Category Archives: història

Quo Vadis, Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mèxic

Habitants : 7
Altitud : 1.100 m.

El Ejido Barcelona és una localitat que pertany al municipi de Tlahualilo de Zaragoza, a l’estat de Durango. Està situada a 1.100 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Té 7 habitants: 5  són homes i 2 són dones, majors d’edat, i 3 habitatges. No és més que un poble fantasma, antic i prosper mercat, ara tan sols queden unes restes decrèpites.

Antic paradís d’aigua. Altres temps va ser un dels majors productors de síndria i meló del país. Ara només queden les restes d’una comunitat que va emigrar per manca d’aigua potable i sequera, malgrat la construcció d’un sistema de reg. Pertany a una sèrie d’hisendes que des de 1891 i fins a 1900 van començar a fundar-se amb els noms de províncies espanyoles i altres referents peninsulars, ja que inversors d’origen espanyol tenien les concessions per explotar les terres. Hisendes com la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

De totes les propietats no queda cap vestigi de les finques originals. Només el poble de Tlahualilo, que és la capçalera municipal, conserva la propietat de les oficines de la Compañía Inglesa. El Ejido Barcelona va ser un lloc que el habitaven 77 persones amb totes les comoditats possibles, i un dels més pròspers de la zona. Celebrava com a festa patronal el 18 de març. Llavors havia molta aigua, ara res … En època de pluges és gairebé impossible arribar-hi en vehicle per la sinuositat i la terra chiclosa.  Si ha plogut el millor és arribar a cavall, els vehicles queden encallats.

Mèxic 1606

Aquest és un curiós (i sovint menyspreat) mapa de 1606 de la Nova Espanya d’Hondius i Mercator. Cobreix el virregnat concedit a Hernán Cortés després de la conquesta de l’imperi asteca. Aquest mapa està influenciat pel mapa d’Ortelius de 1579. Mostra una combinació d’elements cartogràfics coneguts i elements especulatius. La Ciutat de Mèxic apareix al centre-dreta envoltada d’aigua com era en l’època de la conquesta. La costa, així com les regions mineres del nord i de l’oest, i el llac de Chapala (Chapalicum Mare), per exemple, es troben dibuixats amb precisió i rigor. No obstant això, quan més al nord,  a les regions poc explorades, la cartografia es fa més especulativa. El gran mar interior al quadrant nord-oest dibuixa illes clarament traçades a partir de llegendes indígenes.

Tenochtitlan

En les seves cartes a l’emperador Habsburg Carles V, rei d’Espanya, el conqueridor espanyol Hernán Cortés va exaltar les seves gestes i descriure la població i les meravelles dels nous territoris que havia conquerit. Aquest mapa, publicat amb les cartes de Cortés, els va proporcionar als europeus la primera imatge de la capital asteca, Tenochtitlan. Malgrat està en ruïnes en el moment de la publicació del mapa (1524), la ciutat insular, amb el districte cerimonial asteca al centre, presenta un aspecta d’ordre místic i, certament, enigmàtic. El mapa més petit a l’esquerra representa el Golf de Mèxic.

 

Tlahualilo de Zaragoza

Els habitants originals de Tlahualilo de Zaragoza eren les tribus dels marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras i tepehuanes. Aquestes tribus habitaven al voltant de la Llacuna coneguda com Llacuna del Caiman i Llacuna de Tlahualilo. El Baró d’Humboldt historiador i científic alemany, descriu la Llacuna de Tlahualilo com una illa en la seva obra sobre La Nova Espanya.

1851: Els germans Ibarra de nacionalitat espanyola juntament amb un grapat d’homes funden el primer poble al nord-oest del que avui és Tlahualilo, descobreixen la mina de sofre i donen per nom a aquest lloc “El Señor de la Agonia”.

El 1888 es van assentar famílies en el territori de la hisenda de la Campana que va ser la primera a produir cultius. Cal assenyalar que aquesta hisenda va ser construïda per la Companyia Anglesa que va prendre possessió d’aquestes propietats al final del segle XIX, encara que inicialment estava projectat que la construís la Companyia Espanyola, però, aquesta no va poder pagar els crèdits que havien contret amb anterioritat amb el Banc de Londres de Mèxic. La raó social de la Companyia Espanyola especificava que era colonitzadora, tenint com a objectiu principal construir 33 hisendes on participaran els treballadors agrícoles i empleats de confiança, però va ser només un projecte.

1895: Entre 1891 i 1894 es funden nombroses hisendes. S’obren al cultiu les terres de les hisendes de Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo., Les quatre últimes desaparegudes; Barcelona, Córdova, Valencia i Toledo, aquesta última va desaparèixer també a causa del cost  per la despesa d’aigua.

1896: Els espanyols es van veure en la necessitat de fer una forta contractació de treballadors de raça negra, entre 700 i 1.000 famílies, que  van  treballar en la recol·lecció de cotó: fins a dos milions i mig de tones. Per malalties gastrointestinals els estrangers van començar a morir, altres van abandonar la població, molts varen tornar als Estats Units, principalment a Oklahoma, d’on eren originaris.

La Companyia Anglesa va efectuar la que va ser la primera obra d’irrigació: Un canal que partia de la marge esquerra del riu Nazas a l’altura del que va ser la hisenda de San Fernando. En aquesta obra es van emprar 2.000 homes amb horaris de les 6 del matí a 12 del dia i de 3 a 5 a la tarda, tenint com estris de treball només la pala lagunera i baiards.

Fotografia: Noe Macias

Extracte del blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 de juny de 2012

El año pasado Pedro Arrojo, catedrático de la Universidad de Zaragoza, vino a La Laguna por segunda vez. Durante su plática confesó que, en su primera vez en nuestra tierra, había preguntado por las lagunas que nos dan nombre. Grande fue su sorpresa al saber que llevamos ya más de seis décadas huérfanos de lagunas. Fue entonces que se enteró que hasta la mitad del siglo veinte hubo aquí humedales grandes y únicos. Aún siendo especialista en el uso y el abuso del agua -en su Ebro y en el mundo- nuestra circunstancia le pareció especialmente dramática: una Comarca Lagunera sin lagunas. Hasta entonces se enteró que los humedales que daban nombre a esta región clavada en el árido y caliente corazón del vasto Desierto Chihuahuense tenían sesenta y más años desaparecidos. Durante milenios, desde la última glaciación, éste fue un desierto periódicamente inundado por los dos ríos más grandes de México que nunca llegan al mar: el Nazas y el Aguanaval. La Laguna de Mayrán, La Vega de San Pedro, La Laguna de Viesca, La Laguna del Caimán, Tlahualilo -que en Náhuatl significa tierra inundada- o la Vega de Marrufo son hoy paisajes largamente olvidados, nombres casi borrados de nuestra memoria colectiva. A finales de los cuarenta un Okavango norteamericano desapareció frente a nuestros ojos. Después de más de sesenta años de presas, represas, diversiones, canales forrados de cemento y un feroz y despiadado ataque a los acuíferos se acabaron las lagunas y las vegas.


Zona del Silenci

La Zona del Silenci va ser documentada per primera vegada a la dècada dels 30 per Francisco Sarabia, pilot mexicà que va afirmar que el seu transmissor va fallar misteriosament mentre sobrevolava la zona. Des de llavors, moltes persones que han visitat la zona han explicat que els senyals de ràdio s’interrompen en entrar-hi, i que les brúixoles deixen d’apuntar al nord magnètic. Una explicació lògica per aquests fenòmens podria ser l’alta concentració de ferro provinent de la constant caiguda de meteorits. Alguna vegada en el temps, aquesta gran extensió de terra va estar sota les aigües de l’anomenat Mar de Thetis, demostrat per l’existència de fòssils marins a la zona. A la Zona del Silenci també existeixen  espècies endèmiques, com ho la tortuga del desert i rèptils únics al món.

A principis dels anys 70, quan un coet de la NASA, el Athena, va perdre el control i va anar a caure a la regió. Immediatament un equip d’especialistes nord-americans van arribar per localitzar l’artefacte i contractar alguns vilatans per ajudar a pentinar la zona. Curiosament, malgrat tots els recursos emprats, incloent avions, la recerca es va perllongar per diverses setmanes. Finalment, localitzat el coet, es va tendir un curt tram de via des de l’estació de Carrillo, per treure les restes de l’aparell i, a més, en el supòsit que estaven contaminades amb deixalles radioactives, es van embarcar diverses tones de terra de l’àrea veïna al lloc de l’impacte. Les operacions es van realitzar sota un fort dispositiu de seguretat, de manera que ni els vilatans van poder veure les restes del coet.

Aviat va sorgir la versió que just a l’altre costat del món, en algun lloc del Tibet o el Nepal, hi havia una zona amb les mateixes característiques, de manera que es considera la zona com un pol on es concentrava l’energia terrestre.

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons

Barcelona (6) (1842-1847)

  • 1842-1843

Al llarg del segle XIX, l’estat espanyol (i, de fet, molts altres estats d’arreu d’Europa) tractaven qualsevol qüestió conflictiva (una revolta, el sindicalisme, o un enfrontament polític), com si fos un problema d’ordre públic. I com que no hi havia forces especialitzades, es recorria a l’única força armada disponible, que era l’exèrcit. Durant anys i anys, l’objectiu fonamental de l’exèrcit serà mantenir “l’ordre”, o sigui, reprimir qualsevol oposició a l’estat.  Per això Barcelona va acabar bombardejada el 1842 i el 1843, com ho seria Girona el 1843 i Pamplona ho havia estat el 1841. Hi ha una segona raó important. En aquells moments ja començava a existir un creixent anticatalanisme que feia que tot allò que passés a Catalunya fos enormement sospitós. Raó de més, per tant, per no tenir gens de contemplacions amb una ciutat com Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

  • 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

  • 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).

UN MAPA MILITAR ÚNIC

Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).

Referent:

Sapiens
Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

Eurotopia amb cervesa

La Europa de Heineken

La Europa de Heineken

Crec que el pobre  s’avorria com a jubilat. El senyor Heineken va fer l’última cervesa mirant-se Europa amb el color verd del seu negoci i, emparat per dos historiadors, va veure una Europa com aquesta. Els que vivim a la península Ibèrica ja ens sobte la visió una mica massa desorientada dels regnes històrics, cultures i societats de la península. No hi ha rés com no saber en que gastar els diners. Els que viuen a llocs estranys per nosaltres, probablement tinguin el mateix problema que aquí:  Bretons, savoians, napolitans, occitans, lapons. Fins i tot  Suïssa, Gènova, Trieste… El facsímil s’anomena Els Estats Units d’Europa, una Eurotopia?., que es basava en el fet de reorganitzar fronteres per enfortir el projecte supranacional amb un lema com ara Una unió cada vegada més estreta, que també podria ser lema per la marca de cerveses. La proposta de Heineken, donaria lloc a la creació de desenes de nous estats europeus, el que tindria una grandària de població relativament petit (majoritàriament entre 5 i 10 milions ), amb aquesta base històrica (molt relativa) i ètnicament homogènia (tampoc cal ser erudit per veure les ficades de pota).

El petit és bonic,  és un resum breu del pensament de Leopold Kohr (1909-1994), un filòsof austríac influenciat per l’anarquisme i el moviment verd. En la seva obra més coneguda, El Ensorrament de les Nacions, va aplicar la seva teoria de mida per a les nacions. Per què?. Dit fàcilment: Quan més gran més problema.

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr

Referents:

Leopold Kohr Online
Bmoregeo.com
Big Think

Constitutions y altres drets de Cathalunya, Barcelona, 1704

English: Catalan Constitutions 1st Volume, 170...

The Catalan constitutions were promulgated by the Corts of Barcelona. The first constitution was promulgated by the court of 1283. The last ones were promulgated by the court of 1702. The compilations of the constitutions and other rights of Catalonia followed the Roman tradition of the Codex.

Shortly after the end of the War of the Spanish Succession, Philip V of Spain issued the set of decrees known in Spanish as the Decretos de Nueva Planta and in Catalan as the Decrets de Nova Planta. This series of decrees abolished the separate laws of the territories that supported his rival to the throne, the Archduke Charles of Austria; this included all territories of the Crown of Aragon. The Decretos attempted to make Spain into a centralized state on the model of France, applying the laws of Castile to all of Spain. These acts were promulgated in Valencia and Aragon in 1707, and were extended in 1716 to Catalonia and the Balearic Islands (with the exception of Menorca, a British colony at the time).

Thus, the Catalan Constitutions were effectively abolished by the King’s authority after his military victory, rather than through any legislative process within Catalonia itself. The change ignored the Catalan Constitutions’ own provisions for how they were to be amended or reformed.

L’any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l’acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n’havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l’obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s’estigué de reconèixer que les constitucions d’aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ”lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s’acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l’estampa i veieren la llum l’abril d’aquell mateix any.

Es prengué l’acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l’edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s’estava celebrant i les de la Cort de l’any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques.

Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doctor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciutadà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l’estampat.

Europa 1700

Segons un antiquíssim usatge, ”cada nació escull la seva propia llei”. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l’idioma. Amb paraules d’Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s’havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l’assimilisme foraster.

La mentalitat jurídica catalana en l’estructuració de la fixació del dret que s’havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s’havia exclòs de vigència. La darrera d’aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d’un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l’antiga Generalilal- feren estampar a despeses d’aquesta l’any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial.

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

…Com lo Senyor en Ramon Berenguer Vell, Comte, e Marquès de Barcelona, e subjugador de Espanya hagué honor, e vehé, e conec, que en tots los plets de aquella terra no podien ésser observadas las leys godas, e vehé molts clams, e molts plets que aquellas leys no jutjavan, specialment ab loament, e consell dels seus prohòmens, ensemps ab la sua molt sàvia muller Adalmús constituí, e mès usatges, ab què tots los clams, e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e ordenats, e encara esmenats, o venjats. Açò féu lo Comte per authoritat del Jutge, qui diu, que.l Príncep haja electió, e licèntia, de ajustar leys, si justa novitat de plets ho requerrà, e que sie tractat per la discretió de la Reyal Majestat, en qual guisa començament de plet sie a leys ajustat. E la Reyal potestat sola sie franca, en totas cosas qualsevol pena manarà ésser posada en plet. E los Usatges que mès lo Senyor Comte començen axí…

Referent:

Editorial Base

Viquipèdia

Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.

Referents:

Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Com sempre…

La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de darrers del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.

Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».

«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»

L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:

Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»

Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.

El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.

Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.

Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700

Ètnia Catalana

Ètnia Catalana. Ètnia Occitana. Aquest és el mapa de les ètnies predominants, per regions. No l’he trobat en el servidor original d’Eupedia, però gràcies a Flickr puc ensenyar-vos els dilemes dels catalans quan senten parlar de les ètnies. Som nosaltres una ètnia? Penseu-hi.

Millor Riure

Laughter is Best

Llegit a l’Alphadesigner blog: …La zona Euro es reduirà a una única entitat  anomenada Merkelreich i inclourà Alemanya, França, Àustria i Luxemburg. Itàlia, Espanya i Bèlgica es divideixen en diferents estats de menor grandària, i el país Basc, Valònia i el nord d’Itàlia s’uniran a la Merkelreich. Espanya es desintegrarà i Galícia i Extremadura s’uniran a Portugal per formar un nou país anomenat Portugalicia. Andalusia i Múrcia formaran un sol estat al sud,  batejat com Sleepy Hollow. Castella, regió central d’Espanya, es transformarà en el nou Vaticà. La majoria dels veritables catòlics viuen allà, pel que seria natural que l’Església Catòlica els reubiquès a tots en aquest indret. La resta d’Espanya anirà a l’imperi català, que estaria, políticament, sota la influència de Merkelreich

Read on Alphadesigner blog: …The current Eurozone will shrink to a federation-like entity called Merkelreich and will include Germany, France, Austria and Luxembourg. Italy, Spain and Belgium will split into different smaller countries, out of which Spain’s Basque regions, Belgium’s Wallonia and Northen Italy will retain the Euro and join the Merkelreich. Spain will disintegrate and Galicia and Extramadura will join Portugal to form a new country called Portugalicia. Andalusia and Murcia will form a single state in the south which is labelled “Sleepy Hollow”. Castile, Spain’s central region, will transform into the new Vatican. Most of the truly devout Catholics live there even today, so it would be only natural for the Catholic church to relocate completely. The rest of Spain will go to the Catalan Empire, which will be politically under the influence of Merkelreich…

I de regal aquestes dues imatges més:

Enllaç:

Mapping Stereotypes

Quo Vadis, Barcelona (5)

•Barcelona (Townsville), Queensland, Austràlia

Superfície km²: 1.061
Habitants (Townsville) : 185.768 (2010)
Habitants (Kirwan, suburbi de Townsville) : 20.930

Imatge antiga del port de Townsville.

… a la dècada del 1960 hi havia la  Societat Espanyola del Nord de Queensland amb centre a Townsville. Encara que encabia tots els nacionals espanyols, era producte de les activitats d’uns quants catalans fervents d’Ayr. Sembla ser que, durant una sèrie d’anys, van celebrar en aquella ciutat el Dia de la Sardana per la Mare de Déu de Montserrat. Convidaven amb regularitat tots els espanyols del nord de Queensland a assistir a les danses folklbriques i altres festes… 

(3 de setembre de 1971, carta d’Agustin Andarraga Elizaran, president de la Societat Espanyola del Nord de Queensland, al director general de l’Instituto Español de Inmigración de Madrid).

Kirwan, barri de Townsville, o l'anomenat Barcelona Gardens

Un dels personatges fundadors de la Societat va ser el català Bruno Tapiolas, un ric plantador de sucre i negociant d’Ayr. Amb el temps muntaria un barri a la ciutat de Townsville amb el nom de Barcelona Gardens. Va posar noms catalans i espanyols als carrers. Els carrers es diuen Tarragona, Sabadell, Lloret, Girona, Barcelona, Catalunya, Tapiolas, Droguet, Gaudi…

Barcelona Street cantonada a Montilla Street. Google Street View.

Processó a Townsville. Any 1919.

Després de donar-li moltes voltes, he arribar a la conclusió de que aquesta Barcelona de Queensland, oficialment no existeix. En el seu moment va haver un gran desplegament mediàtic pel fet de la creació d’una urbanització amb arrels catalanes (espanyoles per extensió) a Austràlia (veure La Vanguardia i ABC), però tot va se un bluf patriòtic de la época, el esplendor del régimen dando sus frutos... La Barcelona Gardens, així anomenada (nom poc lloable per a una ciutat), no era un municipi, sinó més aviat, una urbanització a Kirwall, suburbi de Towsnville. Amb el temps s’ha anat copiant d’un indret a un altre la idea de la ciutat, municipi o suburbi, sense comprovar le veracitat de la història. Tinc els meus dubtes més que raonables.

·LA HISTÒRIA DE JOSÉ PARONELLA

A Mena Creek hi ha un complex anomenat Paronella Park, a prop d’Innisfai1. José Paronella era de Barcelona i va arribar al nord de Queensland el 19 11. Va treballar com a tallador de canya, miner, recol·lector de fusta i plantador. El 1926 va tornar a Catalunya per casar-se amb la seva novia. Va estalviar. Va emprar bé els diners estalviats. Va abandonar el dur treball de tallar canya, dedicant-se a la compravenda de terrenys amb plantacions. Va tornar al seu poble anys després. Massa temps. La seva nòvia s’havia casat i tenia dos fills. Però ell havia de tornar a Austràlia amb la seva dona. L’ex núvia es va convertir en cunyada. José es va casar amb Margarida, la germana petita. El viatge de nuvis va ser una llarga travessia en vaixell fins a arribar a Queensland. Cinc anys després, a 1929, va comprar el terreny en el qual s’assenta el Parc Paronella.

Durant anys havia anat planificant el projecte. Sabia molt bé el que volia. El terreny tenia tres nivells. En el superior, va construir la casa de pedra i avui museu. En el nivell intermedi, El Castell, un edifici amb un gran saló i escenari. S’utilitzava com a sala de projecció de pel·lícules, representacions teatrals, banquets o sala de ball. La il·luminació variava segons la finalitat amb que s’utilitzés. Ja en aquell moment comptava amb una esfera giratòria, recoberta de miralls, que reflectien llums de diferents colors. José incorporava al seu parc els avenços tecnològics als quals tenia accés. Al 1933 va comprar una planta hidroelèctrica que cobria les necessitats del parc. La primera del nord de Queensland. En el nivell més baix, jardins, pistes de tennis, zona de jocs per als nens, piscina natural al costat de la cascada, taules, bancs, fonts, un edifici amb cuina, bar i cabines perquè els banyistes puguin canviar-se i deixar la roba . I els racons del parc:. escales, edificis, taules, baranes, jardineres, ponts, tot va ser construït amb ciment, reforçat amb trossos de via ferroviària. José va plantar 7.000 arbres: aurons, pins, nogueres, roures i els espectaculars kauri, formant un passadís entre aquests alts arbres que arriben a superar els 1.000 anys. Va haver de ser un lloc molt agradable. José oferia a tothom allò que a ell li hauria agradat trobar en els anys més durs de la seva existència. Va incorporar un “Túnel de l’Amor”, que podien travessar les parelles per arribar a un amagat racó del parc amb un petit salt d’aigua. És fàcil imaginar com va ser el parc. Al vespre s’activava el sistema d’il·luminació. Llums, focus, ben situats i orientats, convertien el Parc Paronella en un lloc especial, fora d’aquest món, on qualsevol somni podia convertir-se en realitat.

El parc està molt degradat per un incendi, el 1.979, i diverses inundacions. José va morir el 1948 d’un càncer, Margarida el 1967. Els seus descendents van vendre la propietat el 1977.

Referent:
Townsville City Council
El Bert torna a Catalunya blog

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers