Category Archives: 1700

1700 Ciutats (2)

  • BARCELONA (1700: 38.000 hab. – 2011: 1.615.448 hab.)

Títol:
Le Plan De Barcelonne et de ses Environs Tres Exactement Leves sur les Lieux en 1711 . . .
Autor:
Nicholas De Fer.
Any de publicació:
París,  1711.
Observacions:
Acolorit a ma.

Mapa molt detallat de la rodalia de Barcelona. Fixeu-vos en els camps de conreu i horts delimitats, les masies, molins, camins, recs, torrenteres i llacunes com les del Poble Nou i el Llobregat. Representació de que la plana de Barcelona era un indret fèrtil, ben comunicat i amb abundància d’aigua per regadiu. Impressiona el verd fosc, humit, de primavera iniciàtica.  Podem descobrir l’antic camí de Montcada a Collblanc, el rec comtal, la futura carretera de Ribes i el camí de Mataró. La ciutat de Barcelona apareix només intuïda, amb les muralles i els edificis més emblemàtics. Podeu veure les Rambles i la muralla que separava la ciutat nova de la vella.

Físicament, la ciutat era una plaça emmurallada amb nou portes. L’espai entre muralles estava socialment controlat, el centenar de barraques instal·lades en l’actual Barceloneta (i no el clerical i agrícola Raval, on es jugava, bevia i defraudava el fisc), era l’espai que s’escapava del control institucional.

Els barcelonins del 1700 anomenaven indistintament Born o Plaça Major l’actual passeig del Born, ple aleshores d’adrogueries i botigues de robes, seu del mercat de fruites i verdures i escenari dels actes solemnes.

La casa típica, entre mitgeres, amb pati al darrere, pou i secreta (la comuna), era estreta, tenia una planta baixa amb taller o comerç, cuina i menjador, i un o dos pisos comunicats per una escala de cargol, amb una galeria descoberta en el superior i balcons coberts per gelosies o tendals de franges blaves i blanques. Així eren prop del 85% de les vivendes de la ciutat. Les residències dels acabalats, unes 250, eren les cases grans: cap d’elles, tret de les vinculades a la corona i al bisbe, rebien el presumptuós nom de palau que amb els segles s’ha prodigat tant. Malgrat que es caracteritzava per una relativa barreja social, tenia les seves zones bé: la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Montcada, Ample, Mercè, Viladecols, Mercaders… Els posseïdors d’aquestes mansions tenien també una segona residència fora de les muralles: la torre. A les cases grans els espais masculins estaven segregats: estudis, o llibreries, per als homes, estrades, una habitació càlida i amb mobles baixos, per a les dones.

Hi havia uns 38.000 habitants. I unes persones que només apareixen als inventaris d’objectes i escriptures de compravenda: els esclaus. Els esclaus estaven tan integrats en la vida quotidiana barcelonesa que eren oferts sota Les Voltes dels Encants, prop de la Llotja, en pública subhasta. Per conèixer el seu nou propietari, tenien que esperar que es consumís la vela que hi havia encès el subhastador, moment en el que es donava per acabada la licitació.

La gran colònia estrangera (gairebé el 20% dels barcelonins eren d’origen francès: i si en algun moment hi va haver brots xenòfobs, un cop expulsats els jueus i els musulmans, va ser contra els francesos) s’integrava amb rapidesa i catalanitzava els cognoms. Jaume Riberol era de Bolonya; Pau Maurici, flamenc; Guillem Ros, anglès; Tomàs Felip, grec…

Barcelona també era una ciutat pledejadora i busca-raons. Els insults preferits: puta i cabró, amb els complements puta de merda, fill de la gran puta, bagassa o fill de la gran bagassa, i, uns graus per sota en l’escala d’agressivitat, belitre, bergant, brivó i brut merder.

La feina ocupava sis dies de la setmana: des de les cinc del matí fins a nou del vespre. Però no només hi havia espai per a l’oci en les festes de precepte. També hi havia àpats calents als hostals, vi i aiguardent a les tavernes i jocs (trucs, una mena de minigolf, pilota, amb raquetes i puntuació similar a la del tennis; billar, daus i cartes) als triquets, un espai entre el casino i el poliesportiu de barri.

Tenien una alimentació variada però austera, en què el rei de les proteïnes era el porc i la sopa de fideus el plat més comú. Els barcelonins eren llaminers, i els dolços més comuns eren els melindros, torrons i neules, les aigües garrapinyades (granissats, amb gel del Montseny) i la xocolata. Si alguna dependència tenien
era pel vi i el sucre, sense comptar el nou vici de fumar. Una altra característica local era el gust per la roba de colors, que deixava enrere la moda del negre, el vestit a l’espanyola.

Títol:
Plan of the City of Barcelona
Autor:
Paul Rapin de Thoyras
Any de publicació:
Londres,  1740.

