Quo Vadis, Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mèxic

Habitants : 7
Altitud : 1.100 m.

El Ejido Barcelona és una localitat que pertany al municipi de Tlahualilo de Zaragoza, a l’estat de Durango. Està situada a 1.100 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Té 7 habitants: 5  són homes i 2 són dones, majors d’edat, i 3 habitatges. No és més que un poble fantasma, antic i prosper mercat, ara tan sols queden unes restes decrèpites.

Antic paradís d’aigua. Altres temps va ser un dels majors productors de síndria i meló del país. Ara només queden les restes d’una comunitat que va emigrar per manca d’aigua potable i sequera, malgrat la construcció d’un sistema de reg. Pertany a una sèrie d’hisendes que des de 1891 i fins a 1900 van començar a fundar-se amb els noms de províncies espanyoles i altres referents peninsulars, ja que inversors d’origen espanyol tenien les concessions per explotar les terres. Hisendes com la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

De totes les propietats no queda cap vestigi de les finques originals. Només el poble de Tlahualilo, que és la capçalera municipal, conserva la propietat de les oficines de la Compañía Inglesa. El Ejido Barcelona va ser un lloc que el habitaven 77 persones amb totes les comoditats possibles, i un dels més pròspers de la zona. Celebrava com a festa patronal el 18 de març. Llavors havia molta aigua, ara res … En època de pluges és gairebé impossible arribar-hi en vehicle per la sinuositat i la terra chiclosa.  Si ha plogut el millor és arribar a cavall, els vehicles queden encallats.

Mèxic 1606

Aquest és un curiós (i sovint menyspreat) mapa de 1606 de la Nova Espanya d’Hondius i Mercator. Cobreix el virregnat concedit a Hernán Cortés després de la conquesta de l’imperi asteca. Aquest mapa està influenciat pel mapa d’Ortelius de 1579. Mostra una combinació d’elements cartogràfics coneguts i elements especulatius. La Ciutat de Mèxic apareix al centre-dreta envoltada d’aigua com era en l’època de la conquesta. La costa, així com les regions mineres del nord i de l’oest, i el llac de Chapala (Chapalicum Mare), per exemple, es troben dibuixats amb precisió i rigor. No obstant això, quan més al nord,  a les regions poc explorades, la cartografia es fa més especulativa. El gran mar interior al quadrant nord-oest dibuixa illes clarament traçades a partir de llegendes indígenes.

Tenochtitlan

En les seves cartes a l’emperador Habsburg Carles V, rei d’Espanya, el conqueridor espanyol Hernán Cortés va exaltar les seves gestes i descriure la població i les meravelles dels nous territoris que havia conquerit. Aquest mapa, publicat amb les cartes de Cortés, els va proporcionar als europeus la primera imatge de la capital asteca, Tenochtitlan. Malgrat està en ruïnes en el moment de la publicació del mapa (1524), la ciutat insular, amb el districte cerimonial asteca al centre, presenta un aspecta d’ordre místic i, certament, enigmàtic. El mapa més petit a l’esquerra representa el Golf de Mèxic.

 

Tlahualilo de Zaragoza

Els habitants originals de Tlahualilo de Zaragoza eren les tribus dels marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras i tepehuanes. Aquestes tribus habitaven al voltant de la Llacuna coneguda com Llacuna del Caiman i Llacuna de Tlahualilo. El Baró d’Humboldt historiador i científic alemany, descriu la Llacuna de Tlahualilo com una illa en la seva obra sobre La Nova Espanya.

1851: Els germans Ibarra de nacionalitat espanyola juntament amb un grapat d’homes funden el primer poble al nord-oest del que avui és Tlahualilo, descobreixen la mina de sofre i donen per nom a aquest lloc “El Señor de la Agonia”.

El 1888 es van assentar famílies en el territori de la hisenda de la Campana que va ser la primera a produir cultius. Cal assenyalar que aquesta hisenda va ser construïda per la Companyia Anglesa que va prendre possessió d’aquestes propietats al final del segle XIX, encara que inicialment estava projectat que la construís la Companyia Espanyola, però, aquesta no va poder pagar els crèdits que havien contret amb anterioritat amb el Banc de Londres de Mèxic. La raó social de la Companyia Espanyola especificava que era colonitzadora, tenint com a objectiu principal construir 33 hisendes on participaran els treballadors agrícoles i empleats de confiança, però va ser només un projecte.

1895: Entre 1891 i 1894 es funden nombroses hisendes. S’obren al cultiu les terres de les hisendes de Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo., Les quatre últimes desaparegudes; Barcelona, Córdova, Valencia i Toledo, aquesta última va desaparèixer també a causa del cost  per la despesa d’aigua.

1896: Els espanyols es van veure en la necessitat de fer una forta contractació de treballadors de raça negra, entre 700 i 1.000 famílies, que  van  treballar en la recol·lecció de cotó: fins a dos milions i mig de tones. Per malalties gastrointestinals els estrangers van començar a morir, altres van abandonar la població, molts varen tornar als Estats Units, principalment a Oklahoma, d’on eren originaris.

La Companyia Anglesa va efectuar la que va ser la primera obra d’irrigació: Un canal que partia de la marge esquerra del riu Nazas a l’altura del que va ser la hisenda de San Fernando. En aquesta obra es van emprar 2.000 homes amb horaris de les 6 del matí a 12 del dia i de 3 a 5 a la tarda, tenint com estris de treball només la pala lagunera i baiards.

Fotografia: Noe Macias

Extracte del blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 de juny de 2012

El año pasado Pedro Arrojo, catedrático de la Universidad de Zaragoza, vino a La Laguna por segunda vez. Durante su plática confesó que, en su primera vez en nuestra tierra, había preguntado por las lagunas que nos dan nombre. Grande fue su sorpresa al saber que llevamos ya más de seis décadas huérfanos de lagunas. Fue entonces que se enteró que hasta la mitad del siglo veinte hubo aquí humedales grandes y únicos. Aún siendo especialista en el uso y el abuso del agua -en su Ebro y en el mundo- nuestra circunstancia le pareció especialmente dramática: una Comarca Lagunera sin lagunas. Hasta entonces se enteró que los humedales que daban nombre a esta región clavada en el árido y caliente corazón del vasto Desierto Chihuahuense tenían sesenta y más años desaparecidos. Durante milenios, desde la última glaciación, éste fue un desierto periódicamente inundado por los dos ríos más grandes de México que nunca llegan al mar: el Nazas y el Aguanaval. La Laguna de Mayrán, La Vega de San Pedro, La Laguna de Viesca, La Laguna del Caimán, Tlahualilo -que en Náhuatl significa tierra inundada- o la Vega de Marrufo son hoy paisajes largamente olvidados, nombres casi borrados de nuestra memoria colectiva. A finales de los cuarenta un Okavango norteamericano desapareció frente a nuestros ojos. Después de más de sesenta años de presas, represas, diversiones, canales forrados de cemento y un feroz y despiadado ataque a los acuíferos se acabaron las lagunas y las vegas.

Zona del Silenci

La Zona del Silenci va ser documentada per primera vegada a la dècada dels 30 per Francisco Sarabia, pilot mexicà que va afirmar que el seu transmissor va fallar misteriosament mentre sobrevolava la zona. Des de llavors, moltes persones que han visitat la zona han explicat que els senyals de ràdio s’interrompen en entrar-hi, i que les brúixoles deixen d’apuntar al nord magnètic. Una explicació lògica per aquests fenòmens podria ser l’alta concentració de ferro provinent de la constant caiguda de meteorits. Alguna vegada en el temps, aquesta gran extensió de terra va estar sota les aigües de l’anomenat Mar de Thetis, demostrat per l’existència de fòssils marins a la zona. A la Zona del Silenci també existeixen  espècies endèmiques, com ho la tortuga del desert i rèptils únics al món.

A principis dels anys 70, quan un coet de la NASA, el Athena, va perdre el control i va anar a caure a la regió. Immediatament un equip d’especialistes nord-americans van arribar per localitzar l’artefacte i contractar alguns vilatans per ajudar a pentinar la zona. Curiosament, malgrat tots els recursos emprats, incloent avions, la recerca es va perllongar per diverses setmanes. Finalment, localitzat el coet, es va tendir un curt tram de via des de l’estació de Carrillo, per treure les restes de l’aparell i, a més, en el supòsit que estaven contaminades amb deixalles radioactives, es van embarcar diverses tones de terra de l’àrea veïna al lloc de l’impacte. Les operacions es van realitzar sota un fort dispositiu de seguretat, de manera que ni els vilatans van poder veure les restes del coet.

Aviat va sorgir la versió que just a l’altre costat del món, en algun lloc del Tibet o el Nepal, hi havia una zona amb les mateixes característiques, de manera que es considera la zona com un pol on es concentrava l’energia terrestre.

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons