Etiquetes arxivades: catalunya

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

El primer mapa estampat de Catalunya

Autor/editor: Ioannem Baptistam Vrients (1552-1612)
Lloc: Anvers
Data: 1605
Mides: 101×123 cm

L’únic exemplar conegut d’aquest mapa de Catalunya—el més antic dels conservats— es troba a la Bibliothèque Nationale de France. Segons el professor Agustín Hernando, la qualitat de la informació que proporciona aquesta carta geogràfica és àmplia i excepcional en haver estat dibuixada amb l’aplicació de les més modernes tècniques cartogràfiques de l’època.(Hernando,1998, 36).

El mapa fou un encàrrec que efectuà, a principis del segle XVII, la Deputació del General —actual Generalitat— per ser utilitzat com a mural. Se’n van estampar 50 exemplars.

Aquest mapa reproduït en facsímil forma part, amb 64 lamines més, de El Tresor Cartogràfic de Catalunya.

 

Separatisme 1910

Aquesta postal té 102 anys de vida. Sense comentaris. La podeu trobar a ebay.

Constitutions y altres drets de Cathalunya, Barcelona, 1704

English: Catalan Constitutions 1st Volume, 170...

The Catalan constitutions were promulgated by the Corts of Barcelona. The first constitution was promulgated by the court of 1283. The last ones were promulgated by the court of 1702. The compilations of the constitutions and other rights of Catalonia followed the Roman tradition of the Codex.

Shortly after the end of the War of the Spanish Succession, Philip V of Spain issued the set of decrees known in Spanish as the Decretos de Nueva Planta and in Catalan as the Decrets de Nova Planta. This series of decrees abolished the separate laws of the territories that supported his rival to the throne, the Archduke Charles of Austria; this included all territories of the Crown of Aragon. The Decretos attempted to make Spain into a centralized state on the model of France, applying the laws of Castile to all of Spain. These acts were promulgated in Valencia and Aragon in 1707, and were extended in 1716 to Catalonia and the Balearic Islands (with the exception of Menorca, a British colony at the time).

Thus, the Catalan Constitutions were effectively abolished by the King’s authority after his military victory, rather than through any legislative process within Catalonia itself. The change ignored the Catalan Constitutions’ own provisions for how they were to be amended or reformed.

L’any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l’acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n’havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l’obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s’estigué de reconèixer que les constitucions d’aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ”lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s’acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l’estampa i veieren la llum l’abril d’aquell mateix any.

Es prengué l’acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l’edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s’estava celebrant i les de la Cort de l’any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques.

Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doctor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciutadà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l’estampat.

Europa 1700

Segons un antiquíssim usatge, ”cada nació escull la seva propia llei”. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l’idioma. Amb paraules d’Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s’havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l’assimilisme foraster.

La mentalitat jurídica catalana en l’estructuració de la fixació del dret que s’havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s’havia exclòs de vigència. La darrera d’aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d’un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l’antiga Generalilal- feren estampar a despeses d’aquesta l’any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial.

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

…Com lo Senyor en Ramon Berenguer Vell, Comte, e Marquès de Barcelona, e subjugador de Espanya hagué honor, e vehé, e conec, que en tots los plets de aquella terra no podien ésser observadas las leys godas, e vehé molts clams, e molts plets que aquellas leys no jutjavan, specialment ab loament, e consell dels seus prohòmens, ensemps ab la sua molt sàvia muller Adalmús constituí, e mès usatges, ab què tots los clams, e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e ordenats, e encara esmenats, o venjats. Açò féu lo Comte per authoritat del Jutge, qui diu, que.l Príncep haja electió, e licèntia, de ajustar leys, si justa novitat de plets ho requerrà, e que sie tractat per la discretió de la Reyal Majestat, en qual guisa començament de plet sie a leys ajustat. E la Reyal potestat sola sie franca, en totas cosas qualsevol pena manarà ésser posada en plet. E los Usatges que mès lo Senyor Comte començen axí…

Referent:

Editorial Base

Viquipèdia

Com sempre…

La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de darrers del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.

Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».

«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»

L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:

Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»

Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.

El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.

Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.

Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700

Ètnia Catalana

Ètnia Catalana. Ètnia Occitana. Aquest és el mapa de les ètnies predominants, per regions. No l’he trobat en el servidor original d’Eupedia, però gràcies a Flickr puc ensenyar-vos els dilemes dels catalans quan senten parlar de les ètnies. Som nosaltres una ètnia? Penseu-hi.

Toponímia (2)

La saviesa popular, i també la crueltat popular, donen com a resultat un extraordinari glossari de noms i sobrenoms que esquitxen la toponímia de Catalunya amb significats punyents i, en molts casos, creatius i esbojarrats. Dins de la toponímia més local trobem un gran diccionari de la nostra història i dels nostres pecats, de les dèries i les professions. Tots els casos ens demostren que, malgrat el temps que ho esborra tot, perdura el record a la pell de la nostra geografia.  He ordenat els noms, seguint el criteri d’Assumpta Lleonart i Orri a Toponímia recreativa, per un relatiu ordre temàtic, no sempre ortodoxa. Per motius evidents, m’és totalment impossible fer la traducció d’aquest article a l’anglès o castellà.

The popular wisdom, and also popular cruelty, result in a special glossary of names and nicknames that dot the toponymy of Catalonia and poignant meaning in many cases, creative and crazy. Among the most local place names are a great dictionary of our history and our sins and whims of the professions. All the cases demonstrate that, despite the time that it erases everything, the memory lingers on the skin of our geography. I ordered the names proposed by Assumpta Lleonart i Orri in Toponymy and recreation a relative order theme, not always orthodox. For reasons obvious to me quite impossible to translate this article in English or Spanish.

Indicant ximpleria, bogeria:

  • Mas de la Boja
  • Mas de Tarumba*
  • el Folló
  • Mas de Tontaina (Tivenys)

Junts tenim el Tontaina i el Babau, casualitat?

Can Tanoca


i molt a prop, a Llagostera, hi ha un altre Tanoca.

Fixeu-vos amb aquest espectacular triangle: Mas Gamarús, el Coll de la Dona Morta i la Font del Gordo. Aquest indret explica alguna història, segur.

En relació amb la religió i el pecat:

  • Mas del Relíquio
  • Mas de les Beates
  • Cal Parenostres
  • Cal Missaire
  • Cal Marededéu
  • Can Jo-et-fot-de-Déu (Lloret de Mar)

Com a curiositat trobem l'urbanització el Condado de Jaruco a Lloret de Mar. A destacar aquest indret anomenat Ca la Mare-no-ho-vol davant del Water World Lloret. També trovarem la Cándida davant de Ca l'Ansiós. I no crec que sigui casualitat. Queda per saber qui és l'Onclet.

  • Cal Descregut

El Descregut veí de la Fanga. Observeu les propietats dels Bou.

  • Ca l’Empenedit
  • Mas del Perdó
  • Can Pecador
  • Can Dimoni
  • Can Crema-sants (Blanes)

Molt aprop de Can Jo-et-fot-de-Déu, hi ha aquest llogaret a l'ombra del Turó d'en Trompa i a la vora del torrent del Mal Compàs.

Utilitzant diminutius o despectius:

  • Mas de l’Animeta
  • Mas de Pauot
  • Mas del Fatarellut (Móra d’Ebre)

Observeu com, a més a més del Fatarellut, hi ha el Cabrer, el Fideuer, el Peixer** i el Carnisser Nou.


Un altre Fatarellut el trobem a García amb el Mas de Caguera i el de la Panxeta junts.

  • Mas de Segarreta
  • Cal Banyetes
  • els Americanets (Valls)

els Americanets entre el Marxamalo i el Xafarroques.

Topònims potser escatològics:

  • Mas de Caguera
  • Can Pixallits (també referint-se a una persona covarda o a partir del nom de la planta?)
  • Mas de Cagabanyot
  • Can Tifa (Pals)

També referint-se a una persona amb pretensions però sense fermesa. Entre el camp de golf de Platja de Pals i el camp de golf de Serres de Pals hi ha Can Tifa. A prop també hi ha un parell de càmpings.

*El poble de Viladecavalls, és conegut popularment com la Tarumba i els seus habitants com a tarumbaires.
**v. tr. [LC] Fornir d’aliment o de pastura (algú o alguna bèstia)

Referent:

IDEC
Institut d’Estudis Catalans
Llibre: Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya, d’Assumpta Lleonart i Orri. (Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 2008)

Els Llocs Oficials

Darrerament, els estaments públics mostren un interès creixent pel factor informació pública. Es la base primordial de les creences democràtiques. Qui dóna informació, dóna transparència (encara que aixó estigui regulat per llei i ho facin més per deure que per devoció). Sigui el que sigui, pràcticament qualsevol tramitació pot ser realitzada via web, qualsevol estadística pot ser consultada, qualsevol cartografia bàsica o imatge aéria pot ser baixada.
Aquí teniu unes quantes que poden ser d’utilitat:
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 38 other followers