Malgrat que el mapa està datat en el 1740, s’hi representa una Barcelona anterior a 1714, acumulant un retard de més de 25 anys. Podem veure el barri de Ribera desaparegut amb la construcció de la Ciutadella, les fortificacions i més de 20 indrets d’interès mencionats. Horts i conreus segueixen presents amb un toc gràfic semblant al cubisme.

Referent:

Institut Cartogràfic
AbeMaps
El Periodico
La Vanguardia.

1700 Ciutats (1)

Petit recorregut pel món durant  els primers anys del 1700, amb la Guerra de Successió de fons, la primera , i del tot cert, Guerra Mundial.

  • ROSES (1719: 377 hab. – 2011: 19.731 hab.)

La població fortificada i el port foren una presa cobejada en les grans guerres i els conflictes dels segles XVII i XVIII. A l’inici de la guerra dels Segadors els terços de Juan de Arce prengueren Roses en el seu sagnant camí des de Blanes (1640); el 1641 hi hagué un primer enfrontament entre les esquadres francesa i castellana en aigües de la badia, i el 1642 l’estol castellà s’endugué els terços de la Ciutadella, que fou presa el 1645 per l’exèrcit francès del comte dnHarcourt després d’un llarg setge. Fins el 1654 no pogué ser recuperada per les forces de Joan d’Àustria. En la guerra de la Lliga d’Augsburg, Roses tornà a ser assetjada i presa pel duc de Noailles. Durant la guerra de Successió sembla que Roses fou contrària (1705) a l’arxiduc Carles (el port fou fortificat el 1711), i el 1719 tornà a ser atacada pel duc de Berwick.

Títol:
Roses ville fort (sic) du pays de Lampourdan dans la province de Catalogne. A Paris, 1700. I. M. W. I. L.

Roses

  • BUDA (Budapest) (2011: 1,737,000 hab.)

Vers el segle XV les poblacions de Buda i Pest esdevingueren importants centres comercials i culturals, però ambdues patiren la dominació otomana des del 1541 fins al 1686, any que foren conquerides per l’Imperi, durant l’ofensiva general contra els turcs. En la presa de Buda per l’exèrcit imperial, el 1686, participà un contingent de voluntaris catalans, moguts pel jubileu pleníssim concedit pel papa, que es distingiren en la lluita contra els turcs a les ordres de Guido Starhemberg. El 1693 l’emperador Leopold I obtingué dels hongaresos la renúncia del dret de rebel·lia (concedit per la Butlla d’Or del 1222) i la consegüent submissió a la casa dels Habsburg. L’antic col·legi dels jesuïtes, esdevingut universitat el 1635, fou convertit en institució secular el 1773.

Autor:
Gérard Jollain, Paris 1670-1700.

  • CADAQUÉS  (1719: 708 hab. – 2011: 2.902 hab.)

Les epidèmies i les guerres continuaren perjudicant la població al llarg del segle XVII. El 1655, durant l’etapa final de la guerra dels Segadors, Cadaqués es rendí als francesos, i sovint les esquadres europees fondejaren a la badia (el 1674, per exemple, hi hagué gairebé tot l’any una forta esquadra francesa). Té un interès extraordinari pel coneixement de l’activitat dels pescadors, bàsica en l’economia de la població, el Llibre d’ordinacions de la pesquera, conservat a l’arxiu parroquial; comença el 1532, però recull els usos i costums molt més antics que regiren la pràctica de la pesca, d’un col·lectivisme accentuat.El segle XVIII marcà una recuperació econòmica, amb la intensificació del conreu de la vinya i la producció d’aiguardent, de la tradicional pesca del corall i, sobretot, amb la llibertat de comerç amb Amèrica, que afavorí el desenvolupament de la navegació d’altura. La feina dels corallers és una activitat que ha arribat fins a temps molt recents; tingué un moment d’una gran esplendor a la fi del segle XIX.

Títol:
Plan de la Ville de Cap d’Aques.
Autor:
Sebastien de Beaulieu
Text:
Les Plans, Et Profils des principales villes, et lieux considerables de la Principaute de Catalogne. 1706

Cadaqués

  • NOVA YORK  (1712: 5.840 hab. – 2011: 8.244.910 hab.)

Giovanni da Verrazzano fou el descobridor de la badia de Nova York. Henry Hudson explorà el riu el 1609, i el 1613 l’holandès Adriaen Block fundà un establiment a l’illa de Manhattan. El 1626 el governador Peter Minuit comprà Manhattan als indis i fundà Fort Amsterdam, que aviat s’anomenà Nova Amsterdam. El 1640 hi arribaren emigrants anglesos i suecs, però la preeminència a la zona corresponia als holandesos. Tot i això, el 1664 una expedició anglesa ocupà la ciutat. Bé que al començament Nova York vivia sobretot de l’agricultura, el comerç impulsà més el seu creixement al segle XVIII, i esdevingué un dels principals ports nord-americans a l’Atlàntic.

  • CADIS (41.000 hab. aprox. – 2008: 127.200 hab.)

Amb el descobriment d’Amèrica, les millors condicions del seu port respecte al de Sevilla l’enfrontaren amb aquesta ciutat, que controlava el comerç americà: Cadis obtingué (1529) el dret de traficar directament amb Amèrica, privilegi que li fou revocat el 1573. Fou víctima de diversos atacs anglesos (1587, Drake; saqueig del 1596 pel comte d’Essex), però el seu poder econòmic augmentà al llarg del s. XVII, durant el qual esdevingué un centre actiu de contraban, per la possibilitat d’eludir la vigilància exercida per Sevilla, ciutat que fou desplaçada, fins al punt d’esdevenir Cadis seu de la Casa de Contratación (1717). El comerç entre Cadis i els Països Catalans fou particularment intens a partir del 1730; alguns comerciants catalans hi tenien agents de negocis per a gestionar els afers amb Amèrica, i els vaixells de la Companyia de Comerç de Barcelona, creada el 1756, hi feien escala obligatòria.

Títol:
Cadis ville considerable, fameux port sur l’Ocean.
Autor:
Nicolas de Fer, 1705.

Cadiz

  • MOSCOU (1710: 160.000 hab. – 2010: 11.503.501 hab.)

La ciutat concentrava i exportava cereals, lli i farratge; la constitució per part dels anglesos d’una companyia de Moscòvia permeté la creació de tallers, que treballaven el cànem. Moscou, convertida en una de les capitals europees més grans, després d’un període d’obscuritat (1584-1613), acusà les influències provinents de l’Europa occidental i central quan pujà la dinastia dels Romanov al tron de Rússia; nombrosos mercaders europeus hi habitaven, en un barri especial, la Sloboda; l’arquitectura es configurà segons la moda barroca. Això no obstant, allunyada de les metròpolis europees perquè es pogués occidentalitzar fàcilment, perdé la seva categoria de capital política i intel·lectual, en profit de Peterburg, fundada per Pere el Gran a la vora de la Bàltica (1703). Dotada d’una universitat (1755), d’un teatre públic (1757) i de nombroses indústries (tèxtil, vidriera, manufactures de porcellana, etc), Moscou continuà essent la capital religiosa de Rússia.

Moscou

  • GRONINGEN (2012: 192.735 hab.)

La universitat de Groningen data del 1614. També en el segle XVII, la ciutat va expandir-se considerablement i va construir noves muralles. Aquesta nova fortalesa va ser el 1672, sense èxit, assetjada pel bisbe de Münster, Bernhard von Galen. Cada any, el 28 d’agost la ciutat celebra aquella victòria.
En 1698 la fortalesa va ser reforçada amb “New Works”, és a dir, la Línia de Helpman, dissenyat per Menno van Coehoor.

Títol:
Plattegrond van de stad Groningen uit ±1700 door Christ Weigelij Senioris Herædes (1654-1725).

  • LONDRES (1700: 575.000 -600.000 hab. [estimació] – 2011: 8.174.100 hab.)

El comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII), fet que li permeté d’obtenir la victòria. Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un incendi destruí pràcticament la ciutat. Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat.

Títol:
Plan Des Villes De Londres.
Autor:
Nicolas de Fer, 1700.

  • PARIS (1700: 515,000 hab. [600.000 segons l'Atlas de Paris] – 2009: 2.234.105 hab. [Ciutat])

Amb la Reforma, fou un focus de constant agitació fins a l’abjuració d’Enric IV (1593). Fou ell mateix qui reordenà el pla de la ciutat entorn de la plaça dels Vosges. Al llarg del s. XVII, París anà esdevenint, malgrat l’impacte de la crisi de la Fronda —que féu decidir Lluís XIV a deixar-la per Versalles—, la digna capital de la primera i més potent de les monarquies absolutes d’Europa. Així, Maria de Mèdici construí el Luxemburg, Richelieu la Sorbona i el Palais-Royal, Anna d’Àustria el Val de Grâce i el mateix Lluís XIV la Place Vendôme, centre d’una nova ordenació urbana. Primer centre cultural del continent, dominada per una autèntica febre intel·lectual —salons, cafès, clubs—, fou escenari del triomf del principi de crítica i de l’ideal del progrés, focus difusor de la Il·lustració i centre revolucionari. Napoleó la remodelà com a capital imperial

Títol:
Plan de Paris par Roussel, cap.e ingénieur en 1700.
Autor:
Roussel, Claude (1655-172?)

Referent:

Bibliothèque nationale de France.
Historic Cities Center of the Department of Geography, the Hebrew University of Jerusalem and the Jewish National and University Library.
Plattegrond en  afbeeldingen van de stad Groningen 1700 – 1861
World of Historic Maps

Gran Enciclopèdia Catalana

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers