Category Archives: mapes antics

1700 Ciutats (2)

  • BARCELONA (1700: 38.000 hab. – 2011: 1.615.448 hab.)

Títol:
Le Plan De Barcelonne et de ses Environs Tres Exactement Leves sur les Lieux en 1711 . . .
Autor:
Nicholas De Fer.
Any de publicació:
París,  1711.
Observacions:
Acolorit a ma.

Mapa molt detallat de la rodalia de Barcelona. Fixeu-vos en els camps de conreu i horts delimitats, les masies, molins, camins, recs, torrenteres i llacunes com les del Poble Nou i el Llobregat. Representació de que la plana de Barcelona era un indret fèrtil, ben comunicat i amb abundància d’aigua per regadiu. Impressiona el verd fosc, humit, de primavera iniciàtica.  Podem descobrir l’antic camí de Montcada a Collblanc, el rec comtal, la futura carretera de Ribes i el camí de Mataró. La ciutat de Barcelona apareix només intuïda, amb les muralles i els edificis més emblemàtics. Podeu veure les Rambles i la muralla que separava la ciutat nova de la vella.

Físicament, la ciutat era una plaça emmurallada amb nou portes. L’espai entre muralles estava socialment controlat, el centenar de barraques instal·lades en l’actual Barceloneta (i no el clerical i agrícola Raval, on es jugava, bevia i defraudava el fisc), era l’espai que s’escapava del control institucional.

Els barcelonins del 1700 anomenaven indistintament Born o Plaça Major l’actual passeig del Born, ple aleshores d’adrogueries i botigues de robes, seu del mercat de fruites i verdures i escenari dels actes solemnes.

La casa típica, entre mitgeres, amb pati al darrere, pou i secreta (la comuna), era estreta, tenia una planta baixa amb taller o comerç, cuina i menjador, i un o dos pisos comunicats per una escala de cargol, amb una galeria descoberta en el superior i balcons coberts per gelosies o tendals de franges blaves i blanques. Així eren prop del 85% de les vivendes de la ciutat. Les residències dels acabalats, unes 250, eren les cases grans: cap d’elles, tret de les vinculades a la corona i al bisbe, rebien el presumptuós nom de palau que amb els segles s’ha prodigat tant. Malgrat que es caracteritzava per una relativa barreja social, tenia les seves zones bé: la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Montcada, Ample, Mercè, Viladecols, Mercaders… Els posseïdors d’aquestes mansions tenien també una segona residència fora de les muralles: la torre. A les cases grans els espais masculins estaven segregats: estudis, o llibreries, per als homes, estrades, una habitació càlida i amb mobles baixos, per a les dones.

Hi havia uns 38.000 habitants. I unes persones que només apareixen als inventaris d’objectes i escriptures de compravenda: els esclaus. Els esclaus estaven tan integrats en la vida quotidiana barcelonesa que eren oferts sota Les Voltes dels Encants, prop de la Llotja, en pública subhasta. Per conèixer el seu nou propietari, tenien que esperar que es consumís la vela que hi havia encès el subhastador, moment en el que es donava per acabada la licitació.

La gran colònia estrangera (gairebé el 20% dels barcelonins eren d’origen francès: i si en algun moment hi va haver brots xenòfobs, un cop expulsats els jueus i els musulmans, va ser contra els francesos) s’integrava amb rapidesa i catalanitzava els cognoms. Jaume Riberol era de Bolonya; Pau Maurici, flamenc; Guillem Ros, anglès; Tomàs Felip, grec…

Barcelona també era una ciutat pledejadora i busca-raons. Els insults preferits: puta i cabró, amb els complements puta de merda, fill de la gran puta, bagassa o fill de la gran bagassa, i, uns graus per sota en l’escala d’agressivitat, belitre, bergant, brivó i brut merder.

La feina ocupava sis dies de la setmana: des de les cinc del matí fins a nou del vespre. Però no només hi havia espai per a l’oci en les festes de precepte. També hi havia àpats calents als hostals, vi i aiguardent a les tavernes i jocs (trucs, una mena de minigolf, pilota, amb raquetes i puntuació similar a la del tennis; billar, daus i cartes) als triquets, un espai entre el casino i el poliesportiu de barri.

Tenien una alimentació variada però austera, en què el rei de les proteïnes era el porc i la sopa de fideus el plat més comú. Els barcelonins eren llaminers, i els dolços més comuns eren els melindros, torrons i neules, les aigües garrapinyades (granissats, amb gel del Montseny) i la xocolata. Si alguna dependència tenien
era pel vi i el sucre, sense comptar el nou vici de fumar. Una altra característica local era el gust per la roba de colors, que deixava enrere la moda del negre, el vestit a l’espanyola.

Títol:
Plan of the City of Barcelona
Autor:
Paul Rapin de Thoyras
Any de publicació:
Londres,  1740.

Malgrat que el mapa està datat en el 1740, s’hi representa una Barcelona anterior a 1714, acumulant un retard de més de 25 anys. Podem veure el barri de Ribera desaparegut amb la construcció de la Ciutadella, les fortificacions i més de 20 indrets d’interès mencionats. Horts i conreus segueixen presents amb un toc gràfic semblant al cubisme.

Referent:

Institut Cartogràfic
AbeMaps
El Periodico
La Vanguardia.

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

El primer mapa estampat de Catalunya

Autor/editor: Ioannem Baptistam Vrients (1552-1612)
Lloc: Anvers
Data: 1605
Mides: 101×123 cm

L’únic exemplar conegut d’aquest mapa de Catalunya—el més antic dels conservats— es troba a la Bibliothèque Nationale de France. Segons el professor Agustín Hernando, la qualitat de la informació que proporciona aquesta carta geogràfica és àmplia i excepcional en haver estat dibuixada amb l’aplicació de les més modernes tècniques cartogràfiques de l’època.(Hernando,1998, 36).

El mapa fou un encàrrec que efectuà, a principis del segle XVII, la Deputació del General —actual Generalitat— per ser utilitzat com a mural. Se’n van estampar 50 exemplars.

Aquest mapa reproduït en facsímil forma part, amb 64 lamines més, de El Tresor Cartogràfic de Catalunya.

 

1700 Ciutats (1)

Petit recorregut pel món durant  els primers anys del 1700, amb la Guerra de Successió de fons, la primera , i del tot cert, Guerra Mundial.

  • ROSES (1719: 377 hab. – 2011: 19.731 hab.)

La població fortificada i el port foren una presa cobejada en les grans guerres i els conflictes dels segles XVII i XVIII. A l’inici de la guerra dels Segadors els terços de Juan de Arce prengueren Roses en el seu sagnant camí des de Blanes (1640); el 1641 hi hagué un primer enfrontament entre les esquadres francesa i castellana en aigües de la badia, i el 1642 l’estol castellà s’endugué els terços de la Ciutadella, que fou presa el 1645 per l’exèrcit francès del comte dnHarcourt després d’un llarg setge. Fins el 1654 no pogué ser recuperada per les forces de Joan d’Àustria. En la guerra de la Lliga d’Augsburg, Roses tornà a ser assetjada i presa pel duc de Noailles. Durant la guerra de Successió sembla que Roses fou contrària (1705) a l’arxiduc Carles (el port fou fortificat el 1711), i el 1719 tornà a ser atacada pel duc de Berwick.

Títol:
Roses ville fort (sic) du pays de Lampourdan dans la province de Catalogne. A Paris, 1700. I. M. W. I. L.

Roses

  • BUDA (Budapest) (2011: 1,737,000 hab.)

Vers el segle XV les poblacions de Buda i Pest esdevingueren importants centres comercials i culturals, però ambdues patiren la dominació otomana des del 1541 fins al 1686, any que foren conquerides per l’Imperi, durant l’ofensiva general contra els turcs. En la presa de Buda per l’exèrcit imperial, el 1686, participà un contingent de voluntaris catalans, moguts pel jubileu pleníssim concedit pel papa, que es distingiren en la lluita contra els turcs a les ordres de Guido Starhemberg. El 1693 l’emperador Leopold I obtingué dels hongaresos la renúncia del dret de rebel·lia (concedit per la Butlla d’Or del 1222) i la consegüent submissió a la casa dels Habsburg. L’antic col·legi dels jesuïtes, esdevingut universitat el 1635, fou convertit en institució secular el 1773.

Autor:
Gérard Jollain, Paris 1670-1700.

  • CADAQUÉS  (1719: 708 hab. – 2011: 2.902 hab.)

Les epidèmies i les guerres continuaren perjudicant la població al llarg del segle XVII. El 1655, durant l’etapa final de la guerra dels Segadors, Cadaqués es rendí als francesos, i sovint les esquadres europees fondejaren a la badia (el 1674, per exemple, hi hagué gairebé tot l’any una forta esquadra francesa). Té un interès extraordinari pel coneixement de l’activitat dels pescadors, bàsica en l’economia de la població, el Llibre d’ordinacions de la pesquera, conservat a l’arxiu parroquial; comença el 1532, però recull els usos i costums molt més antics que regiren la pràctica de la pesca, d’un col·lectivisme accentuat.El segle XVIII marcà una recuperació econòmica, amb la intensificació del conreu de la vinya i la producció d’aiguardent, de la tradicional pesca del corall i, sobretot, amb la llibertat de comerç amb Amèrica, que afavorí el desenvolupament de la navegació d’altura. La feina dels corallers és una activitat que ha arribat fins a temps molt recents; tingué un moment d’una gran esplendor a la fi del segle XIX.

Títol:
Plan de la Ville de Cap d’Aques.
Autor:
Sebastien de Beaulieu
Text:
Les Plans, Et Profils des principales villes, et lieux considerables de la Principaute de Catalogne. 1706

Cadaqués

  • NOVA YORK  (1712: 5.840 hab. – 2011: 8.244.910 hab.)

Giovanni da Verrazzano fou el descobridor de la badia de Nova York. Henry Hudson explorà el riu el 1609, i el 1613 l’holandès Adriaen Block fundà un establiment a l’illa de Manhattan. El 1626 el governador Peter Minuit comprà Manhattan als indis i fundà Fort Amsterdam, que aviat s’anomenà Nova Amsterdam. El 1640 hi arribaren emigrants anglesos i suecs, però la preeminència a la zona corresponia als holandesos. Tot i això, el 1664 una expedició anglesa ocupà la ciutat. Bé que al començament Nova York vivia sobretot de l’agricultura, el comerç impulsà més el seu creixement al segle XVIII, i esdevingué un dels principals ports nord-americans a l’Atlàntic.

  • CADIS (41.000 hab. aprox. – 2008: 127.200 hab.)

Amb el descobriment d’Amèrica, les millors condicions del seu port respecte al de Sevilla l’enfrontaren amb aquesta ciutat, que controlava el comerç americà: Cadis obtingué (1529) el dret de traficar directament amb Amèrica, privilegi que li fou revocat el 1573. Fou víctima de diversos atacs anglesos (1587, Drake; saqueig del 1596 pel comte d’Essex), però el seu poder econòmic augmentà al llarg del s. XVII, durant el qual esdevingué un centre actiu de contraban, per la possibilitat d’eludir la vigilància exercida per Sevilla, ciutat que fou desplaçada, fins al punt d’esdevenir Cadis seu de la Casa de Contratación (1717). El comerç entre Cadis i els Països Catalans fou particularment intens a partir del 1730; alguns comerciants catalans hi tenien agents de negocis per a gestionar els afers amb Amèrica, i els vaixells de la Companyia de Comerç de Barcelona, creada el 1756, hi feien escala obligatòria.

Títol:
Cadis ville considerable, fameux port sur l’Ocean.
Autor:
Nicolas de Fer, 1705.

Cadiz

  • MOSCOU (1710: 160.000 hab. – 2010: 11.503.501 hab.)

La ciutat concentrava i exportava cereals, lli i farratge; la constitució per part dels anglesos d’una companyia de Moscòvia permeté la creació de tallers, que treballaven el cànem. Moscou, convertida en una de les capitals europees més grans, després d’un període d’obscuritat (1584-1613), acusà les influències provinents de l’Europa occidental i central quan pujà la dinastia dels Romanov al tron de Rússia; nombrosos mercaders europeus hi habitaven, en un barri especial, la Sloboda; l’arquitectura es configurà segons la moda barroca. Això no obstant, allunyada de les metròpolis europees perquè es pogués occidentalitzar fàcilment, perdé la seva categoria de capital política i intel·lectual, en profit de Peterburg, fundada per Pere el Gran a la vora de la Bàltica (1703). Dotada d’una universitat (1755), d’un teatre públic (1757) i de nombroses indústries (tèxtil, vidriera, manufactures de porcellana, etc), Moscou continuà essent la capital religiosa de Rússia.

Moscou

  • GRONINGEN (2012: 192.735 hab.)

La universitat de Groningen data del 1614. També en el segle XVII, la ciutat va expandir-se considerablement i va construir noves muralles. Aquesta nova fortalesa va ser el 1672, sense èxit, assetjada pel bisbe de Münster, Bernhard von Galen. Cada any, el 28 d’agost la ciutat celebra aquella victòria.
En 1698 la fortalesa va ser reforçada amb “New Works”, és a dir, la Línia de Helpman, dissenyat per Menno van Coehoor.

Títol:
Plattegrond van de stad Groningen uit ±1700 door Christ Weigelij Senioris Herædes (1654-1725).

  • LONDRES (1700: 575.000 -600.000 hab. [estimació] – 2011: 8.174.100 hab.)

El comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII), fet que li permeté d’obtenir la victòria. Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un incendi destruí pràcticament la ciutat. Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat.

Títol:
Plan Des Villes De Londres.
Autor:
Nicolas de Fer, 1700.

  • PARIS (1700: 515,000 hab. [600.000 segons l'Atlas de Paris] – 2009: 2.234.105 hab. [Ciutat])

Amb la Reforma, fou un focus de constant agitació fins a l’abjuració d’Enric IV (1593). Fou ell mateix qui reordenà el pla de la ciutat entorn de la plaça dels Vosges. Al llarg del s. XVII, París anà esdevenint, malgrat l’impacte de la crisi de la Fronda —que féu decidir Lluís XIV a deixar-la per Versalles—, la digna capital de la primera i més potent de les monarquies absolutes d’Europa. Així, Maria de Mèdici construí el Luxemburg, Richelieu la Sorbona i el Palais-Royal, Anna d’Àustria el Val de Grâce i el mateix Lluís XIV la Place Vendôme, centre d’una nova ordenació urbana. Primer centre cultural del continent, dominada per una autèntica febre intel·lectual —salons, cafès, clubs—, fou escenari del triomf del principi de crítica i de l’ideal del progrés, focus difusor de la Il·lustració i centre revolucionari. Napoleó la remodelà com a capital imperial

Títol:
Plan de Paris par Roussel, cap.e ingénieur en 1700.
Autor:
Roussel, Claude (1655-172?)

Referent:

Bibliothèque nationale de France.
Historic Cities Center of the Department of Geography, the Hebrew University of Jerusalem and the Jewish National and University Library.
Plattegrond en  afbeeldingen van de stad Groningen 1700 – 1861
World of Historic Maps

Gran Enciclopèdia Catalana

Atles de Mercator

Ara que tecnològicament podem produir mapes, imatges o qualsevol cosa derivada, inventar racons innombrables, fantasiejar amb mons impossibles de la manera més científica, i fer mapes és, era per ara, un joc de nens i que tothom s’hi veu capaç; ara, deia, que qualsevol pot traçar una línia entre Sant Petersburg i Ohio, i fer-ho públic per necessitat egocèntrica o reclam hedonista, no puc més que ensenyar-vos aquesta obra magnífica i realment espectacular. Espero que us agradi.

Aquest atles va ser elaborat en la dècada de 1570 pel cartògraf Gerardus Mercator, probablement el cartògraf més famós de tots els temps, per ajudar amb la planificació de la gran gira per Europa del fill del seu patró, el príncep hereu de Cleves.

Mercator compila diversos mapes murals de les Illes Britàniques, Europa i el món que tenia disponible al seu taller, tallant i enganxant parts entre si d’acord al format de l’atles. Va crear els mapes regionals en el més pur estil estètic, eliminant taules i il·lustracions que no s’ajustaven del tot a la pàgina i fer espai per personalitzar les barres d’escala. El procés li va donar l’oportunitat d’experimentar com un primer pas cap a la seva ambició a llarg termini de la producció d’un atles definitiu. Per a la resta va utilitzar mapes dibuixats a mà per ell mateix, un mapa urbà de Ancona a Itàlia i nombrosos mapes d’un atles publicat el 1570 pel seu amic i rival Ortelius Abraham.

Els fulls del mapa de 1554 d’Europa i dels mapes dibuixats a mà són els únics supervivents.

British Gallery Online Gallery

Com era el món abans d’inventar-se el Facebook?

How was the world before the invent Facebook?

Doncs, el món era així. Espectacular.

La Taula de Peutinger mostra  la xarxa de carreteres de l’Imperi Romà. Es tracta d’una còpia del segle XIII d’un mapa original que data del segle IV, que abasta Europa, part d’Àsia (Índia) i Àfrica del Nord. El mapa porta el nom de Konrad Peutinger, un alemany del segle XV-XVI humanista i antiquari. El mapa va ser descobert en una biblioteca a Worms per Conrad Celtes, que no va poder publicar la seva troballa abans de morir, i va llegar el mapa el 1508 a Peutinger. Es conserva a la Biblioteca Nacional Österreichische, Hofburg, de Viena.

The Tabula Peutingeriana showing the road network in the Roman Empire. It is a 13th century copy of an original map dating from the 4th century, covering Europe, parts of Asia (India) and North-Africa. The map is named after Konrad Peutinger, a German 15-16th century humanist and antiquarian. The map was discovered in a library in Worms by Conrad Celtes, who was unable to publish his find before his death, and bequeathed the map in 1508 to Peutinger. It is conserved at the Österreichische Nationalbibliothek, Hofburg, Vienna.

 

 

 

Món antic (5)

Old World (5)

La història del Jardí de l’Edèn, el jardí dels primers mals de cap,  apareix a l’Antic Testament, i encara que s’ha descrit, la seva ubicació segueix essent un misteri. O una llegenda. Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, la ubicació s’havia fixat a l’est de l’Europa coneguda i després al voltant de Mesopotàmia.

The story of the Garden of Eden, the garden of the early headaches, appears in the Old Testament, and although described, its location remains a mystery. Or a legend. During the Middle Ages and the Renaissance, the location was established in eastern Europe, then known about Mesopotamia.

Aquest mapa holandès cobreix la regió entre el Mediterrani i el Golf Pèrsic, representa nombrosos llocs bíblics, entre ells les recorreguts dels fills d’Israel i el Jardí de l’Edèn. El mapa està adornat amb una bandera i quatre vinyetes per cantonada: la creació d’Adam i Eva, el Paradís, Eva oferint a Adam la poma, i l’expulsió del Jardí de l’Edèn. A la part inferior central és una gran escena de l’Arca. Aquesta és la primera edició. Bastiaan Stoopendaal, 1682.

This Netherlands map covers the region between the Mediterranean and the Persian Gulf, represents several Biblical sites, including the pilgrimage of the sons of Israel and the Garden of Eden. The map is adorned with a corner flag and four vignettes: the creation of Adam and Eve, Paradise, Eve offering Adam the apple, and expulsion from the Garden of Eden. At the bottom center is a great scene of the ark. This is the first edition. Bastiaan Stoopendaal, 1682.

Aquest és un esplèndid exemple de principis de 1657 obra de Nicholas Visscher, el mapa de Terra Santa, o com es titula (en traducció aproximada) “El paradís, o el Jardí de l’Edèn amb els països dels voltants i els seus patriarques”. Abasta la regió compresa entre el Mediterrani i el Golf Pèrsic (incloses les regions d’Israel, Palestina, Síria, Jordània, Turquia i Iraq), i compta amb un destacat Jardí de l’Edèn prop de la ciutat de Babel (Babilònia). El mapa combina increïblement geografia real i la Bíblia. Aquest mapa va ser dibuixat per Visscher, com a part d’una sèrie de 5 mapes per a la seva inclusió en l’Abraham van den Broeck’s Staten Bible holandesa de 1657. Aquesta és la primera edició d’aquesta sèrie de mapes que es va convertir en important base per a nombrosos altres mapes bíblics que varen aparèixer en el segle XVIII, inclosos els de Stoopendal, Krul i Maxon.

This is a splendid early example of Nicholas Visscher’s 1657 map of the Holy Land, or as it is titled (in rough translation) “Paradise, or the Garden of Eden. With the Countries circumjacent Inhabited by the Patriarchs”. Covers the region between the Mediterranean and the Persian Gulf (including the modern day regions of Israel, Palestine, Jordan Syria, Turkey & Iraq), and features a prominent the Garden of Eden located near the city of Babel ( Babylon ). The map itself, combining actual and Biblical geography, is stunningly produced.  This map was drawn by Visscher as part of a five part map series for inclusion in Abraham van den Broeck’s 1657 Dutch Staten Bible. This is the first edition of this important map series which would become basis for numerous other Biblical maps appearing through the 18th century, including those of Stoopendal , Krul and Maxon.

Homann basa aquest mapa de la Terra Santa en la cartografia de Guillaume Sanson. Representa la regió dividida entre les dotze tribus d’Israel i abasta des de Sidó a Sirbonis. El riu Kishon connecta el Mediterrani amb el Mar de Galilea. El títol compta amb Moisès rebent els Deu Manaments i a la inserció de la cantonada oposada hi ha un mapa que mostra l’èxode. Johann Baptist Homann, 1710

Homann based map of the Holy Land in the cartography of Guillaume Sanson. Represents the region divided among the twelve tribes of Israel and runs from Sidon to Sirbonis. The Kishon River connects the Mediterranean and the Sea of Galilee. The title has Moses receiving the Ten Commandments and the insertion of the opposite corner there is a map showing the exodus. Johann Baptist Homann, 1710.

Aquest és un dels millors mapes de Homann i el més atractiu de Palestina, Israel i Terra Santa. Representa la regió dividida en les 12 Tribus d’Israel. La part superior dreta té una dedicació per part del cartògraf a Karl Wilhelm Ferdinand, futur duc de Brunswick-Wolfenbüttel i Braunschweig Lüneburg. Aquest mapa va ser dibuixat per Johann Christoph Harenberg el 1752.

This is one of the Homann finest and most appealing maps of Palestine, Israel and The Holy Land. Depicts the region divided into the 12 Tribes of Israel. The upper right features a dedication from the mapmaker to Karl Wilhelm Ferdinand, the future Duke of Braunschweig-Wolfenbüttel and Braunschweig-Lüneburg . This map was drawn by Johann Christoph Harenberg el 1752.

Mapa bíblic de la regió que envolta el Mar Mort i el delta del Nil, representa el pelegrinatge dels fills d’Israel. Inclouen vinyetes dels esdeveniments importants de l’Èxode, Deuteronomi i Nombres. Plancius/Cloppenburg, 1625.

Biblical map of the region surrounding the Dead Sea and the Nile Delta, represents the pilgrimage of the children of Israel. They include drawings of important events of the Exodus, Numbers and Deuteronomy. Plancius / Cloppenburg, 1625.

Mapa decoratiu de l’Orient Mitjà que abasta les regions bíbliques dels mars Negre i Caspi, a través de la major part de la Península Aràbiga. El mapa es centra principalment en les característiques geogràfiques, amb només uns pocs noms de lloc. El Paradís està situat al riu Eufrates. Una gran varietat d’animals salvatges (incloent un unicorn) i monstres marins per omplir el mapa. Als costats són les escenes d’Eva oferint la poma a Adam i l’expulsió del jardí. Heinrich Scherer, 1710.

Decorative map of the Middle East covering the areas of Bible Black and Caspian seas, through most of the Arabian Peninsula. The map focuses primarily on geography, with only a few place names. The Paradise is located in the Euphrates River. A variety of wild animals (including a unicorn) and sea monsters to fill the map. On the sides are scenes of Eve offering Adam the apple and the expulsion from the Garden. Heinrich Scherer, 1710.

Hoc schema et descriptio referens Orti Eden situm…
Thomas Guarinus, 1578.
Biblia Sacra, Basel, Thomas Guarinus, 1578. Genesis.

Mapa sorprenent que cobreix l’extensió de l’imperi turc, que s’estén per Grècia, Aràbia i Líbia, amb els mars Caspi i Negre i la Mediterrània oriental. El mapa és ple de detalls de les ciutats, rius i muntanyes. El títol amb l’emperador, comerciants, soldats i un lleó va ser gravat per Abraham Drentwet, Jr. Seutter/Lotter, 1750.

Map surprising that covers the extension of the Turkish empire, stretching to Greece, Arabia and Libya, the Caspian and Black seas and the eastern Mediterranean. The map is filled with details of cities, rivers and mountains. The title of Emperor, merchants, soldiers and a lion was shot by Abraham Drentwet, Jr.. Seutter / Lotter, 1750.

Referents: Old World Auctions, Wikimedia Commons, Holy Land Maps

PD: La resolució de les imatges és la màxima permesa per Old World Auctions.
PS: The image resolution is the maximum allowed by Old World Auctions.
Podeu investigar més a: Oldcivilizations Blog.

Món perdut

•L’ATLÀNTIDA

L'Illa de L'Atlàntida, del cartògraf francès Guillem Samsó, 1661

L’Atlàntida es probablement el món perdut més conegut i buscat arreu del planeta. Els orígens del mite es troben a Timeu i Crítias, diàlegs escrits per Plató. Aquest filòsof acostumava a exposar els seus pensaments amb diàlegs que diferents personatges-actors narraven, o millor dit interpretaven, sobre un determinat tema; Timeu i Crítias, amb els rols característics dels diàlegs, parlen sobre quin és el tipus de societat ideal però només des del punt de vista filosòfic i, per tant, fictici, no real.

Els arqueòlegs saben que la civilització de l’Atlàntida, tal com la descriu Plató, és molt similar a la cultura minoica, que va tenir la seva grandesa durant l’Edat de Bronze, fins al segle XV aC, a les illes del mar Egeu. La cultura minoica va desaparèixer bruscament al voltant de 1470 ac, i fins ara ningú ha pogut explicar per què. No obstant això, avui sabem que al voltant d’aquesta data, el centre de l’illa de Mines de Kalle (que es coneix actualment com Santorí i està a mig camí entre Creta i Grècia continental) va esclatar per obra d’una erupció volcànica d’incalculable poder destructiu. El cràter obert al mig de la illa va ser cobert de seguida pel mar. Les troballes realitzades fins ara en les excavacions permeten als científics precisar un quadre esgarrifós dels successos que es van produir fa gairebé 3.500 anys

Més Informació al Diccionari.

Món antic (4)

•MAPA DEL MÓN CATALÀ (1375)

Ll’Europa cristiana estava produint representacions religioses del món en lloc de mapes científics, un altre tipus de mapa, o potser gràfic amb més precisió, per a l’ús dels mariners van començar a aparèixer. Aquests van ser anomenats mapes portolans (de la paraula italiana de navegació) i van ser produïts pels mariners amb una brúixola magnètica. Els exemples més antics que coneixem són del segle XIV, i van ser els mapes portolans italins i catalans. Els primers mapes portolans va cobrir la Mediterrània i mar Negre i va mostrar la direcció del vent i de la informació útil als mariners. Les línies de costa es mostren en aquests mapes amb molt detall, el més exacte que s’ha produït fins a aquell moment. El Mapa del món català produït el 1375 va ser obra d’Abraham Cresques de Palma de Mallorca. Era un expert cartògraf i fabricant d’instruments i el mapa va ser encarregat per Carlos V de França. La part occidental del seu mapa es va basar en part en els mapes portolans, mentre que la part oriental es basa en les dades de Ptolomeu.

Veure més al Diccionari

Universitat de Berna: Ryhiner Collection. Col·lecció d’antics mapes de Catalunya.

Universitat de Berna: Ryhiner Collection. Índex de la col·lecció.

•MAPAMUNDI

Entrada del Diccionari

•COLECCIÓ RUMSEY

Espectacular. No tinc cap més paraula. En altres ocasions ja he parlat de la colecció Rumsey. Aquest cop, m’han llegit el pensament i el meu PROJECTE C (encara als inicis).

Més de 200 mapes històrics al Google Earth seleccionats per David Rumsey de la seva col.lecció de més de 150.000 mapes històrics, poden ser vistos amb el Google Earth Web Browser plug-in o en l’aplicació Google Earth amb els enllaços KML. Tots els mapes contenen una important informació sobre el passat i representen una mostra dels períodes de temps (1680-1930), les escales, i l’art cartogràfic, donant lloc a històries visuals que només els mapes antics poden explicar. Cada mapa ha estat geo-referenciat, de manera que els mapes antics apareixen en el seu lloc correcte en el món modern. Alguns dels mapes encaixen perfectament en els seus espais moderns, mentre que altres (els mapes de períodes més gantics) revelen interessants conceptes erronis geogràfics del seu temps i per tant han de ser més distorsionats per ajustar-los correctament a Google Maps i Earth. Els mapes històrics originals són els primers realitzats en imatges digitals mitjançant l’escaneig amb càmeres digitals d’alta resolució. Després, aquestes imatges digitals es transformen en un procés anomenat geo-referenciació. la geo-referenciació es realitza mitjançant un programa de SIG, que té punts en els mapes antics (les ciutats, les línies de costa, rius, carrers) i els connecta amb els mateixos punts en una imatge de satèl lit modern. El programa SIG llavors pren tots aquests punts (fins a 200 en els els mapes més grans) i els utilitza per crear la imatge digital per a que s’ajusti al seu espai geogràfic modern. Sovint, la imatge ha de ser corbada una mica perquè això sigui assolit.

També el navegador LUNA  és una innovació de Rumsey, té moltes eines per ajudar a trobar, treballar i compartir continguts. Les noves característiques inclouen:
Crear Ginys Web i integrar-los en aplicacions externes.
Crear presentacions de diapositives.
Crear presentacions dinàmiques.
Crea fàcilment un enllaç a qualsevol punt de vista.
Cerca a Flickr per afegir contingut a través de la recerca de mitjans externs.
Crea anotacions a les imatges per compartir-les.
Eines de visualització avançada.
El navegador de LUNA és compatible amb IE, Firefox, Safari i Google Chrome.

Des de Second Life també tens connexió al món dels mapes antics de David Rumsey.
També podem veura’ls en 3D.

David Rumsey Historical Map Collection

El mapa que dóna nom a Amèrica

A finals de maig de 2003, la Biblioteca del Congrés va completar la compra de l’única còpia supervivent de la primera imatge de la silueta dels continents del món com el coneixem avui en dia, el monumental mapa del món de Martin Waldseemüller de 1507.

El mapa que dóna nom a Amèrica

El mapa que dóna nom a Amèrica

El mapa ha estat esmentat en diversos cercles com certificat de naixement dels Estats Units i per una bona raó: és el primer document en què hi apareix el nom “Amèrica” ​. És també el primer mapa que representa l’Hemisferi Occidental sencer i el primer mapa que representa l’Oceà Pacífic com un cos separat d’aigua.

Martin Waldseemüller, l’autor principal del mapa al 1507, va ser un erudit del segle XVI, humanista, clergue i cartògraf que va formar part del petit cercle intel lectual del Vosagense Gimnàs, a Saint-Dié, França. Va néixer prop de Friburg, Alemanya, en algun moment de la dècada de 1470 i va morir a Saint-Dié al 1522. Durant la seva vida va dedicar gran part del seu temps a les empreses de cartografia, incloent-hi, a la primavera de 1507, aquest mapa, un conjunt de grills (o segments) del món (amb un diàmetre de tres polzades), i la Cosmographiae Introductio  (dades per acompanyar el mapa). També va preparar l’edició 1513 de la Ptolomeu Geographiae, la Carta Marina, un gran mapa del món el 1516 i un mapa del món més petit, l’edició 1515 de Margarita Philosophica Nova.

El títol complet del mapa és Universalis Cosmographia secundària Ptholemei traditionem et americi Vespucci lustrationes Que aliorum  (“Un dibuix de tota la terra seguint la tradició de Ptolemeu i els viatges d’Américo Vespucio i altres “). Aquest mapa, imprès en 12 fulls separats,  de 18 per 24 polzades, i fet amb plaques de bloc de fusta, fa més de 4 per 8 peus (13,12 per 26,25 metres) de dimensió quan està muntat.

El gran mapa és una obra mestra primerenca del segle XVI, que conté un mapa complet del món, dos mapes requadrats que mostra per separat els hemisferis occidental i oriental, les il.lustracions de Ptolomeu i Vespucci, les imatges dels diferents vents i extenses notes explicatives sobre les regions seleccionades del món. El mapa de Waldseemüller, representa una declaració de racionalitzar el món modern a la llum de les notícies interessants que arriben a Europa com a resultat de les exploracions a través de l’Oceà Atlàntic o la costa d’Àfrica, que van ser patrocinats per Espanya, Portugal i altres.

El mapa va crear un gran enrenou a Europa, ja que les seves conclusions s’allunya considerablement dels coneixements acceptats en el món en aquest moment, que es basava en el segle II dC, del treball del geògraf grec Claudi Ptolemeu. Per als ulls d’avui, el mapa de 1507 apareix molt precís, però pel món del segle XVI representava un allunyament considerable de la composició del món. El seu aspecte, sens dubte, encès el debat a Europa sobre les seves conclusions que un continent desconegut (desconegut, almenys, als europeus i altres en l’hemisferi oriental) hi ha entre dues enormes cossos d’aigua, els oceans Atlàntic i Pacífic, i separat del món clàssic de Ptolemeu, que havia estat confinada als continents d’Europa, Àfrica i Àsia.

És evident que la informació que Waldseemüller i els seus companys tenien a la seva disposició, reconeix els viatges colombins anteriors d’exploració i descobriment. No obstant això, el grup també havia adquirit una recent traducció francesa de la important obra Mundus Novus, carta d’Americo Vespucci que és una descripció detallada dels seus suposats quatre viatges a través de l’Oceà Atlàntic als Estats Units entre 1497 i 1504. En aquest treball, Vespucci va arribar a la conclusió que les terres descobertes per Colom el 1492 i altres eren, de fet, un continent nou, desconegut per a Europa. Amb aquesta revelació sorprenent, el reconeixement de Vespucci va ser inmediat, i va ser honrat amb l’ús del seu nom pel continent acabat de descobrir.

Cal destacar que tot l’hemisferi occidental portava el nom d’una persona viva, Vespucci no va morir fins 1512.

En 1513, quan Waldseemüller i els erudits de Saint-Dié publican la nova edició de Ptolomeu Geographiae, i per 1516, la famosa Carta Marina, havia tret el nom “Amèrica” ​​dels seus mapes, potser el que suggereix que, fins i tot, hi havia dubtes sobre honrar Vespucci exclusivament per a la seva comprensió del Nou Món. En canvi, en el atles de 1513, l’àrea anomenada “Amèrica” ​​ara es coneix com Terra Incognita (terra desconeguda). El 1516 a la Carta Marina, Amèrica del Sud s’anomena Terra Nova (Nou Món) i Amèrica del Nord es diu Cuba i es demostra que és part d’Àsia. No es fa referència al nom “Amèrica”. Les contribucions cartogràfiques deJohannes Schöner el 1515 i per Peter Apia el 1520, però, van adoptar el nom “Amèrica” ​​per a l’Hemisferi Occidental, i el nom es va convertir en part de les pràctiques acceptades.

Traduït d’un text de la Library of Congress del Estats Units a Washington.

Links recomanats:
University of Minnesota, James Ford Bell Library, Mapes Antics.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers