib Almansor, al front d’un poderós exèrcit, va saquejar Barcelona l’any 985; com a resultat d’aquella empresa, molts habitants van ser traslladats a al-Àndalus com a esclaus. Borrell II de Barcelona va demanar ajut al rei franc, però aquest amb greus problemes interns, no hi va acudir.
Per aquest motiu, el comte no va renovar el jurament de fidelitat al rei i, a partir d’aquest moment, es va considerar independent. A més, a la mort del darrer rei carolingi, Lotari (986), va ser proclamat rei dels francs Hug I (987), que instaurà la nova dinastia dels Capets. Borrell II va considerar que no devia rendir fidelitat al nou llinatge.

Durant els segles XI i XII, els regnes musulmans de Lleida, Tortosa, Saragossa i València pagaven pàries als comtats catalans, uns tributs que van permetre l’enfortiment territorial i militar i la consolidació de l’autoritat dels comtes, principalment del de Barcelona, mitjançant la compra de castells, que de vegades eren cedits a nobles a canvi de fidelitat.

Tractat de Carrión (1140)
Ramon Berenguer IV va signar amb Alfons VII de Castella el tractat de Carrión, en virtut del qual recuperava les places aragoneses de que el rei castellà s’havia apoderat i indemnitzava els ordes militars a canvi de la seva renúncia al testament d’Alfons el Bataller.

L’any 1137, Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, va ser promesa en matrimoni amb Ramor Barenguer IV de Barcelona. Aquesta opció era defensada per l’aristocràcia aragonesa, per que així aconseguia mantenir els privilegis i impedia l’absorció del regne de Castella i Navarra. Poc temps després, Ramir va tornar a la vida monàstica i la noblesa aragonesa va jurar fidelitat a Ramon Berenguer IV. Naixia així la Corona d’Aragó. La nova entitat política no era una fusió entre dos territoris sinó una unió dinàstica, el vincle del qual era el sobirà, que va esdevenir comte rei. Els dos estats constituents van mantenir les seves lleis, usos i institucions. La unió responia a motius polítics i militars, quant a una expansió en territori musulmà, però també econòmics, ja que Aragó i Catalunya tenien una estructura econòmica complemntària: agrícola i ramadera la primera, i cada cop més comercial la segona.

Tractat de Corbeil (1258)
El Tractat de Corbeil és un acord signat a Corbeil entre Lluís IX de França i Jaume I, com a conseqüència de la guerra coneguda com a Croada contra els càtars que enfrontà l’exèrcit francès a les tropes occitanocatalanes, en virtut del qual Jaume I renunciava als comtats feudataris de Rasès, Carcassona, Comenge, Bigorra, Coserans i Tolosa, i a canvi, el rei francès Lluís IX renunciava als drets hipotètics que pogués tenir sobre els comtats catalans en tant que descendent de Carlemany. I com he llegit en algún blog: “Amb el Tractat de Corbeil, Jaume I va fer el negoci de Robert i les cabres”.

El Tractat de Corbeil no fou altra cosa que el segellament definitiu de les aspiracions dels comtes-reis catalans a expandir-se pel nord. Després de la derrota a la Batalla de Muret (1213) de Pere I el Catòlic, pare de Jaume I, davant l’exèrcit francopapal comandat per Simó de Montfort, França va decidir d’una vegada per totes frenar les aspiracions territorials catalanes. La Batalla de Muret és la culminació de la Croada albigesa, és a dir, la croada que el papa Innocenci III va emprendre, ajudat entusiàsticament pel rei francès Felip II, contra l’heretgia càtara. Els dos bàndols de la Batalla de Muret foren el Regne de França i els croats, sota el comandament de Simó de Montfort; i la Corona d’Aragó i els comtats de Tolosa, Comenge i Foix, sota el comandament de Pere I. El rei es trobava davant d’un dilema: com a sobirà, havia de defensar els comtes occitans; com a catòlic, els havia d’atacar. Pere va decidir actuar com a sobirà. Així doncs, Occitània va desaparèixer de l’imaginari català en una època tan reculada com el segle XIII.
El que sabem és que els comtes catalans van trigar molt a agafar consciència nacional i que no fou fins al segle XII, sobretot amb la unió amb Aragó -amb la qual van adquirir el títol de reis- que van deixar de considerar els comtats com a element de propietat i prou. El bressol de Catalunya se situa en el marc de les conquestes cristianes i l’aparició del feudalisme. De la Marca Hispànica carolíngia (a partir del 801, amb la conquesta de Barcelona), que no era altra cosa que un conglomerat de comtats enfrontats entre si, a la Corona catalanoaragonesa (1137, esposalles entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó) va ploure força (més de 300 anys).

Pau de Caltabellotta (1302)
El tractat, signat a 31 d’agost, posà fi a la Guerra de Sicília i assegurava la pau entre la Casa de Barcelona i la Casa d’Anjou. Alhora, el Regne de Sicília quedava partit, de manera que els reis de l’illa de Sicília rebien el títol de Reis de Trinària, mentre que els reis del territori de Nàpols mantenien el títol de reis de Sícilia.

Després del tractat, el Regne de Sicília (Regne de Trinària) quedava segregat de la Corona d’Aragó, però regit per un fill dels reis d’Aragó, de la dinastia del casal de Barcelona. Constituïa així una base segura pel comerç dels mercaders catalans i valencians. Malgrat les reticències del Papa Bonifaci VIII a perdre la sobirania del territori, aquesta acabà ratificant el tractat l’any 1303.

Una de les clàusules del tractat preveia la desmovilització de l’exèrcit de Frederic II de Sicília. A resultes d’això, la companyia d’almogàvers que havia lluitat pel seu bàndol es quedà sense feina. A més, el comandant en cap de la companyia, Guillem Galceran de Cartellà, deixà el seu comandament i decidí retornar a Hostoles. Aleshores, els almogàvers escolliren a Roger de Flor com a nou comandant i formaren la Companyia Catalana d’Orient.

Un dels cabdills almogàvers, Bernat de Rocafort, es va oposar a acceptar els termes de la Pau de Caltabellota, negant-se a entregar dos castells que havia ocupat a Calàbria. Aquest fet li valgué l’odi de Robert I de Nàpols, el successor de Carles II d’Anjou. Així, quan al 1309 el comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient d’aleshores el cavaller Tibald de Cepoy el capturà, decidí entregar Bernat de Rocafort a Robert I de Nàpols, qui l’empresonà en unes masmorres i el va deixar morir de fam.

Els termes del tractat no foren respectats en totes les seves compensacions per a Frederic II de Sicília, de manera que al 1313 aquest reivindicà el tron per al seu fill Pere II de Sicília. Així, vingueren més anys de guerra, quan al 1313 Robert I de Nàpols intentà novament de prendre possessió de l’illa sense èxit, firmant una treva al 1317.

Al 1335 Frederic II de Sicília fou excomulgat pel Papa Joan XXII per haver pres possessions de la Santa Seu amb objectius militars de suport als gibelins en l’atac contra la República de Gènova, i al 1321 emeté una interdicció contra ell que durà fins 1335 i que fou motiu de més guerres contra els Anjou.

Finalment, quan es trià al Papa Benet XII en 1334, qui tenia relacions d’amistat amb Frederic II de Sicília, aquest li prometè el respecte de la Santa Seu, de manera que al 1337 fou succeït pel seu fill Pere II de Sicília.

Atles de Cresques, 1375

Al 1409, el rei Martí I d’Aragó l’Humà, annexionà novament el Regne de Sicília a la Corona d’Aragó. Al 1442 el rei Alfons V d’Aragó conquerirà el Regne de Nàpols, reunificant ambdós territoris.

Cançoner del segle XV, extracte :

Tractat de Baiona (1462)
Joan II el Gran va signar el tractat de Baiona pel qual empenyorava al rei de França els comtats de Rosselló i Cerdanya a canvi de rebre’n armes i diners. El 1463, Lluís XI ocupà els comtats on, a partir de 1472, quan la guerra s’havia acabat a la resta de Catalunya, començà a estendre’s la revolta contra els francesos; l’1 de febrer de 1473, Joan II entrà amb un exèrcit a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al Palau dels Reis de Mallorca i un nou exèrcit de Lluís XI tornava a assetjar Perpinyà.

La Guerra civil catalana (1462-1472) és l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i els remences d’una part, i les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent) de l’altre, per tal de tenir el control polític. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l’excusa per a formalitzar l’inici d’un enfrontament que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Tanmateix, la guerra és el resultat d’una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l’oligarquia i entre l’estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. Al començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció del seus interessos i ideologies.

L’Empordà va ser especialment castigat durant el conflicte. El pare de Ferran el Catòlic va ser declarat enemic públic per les institucions catalanes en el moment en què va demanar ajuda al rei francès.

Empúries es va aliar amb la Generalitat i en va patir les conseqüències fins que es va rendir al rei l’any 1472. Però pocs anys més tard, els empordanesos van ser deixats a la mercè de les tropes franceses. Els saquejos dels pirates, els a busos dels soldats, la violència dels atacs tant d’unes tropes com de les altres devien fer la vida massa difícil com a la vall de Santa Creu, per exemple, que va acabar marxant.

Tractat de Perpinyà (1473)
El Tractat de Perpinyà de 1473 fou signat per Lluís XI de França i Joan II d’Aragó, pel que els comtats del Rosselló i la Cerdanya quedaven com a territori neutral.

Després d’una treva acordada el 24 de juny de 1473, s’arribà al Tractat de Perpinyà, el 17 de setembre, que va establir que mentre el comte-rei no hagués tornat els 300.000 escuts d’or, els Comtats restarien sota l’autoritat d’un governador general reconegut per tots dos sobirans. Ni el rei d’Aragó ni el rei de França no podrien entrar als Comtats: era una mena de neutralització del país.

Lluís XI incomplí el tractat i el 1474 ocupà Elna i féu executar el governador Bernat d’Oms i de Santapau al castell de Perpinyà. El 10 de maig de 1475, després de patir vuit mesos de setge, els perpinyanesos acceptaren l’ordre de Joan II de rendir-se als francesos; per haver resisitit aquest llarg i penós setge, Joan II concedí a Perpinyà el títol de Fidelíssima Vila. La repressió francesa fou molt dura i hi hagué revoltes contra els ocupants com la de 1477.

Quan acaba la guerra civil catalana amb la victòria del bàndol reialista el 28 d’octubre de 1472, i es signà la Capitulació de Pedralbes, els remences esperaven que el rei suprimiria els mals usos per la seva contribució a la guerra. No fou així i el país entrà en una època de desconcert.

Joan II, ja vell, es mostrà indecís i propici a les pressions dels senyors i contemporitza sense arreglar el problema. Per apaivagar la zona més conflictiva de la muntanya, l’any 1474 creà el vescomtat d’Hostoles i li dóna a Francesc de Verntallat. El vescomtat fou creat per aïllar una zona que podria esdevenir molt conflictiva i que, governada per Verntallat – que s’havia preocupat d’obtenir privilegis per als seus pagesos-, esdevindria pacífica.

Però l’objectiu principal de Verntallat continua sent la defensa dels interessos remences i, al març de 1475, feia costat als pagesos de Corçà, alçats contra el bisbe de Girona. Pel juliol, llençà l’anomenada crida de Contestins, proclamant l’exempció total dels censos, les tasques i la resistència armada. [Verntallat veu com s'endureixen les posicions de la seu de Girona davant la passivitat mostrada pel rei.

Joan II mor el 1479 i el rei Ferran II pujà al tron de la Corona d'Aragó. Aquest monarca continuarà sense solucionar el conflicte, mentre els pagesos continuaven sense pagar els censos i els mals usos. Forçat pels senyors, Ferran II, el 8 d'octubre de 1481, declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455. Els pagesos se senten traïts per la decisió del rei Ferran II. El 4 de gener de 1485, Pere Joan Sala, de Granollers de Rocacorba, s'alçà al front de la fracció més revolucionària dels remences. Tot i obtenir algunes victòries, és derrotat a Llerona (Vallès Oriental) el 24 de març de 1485, essent executat quatre dies més tard. Tot i la derrota remença, la revolta obligà al rei a fer replantejaments i a cercar una política de negociació i pacificació.

Mentrestant, Francesc de Verntallat i els seus remences mantingueren una posició de bel·ligerància passiva. Controlaven encara els castells de la Muntanya: el d'Hostoles, el de Castellfollit de la Roca, el de Milany (Vidrà), el de Rocacorba i el de Rupit, entre altres.

Sentència de Guadalupe (1486)
La Sentència de Guadalupe o Sentència Arbitral de Guadalupe, és una disposició adoptada per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues Guerres dels remences.

Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el propi monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç, almenys en el terreny econòmic.

Finalment, Ferran II dicta la Sentència Arbitral de Guadalupe que possibilità la fi dels mals usos a canvi d'un pagament (no tant sols en el mal ús remença), i postergà el conflicte que havia durat més de quatre segles entre senyors i pagesos.

A canvi d'un pagament de 60 sous per mas s'abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que de quantitats irrisòries, més per a marcar de qui era qui tenia el domini directe que no pas per a benefici econòmic. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual lluitaven els pagesos, es va transformar tant sols en la possibilitat de redimir-se dels mals usos, les consuetuds iníqües, tal com la gent d'aleshores ho anomenava.

Firmaren per la part remença el noble Francesc de Verntallat i 18 síndics d'entre ells Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols.

Tot i així, la repressió també existí: s'obligà que tots els castells que els pagesos havien guanyat als senyors fossin retornats i s'exigí als pagesos que paguessin 6.000 lliures en concepte d'indemnització dels senyors. Si bé és cert que Ferran II redimí alguns detinguts, a d'altres els confiscà els béns o els esterilitzà la terra, o directament els féu executar.

Tot i així, suposà l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja al segle XV, una llibertat personal que a la resta de la Península Ibèrica i d'Europa, en molts casos, no aconseguirien fins al segle XVIII i XIX.

Oronce Finé 1534, Mapa del Món

Tractat de Vervins (1598)
El darrer terç del s XVI, un nou tràfic féu possible la represa d’una part de l’antiga activitat comercial catalana, acompanyada d’un evident redreçament cultural. La pau creada a la Mediterrània després de la victòria cristiana de Lepant (1571) afavorí, al seu torn, la represa de la producció catalana, però s’extengué el bandolerisme. Vers el 1592 ja havia cristal·litzat la divisió de Catalunya en els dos grans bàndols de nyerros i cadells (nyerro, cadell). Els intents d’invasió francesa al Rosselló (1597-98) acabaren, finalment, amb el tractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb França. Políticament, es refermà la resistència a les ingerències del poder central i a la pressió fiscal, i s’aguditzaren els conflictes de competència entre autoritats reials i catalanes, sovint exterioritzat per simples qüestions de cerimonial. Igualment s’accentuà el sentiment anticastellà, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos. En definitiva, però, bé que el poder polític s’encarnava cada vegada més a Castella, el retraïment de Catalunya de tota política econòmica i militar imperial la salvà de la gradual decadència econòmica castellana.

Setge de Perpinyà. Ballino, 1569.

Felip III jurà les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebrà cort, de la qual obtingué el considerable donatiu d’1100 000 lliures en canvi de signar els capítols i les constitucions relacionats amb el funcionament de la generalitat i l’organització municipal de Barcelona. En el curs del seu regnat no es deixaren d’accentuar les tensions entre els catalans i la cort. En dos punts concrets (impostos i bandolerisme) les friccions es posaren en evidència. Una sèrie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica en homes i diners, apta per a una dura política fiscal: la recuperació demogràfica, l’impuls de la producció agrícola, l’increment de la indústria tèxtil rural, i l’estabilitat monetària des del 1617. L’altre punt de fricció, el bandolerisme, persistia com a notable factor d’inestabilitat de la societat rural catalana en la divisió entre nyerros i cadells, bandositats alimentades per una població pagesa pobra, i per una noblesa rural econòmicament feble.

Carónicas o Conquestas dels dos darrers comtes de Barcelona e dels primers quatre reys d’Aragó post unionem, extracte:

La Pau de Westfàlia (1648)
La Pau de Westfàlia, signada a Münster el 1648 va posar fi a la guerra dels Trenta Anys i va comportar el reconeixent la independència de les Províncies Unides per part de la monarquia hispànica després d’una intensa activitat diplomàtica. Entre altres coses, els Països Baixos guanyaven la independència d’Espanya, junt amb Portugal que va aprofitar la guerra per declarar-se independent, i Suècia guanyava la Pomerània Occidental, Wismar, Bremen i Verden. El poder de l’emperador es trencava, i els governants dels estats alemanys podien determinar una altra vegada el protestantisme com la religió oficial de les seves terres. El tractat també donava reconeixement legal als calvinistes. Tres noves grans potències internacionals sorgiren d’aquesta pau: Suècia, les Províncies Unides Holandeses i França. Tot i que el temps de Suècia com a gran potència seria breu. Un altre resultat important del tractat és que va posar fi a la dominació secular del Sacre Imperi Romà sobre tot el món cristià, l’estat nació passava a ser el nivell més alt de govern sense estar subordinat a cap altre.

El Regne de Castella, que s’alineà amb l’Arxiducat d’Àustria contra el Regne de França, ocasionà tota una sèrie d’exigències del rei i del seu conseller Gaspar de Guzmán y Pimentel, Comte-duc d’Olivares, respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava Catalunya i en la que s’ataca Leucata, es revolta Palafrugell el 1638, s’assetja Salses, que és conquerida pels francesos i reconquerida el 1640 pels catalans.

Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a que l’assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu president, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat. Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors (1640-1652) que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que suposà que la part de Catalunya coneguda actualment com a Catalunya del Nord passés a sobirania del Regne de França.

Tractat dels Pirineus (1659)
El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d’aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l’antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d’Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. 

A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d’Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Pacte de Gènova (1705)
El Pacte de Gènova va tenir lloc el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol. El signaren representants de Catalunya i d’Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d’Àustria.

Pel document, els catalans austriacistes, signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l’anomenada Reunió dels Vigatans, es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.

Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d’Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra. I aquestes són les primeres línies textuals del pacte:

TRATADO DE ALIANZA Entre la Serenísima Reyna Anna de Inglaterra y el Principado de Cataluña contra el Serenísimo Duque de Anjou y sus adherentes: para establecer en la monarchia de España a su verdadero Rey Carlos III Archiduque de Austria en que dicha Serenísima Reyna promete su garantía perpetua para asegurar los privilegios y leyes de dicho principado. Concluido en Génova por los enviados de ambas partes: día 20 de junio del año 1705. (…)

L’abandonament de Catalunya pels anglesos i la importància de la diplomàcia de Felip V per aconseguir fer un tomb en la difícil situació política en què es trobava el 1709, varen canviar el transcurs de l’història.

Bergheyck fou la peça fonamental en aquest canvi de rumb en el moment en què va proposar oferir als enemics anglesos i holandesos millors avantatges comercials que als aliats francesos. Bergheyck va reblar el clau quan va aconsellar al Borbó espanyol no consentir que el monarca francès negociés en el seu nom les ofertes comercials americanes. Monteleón, ambaixador espanyol a Londres, va negociar directament amb el govern tori anglès, però afegint, com a condició prèvia, que Felip V tingués les mans lliures per poder esclafar el poble català i les seves constitucions. La reina Anna, i el govern anglès, malgrat el Pacte de Gènova i la paraula de la reina de defensar-les, van cedir als desitjos del monarca espanyol de destruir la sobirania catalana, a canvi d’un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d’Amèrica.

Tractat d’Utrecht (1713)
Signat a Utrecht (Països Baixos) l’11 d’abril de 1713, entre el Regne de la Gran Bretanya i el Regne de Portugal per una part i França i Espanya per l’altre, per donar fi als conflictes provocats per la Guerra de Successió Espanyola. Aquest tractat no va ser acceptat pels territoris de la Corona d’Aragó. Anglaterra i Portugal també varen signar i els catalans es van quedar definitivament sols. Els catalans no van voler deposar les armes i van seguir resistint fins que les tropes felipistes van trencar el setge de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Espanya va perdre, a més de Gibraltar i Menorca que passaren a mans britàniques, Sicilia, que passà a la Casa de Savoia i Sardenya a Austria (ambdós territoris formaven part de la Corona d’Aragó des de feia gairebé 5 segles) a més de Sicilia (també territori de la Corona d’Arago), Flandes, i la resta de territoris europeus de la Corona d’Espanya.

Arran la mort del seu germà Josep I, Carles d’Àustria esdevé emperador i es desentén dels regnes hispànics. Per altra banda, les potències aliades van començar a considerar més convenient reconèixer Felip de Borbó com a rei d’Espanya. Així, es va arribar a la signatura del Tractat d’Utrecht, on no es van tenir en compte les peticions dels diplomàtics catalans en quan a la garantia de la continuïtat dels furs i institucions de Catalunya.

Conferència de Cervera (1713)
El 13 de juny de 1713, la conferència de Cervera entre el comte de Königsegg per part austriacista i el marquès de Grimaldi pels borbònics, pretenia preparar un armistici mentre es procedís a l’evacuació de les tropes estrangeres decidida a Utrecht, i la capitulació de Barcelona i Tarragona, però la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes féu fracassar la conferència.

En el mateix moment d’entrar a València, poc després de la batalla d’Almansa, el duc de Berwick ja havia proclamat l’abolició dels Furs de València ja que, com a càstig per la seva rebel·lia, els únics furs i privilegis que tindrien els valencians serien aquells que al rei li semblés bé concedir-los, amb la qual cosa es va suprimir de cop l’estat valencià que Jaume I havia creat després de la Conquesta. El 29 de juny de 1707, Felip V promulgà els Decrets de Nova Planta que definien el nou règim que imposà als regnes d’Aragó i de València.

El 7 de juliol de 1713, representants de Felip V convidaren la ciutat de Barcelona a rendir-se; dos dies després, la Junta de Braços va decidir resistir com a única manera d’intentar salvar el sistema institucional català. Per tal d’aconseguir-ho, a més d’organitzar la defensa de Barcelona, decidiren agrupar tots els combatents de la Catalunya interior sota el comandament d’Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, militar de professió, germà del comandant de la plaça de Cardona. Gairebé un any sencer va estar actuant aquest exèrcit, bàsicament a les comarques del Bages, Moianès, Lluçanès, Osona, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme, etc., però amb altres partides lluitant a la zona pirinenca, en terres gironines, als Penedès i a les comarques lleidatanes i tarragonines.

Barcelona, on s’havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el 25 de juliol de 1713 per les forces de Restayno Cantelmo Stuart, el duc de Pòpuli. S’escollí el general Villarroel, militar borbònic fins l’ofensiva de 1710, comandant de l’exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià Joan Baptista Basset. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable per als borbònics a causa de les revoltes i l’aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió; així, l’Exèrcit de les Dues Corones fou incapaç d’aturar les guerrilles de la Plana de Vic i el Lluçanès, per la qual cosa, el duc de Pòpuli hagué de mobilitzar tropes destinades al setge de Barcelona, fet que n’afeblí el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l’interior del país. A nivell marítim el setge fou ineficaç mentre fou possible l’arribada de queviures, pólvora i municions de Mallorca.

Entre el 9 d’agost i el 5 d’octubre del 1713 s’inicià l’Expedició del Braç Militar, encapçalada pel diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot, els quals trencaren el setge de Barcelona i aconseguiren desembarcar a Arenys 300 genets i 300 fusellers amb l’objectiu de reorganitzar forces a l’interior del país; malgrat ser perseguits per 10.000 soldats borbònics organitzats en diferents columnes, i que arrasen els pobles per on van passant, els expedicionaris acabaren reclutant uns 5.000 voluntaris però els fou impossible organitzar una acció de socors a la ciutat. Tanmateix, aquest fracàs en l’intent d’atrapar Pòpuli entre dos focs consolidà la resistència a l’interior del país i reforçà la plaça de Cardona.

El 30 de novembre de 1713, Rafael Casanova fou nomenat Conseller en Cap del Consell de Cent Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, amb uns 4.700 membres que formaven part dels gremis professionals.

El gener del 1714 el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, únic organisme nacional de poder existent en aquell moment, encarregà a Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, l’organització de l’exèrcit català de l’interior, que tenia la doble missió d’aplegar els combatents de l’interior de Catalunya (sometents locals, grups de miquelets en diferents graus d’organització a l’ordre d’austriacistes com Ermengol Amill o Joan Vilar i Ferrer, entre d’altres) i d’augmentar-ne els efectius per tal d’allargar la guerra i d’atacar pel darrere els assetjadors de Barcelona. L’allargament del conflicte bèl·lic suposava l’esperança, fundada per la política interior anglesa, del reingrés del Regne Unit en el conflicte, al costat del bàndol austriacista.

El Tractat de Rastat (1714)
El Tractat de Rastat conclòs al 1714 entre Àustria i França va finalitzar la Guerra de Successió Espanyola i completar el Tractat d’Utrecht que Àustria encara no volia acceptar. Els partits van començar les negociacions al 26 de novembre de 1713 i van signar-lo el 6 o el 7 de març de 1714. Va seguir encara un tercer tractat, el tractat de Baden al setembre del mateix any, per a reglar les darreres desavinences entre França i el Sacre Imperi Romanogermànic.

Àustria va obtenir Breisach am Rhein, Freiburg im Breisgau i Kehl, els Països Baixos espanyols, Sardenya i les possessions de la corona espanyola a Itàlia: Llombardia, Màntua i el regne de Nàpols. França havia de retirar-se de tots els territoris ocupats al marge dret del Rin però podia quedar-se la ciutat fortificada de Landau. L’emperador havia de tornar les possessions als aliats francesos: el príncep-elector Maximilià II Manuel de Baviera i l’arquebisbe de Colònia, Josep Climent de Baviera.

El 6 de juliol de 1714, el duc de Berwick substituí el duc de Pòpuli com a comandant en cap de les forces que assetjaven Barcelona; amb el duc de Berwick venia també un fort contingent francès enviat per Lluís XIV en ajuda de Felip V, en el qual hi havia soldats i comandaments que s’havien distingit durant la guerra en la lluita contra els Aliats. A més a més, per controlar les revoltes populars de l’interior del país i protegir els espatlles dels assetjants Berwick amplià les forces d’ocupació, que s’elevava als 47.000. En total l’exèrcit borbònic arribava a l’extraordinària xifra de 86.000 efectius en un país que no arribava al mig milió d’habitants. Hi havia, si fa no fa, un soldat per família.

La carta de Felip V enviada a Berwick indica fins a quin punt interessava al monarca borbó la conquesta de la ciutat comtal:

Debiendo prometerme muy en breve la rendición de la plaza de Barcelona, he juzgado conveniente advertiros de mis intenciones. Estos rebeldes como tales están y son incursos en el mayor rigor de la guerra. Cualquiera gracia que experimenten será un mero efecto de piedad y conmiseración, por lo cual, si arrepentidos de su error, recurrieren antes de abrir la trinchera, pidiendo misericordia, no se la concederéis prontamente, pero les oiréis, y haciéndoles presente su rebeldía, y cuán indignos son de misericordia, los esperanzaréis de ella, ofreciendo interponeros conmigo para que logren a lo menos sus vidas, exceptuando si se puede de esta gracia (que será sólo lo que ofreceréis y nada más) los cabos principales. Si no se dieren por entendidos y dejaren levantar tierra, y abrir brecha, ya en este caso no los oiréis más capitulación que la de rendirse a discreción. Y si todavía aun en este caso mantuvieren precitos y llegare el caso de asalto, ya en él no son dignos, como comprenderéis, de la menor piedad, y deben experimentar el último rigor de la guerra a que deben quedar sujetos cualesquiera oficiales españoles que se hallan dentro.

Tot i que Lluís XIV era més partidari de la prudència, Felip V estava disposat convertir Catalunya en un cementiri. Alguns historiadors, com ara Josep Maria Torras i Ribé, destaquen l’obsessió malaltissa que Felip V tingué contra Catalunya. Cartes com aquesta demostren la voluntat fèrria de Felip de sotmetre a Catalunya i els catalans. La repressió posterior fou l’exemple així com l’incompliment dels acords de capitulació són l’exemple més gràfic de l’obsessió del monarca contra els territoris de la corona d’Aragó. Amb tot, Berwick es prengué al peu de la lletra les indicacions de Felip V i inicià un setge a tota regla, seguint el mètode Vauban.

Finalment, Berwick decidí assaltar la ciutat el dia 12 d’agost, després d’haver patit unes 2.200 baixes en les feines d’ampliació, consolidació i excavació de les trinxeres; xifra espectacularment alta tenint en compte l’estat penós de les defenses i la fase en què es trobava el setge. Tot i que arribaren a controlar parcialment els dos baluards en una lluita molt aferrissada, Berwick tocà a retirada a causa de la dificultat d’entrar a la ciutat i les moltes baixes que estava provocant la lluita. La sagnia que significà aquell assalt per part dels borbònics feren repensar l’estratègia a Berwick, que planejà la conquesta pel dia següent dels baluards de Santa Clara i el del Portal Nou amb la intenció d’anular aquells punts avançats i poder afrontar un assalt amb més garanties. Així s’inicià la Batalla del Baluard de Santa Clara que s’allargà durant els dies 13 i 14 d’agost del 1714 amb un resultat favorable als catalans, que després d’una lluita demencial i moltes baixes repel·liren l’enemic davant de la incredulitat dels alts comandaments filipistes.

Tot i que la Junta de Braços havia mobilitzat a tots els homes majors de 14 anys, la Batalla del Baluard de Santa Clara produí importants baixes entre les tropes catalanes. Berwick decidí allargar unes setmanes més els bombardejos a les muralles per tal de fer més grans les bretxes i no exposar les seves tropes a les carnisseries dels dos assalts fallits. L’efectiu bloqueig marítim i la impossibilitat de trencar el setge per part del Marquès de Poal amb la resistència de l’exterior situà Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora eren minses i l’aliment escassejava fins al punt que la gent moria d’inanició pels carrers. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de les forces assaltants, proposà la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l’estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pòlvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà a l’assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l’assemblea i, a través del Coronel Gregori Saavedra, s’envià als assetjants el següent text:

Els tres Comuns s’han ajuntat i considerat la proposició feta per un oficial dels enemics: responen que no volen oir ni admetre cap proposta de l’enemic.

 Arran d’aquesta decisió de la Junta de Braços, Villarroel dimití com a Tinent General de Barcelona tot i que durant l’assalt final de l’onze de setembre tornarà a agafar les regnes de la defensa de la ciutat.

11 de setembre (1714)
L’11 de setembre del 1714 començà l’assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada.  El món s’havia oblidat de Catalunya.

Per acabar amb un somriure especial, aquesta Tarifa per als pagesos…

I una curiositat: Memorial, en defensa de la lengua catalana, para que se predique en ella en Cataluña, dedicado a los Muy Illustres Señores Diputados del Principado de Cataluña, padres de la Patria:

El meu agraiment a:
Enciclopèia Catalana
EuroAtlas-Info
Cercle Català d’Història
Universitat Pompeu Fabra
Memòria Digital de Catalunya
Institut Cartogràfic de Catalunya
Biblioteca Nacional de Portugal
Biblioteca Digital Hispánica
i els blocs i llocs següents…
La granja de Berga
L’estret de Roques
Devolució.Cat
11deSetembre1714.Org
Museu Virtual de la Guerra de Successió
Es Poblat d’en Talaiòtic
i per descomptat , Viquipèdia

Catalunya, l’11 de setembre i altres malsons

•CATALUNYA I EUROPA MEDIEVAL

La història o com explicar-la amb quatre imatges i dues paraules.

•PRESENTACIÓ

Gràcies a  Catalunya Chronicle

•ELS NOSTRES AVANTPASSATS IMMEDIATS.

Us pregunteu, cóm diables va començar tot això de Catalunya i els catalans, que són la gent que viu i mor a Catalunya? Per quins set ous, ens volen veure com una tribu amb ukelele i espardenyes? Heu vist la crònica? Doncs ara mireu els mapes que us explicaran alguna cosa més.



He recopilat aquesta sèrie de mapes de la col·lecció Penguin de història pel grafisme utilitzat en la seva realització. És un disseny simplificat i clar, esquemàtic i entenedor, que explica amb nitidesa els moviments fronterers en la Història, i en aquest cas, a la Europa medieval.

Penguin Books és una editorial britànica fundada el 1935 per Allen Lane, amb la intenció de subministrar literatura de qualitat a preus tan assequibles com, en l’època, un paquet de cigarretes, i que fossin venuts no només en llibreries, sinó també en estacions ferroviàries i en botigues en general. Els seus productes més emblemàtics són els llibres de butxaca, publicats per primera vegada en l’any de fundació de l’empresa, encara que inicialment només com un segell de la editorial Bodley Head.

Una mapa de Catalunya del 1634 edició alemanya de Blaeu’s Atlas Novus. És un mapa magnífic. Gairebé 1.000 pobles i ciutats. Mostra castells, ciutats i ciutats emmurallades, rius, muntanyes i molts altres detalls. Efectes decoratius amb l’escut d’armes, l’escala de quilòmetres, quatre vaixells de vela i dues roses dels vents.

•CORPUS DE SANG, LA GUERRA DELS SEGADORS I LA GUERRA DE SUCCESSIÓ.

Des de la unió de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics, Catalunya va ser marginada per la nova casa regnant, els Àustria, sobretot des del regnat de Felip II, que va impedir la total recuperació del principat després dels desastres econòmics i demogràfics del segle XV. Aquest clima d’enfrontament entre la monarquia espanyola i les classes dirigents catalanes va tenir el seu apogeu durant el regnat de Felip IV: fastiguejats dels abusos comesos per les tropes mercenàries del rei establertes a Catalunya, i sufocats per els impostos abusius dictats pel comte-duc d’Olivares, el 7 de juny de 1640 es va produir a Barcelona una revolta popular-coneguda com el Corpus de sang -, origen de l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1651) -anomenada així per comptar majoritàriament entre els seus membres de la pagesia catalana-. Dirigida pel president de la Generalitat, Pau Claris, i sota el lema visca la terra i Muir el mal govern, els rebels catalans, ajudats per França, van combatre contra les tropes de Felip IV. Tanmateix, el descontentament amb l’ajuda prestada per França, i l’avanç de les tropes castellanes, van provocar la capitulació de Barcelona el 1652. El rei va promulgar una amnistia general i va acatar la constitució catalana, encara que la guerra amb França va continuar fins a la Pau dels Pirineus (1659), per la qual Catalunya va perdre el Rosselló i el nord de la Cerdanya.

Plànol francès de 1698 de la ciutat de Barcelona, amb indicacions per a un pla de setge.

La pau momentània amb la monarquia hispànica va durar poc temps: la mort sense descendència del rei Carles II va provocar un conflicte successori que va donar origen a la Guerra de Successió (1701 – 1714), on van intervenir les principals potències europees (França en defensa del pretendent Felip de Borbó-futur Felip V -, i Alemanya, Gran Bretanya, Països Baixos i Portugal a favor de Carles d’Àustria-futur emperador Carles VI-). A Espanya, Castella es va posar a favor de Felip, mentre que Catalunya va optar per Carles, que el 1706 va ser proclamat rei Carles III per les Corts Catalanes. No obstant això, l’èxit de l’ofensiva francesa, i la retirada del pretendent austríac després de la seva entronització com a emperador a 1711, van deixar sola a Catalunya, que, després d’un setge prolongat a Barcelona, va ser derrotada l’11 de setembre de 1714, després d’una heroica resistència (data que ha quedat des d’aleshores com a Diada Nacional).

A l’entrada de l’estiu del 1714 Lluís XIV, amb una situació internacional apaivagada pels pactes entre espanyols i holandesos, es va trobar amb les mans lliures per ajudar al seu net. Populi havia mostrat la seva inutilitat; calia un cabdill enèrgic. Lluís XIV va enviar un els seus millors generals. El dia 6 de juliol va arribar el Duc de Berwick acompanyat de noves unitats franceses. Al voltant de Barcelona es concentraven 39.000 combatents; i ocupant el Principat altres 37.000 espanyols, i uns 10.000 francesos  entre el Gironès i l’Empordà. Tot plegat un formidable corró contra un país que amb prou feines depassava el mig milió d’habitants.

Cal destacar el paper efectuat en la defensa de la ciutat per la Coronela, milícia gremial que comptava amb uns 3.000 efectius, que van lluitar de manera disciplinada i amb sorprenent valentia.

•NOMÉS HAN PASSAT 297 ANYS

Tothom té dret ha exigir a les forces invasores, la fi de la ocupació del seu país. Quant temps portaven els àrabs a Granada fins que varen ser expulsats?  A això li diuen Reconquista.

La derrota va suposar per a Barcelona la pèrdua dels seus furs i els seus òrgans d’autogovern: amb el Decret de Nova Planta (1716) es va abolir la Generalitat, així com el Consell de Cent, passant el govern de la ciutat a una junta de 24 regidors de designació real i per temps indefinit, la Taula de Canvi es va convertir en un banc privat, el Consolat de Mar continuar com a entitat, però perdent gairebé tots els seus recursos financers. El canvi de moneda va comportar un greu perjudici a l’economia ciutadana, provocant la caiguda de preus i salaris. Per tal de controlar militarment la ciutat i sufocar possibles disturbis, es va reconstruir el castell de Montjuïc i es va aixecar una nova fortalesa, la Fortalesa de la Ciutadella, per la qual es van derruir 1.200 cases del barri de ribera (quedant 4.500 persones sense casa i sense indemnització), així com els convents de Sant Agustí i Santa Clara, i es va desviar el Rec Comtal. Per a la seva construcció es va emprar els presoners que havien participat en la defensa de la ciutat.

Catalunya a 1752

Per acabar aquest curiós mapa de 1852 de  Jorge Torres Villegas. Dividix l’Estat Espanyol en “España uniforme”, “España incorporada o asimilada”, “España foral” y “España colonial”.

Text original:
MAPA POLÍTICO DE ESPAÑA, en que se presenta la división territorrial con la clasificación política de todas las províncias de la monarquia según el régimen especial común a ellas.
ESPAÑA INCORPORADA O ASIMILADA comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavia diferente en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado
ESPAÑA FORAL (País Basc i Navarra)
ESPAÑA UNIFORME o puramente constitucional que comprende estas treinta y cuatro províncias de las coronas de Castilla y León iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles.
ESPAÑA COLONIAL (Filipines, Cuba, Àfrica del Nord i Illes Canàries)


Els enllaços visitats:
SÀPIENS
MUSEU VIRTUAL DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
VIQUIPÈDIA
SOM I SEREM
ÒMNIUM CULTUTAL

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers