Món curiós (13)

Uns quants exemples-exemplars trobats a la meva paperera de reciclatge:

Lauren Colton’s Photostream

Zarkanzar Blogspot

La Volta al món en 8o cerveses:

La Terra a la nit:

http://apod.nasa.gov/apod/astropix.html

http://www.deviantart.com/

Quo Vadis, Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mèxic

Habitants : 7
Altitud : 1.100 m.

El Ejido Barcelona és una localitat que pertany al municipi de Tlahualilo de Zaragoza, a l’estat de Durango. Està situada a 1.100 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Té 7 habitants: 5  són homes i 2 són dones, majors d’edat, i 3 habitatges. No és més que un poble fantasma, antic i prosper mercat, ara tan sols queden unes restes decrèpites.

Antic paradís d’aigua. Altres temps va ser un dels majors productors de síndria i meló del país. Ara només queden les restes d’una comunitat que va emigrar per manca d’aigua potable i sequera, malgrat la construcció d’un sistema de reg. Pertany a una sèrie d’hisendes que des de 1891 i fins a 1900 van començar a fundar-se amb els noms de províncies espanyoles i altres referents peninsulars, ja que inversors d’origen espanyol tenien les concessions per explotar les terres. Hisendes com la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

De totes les propietats no queda cap vestigi de les finques originals. Només el poble de Tlahualilo, que és la capçalera municipal, conserva la propietat de les oficines de la Compañía Inglesa. El Ejido Barcelona va ser un lloc que el habitaven 77 persones amb totes les comoditats possibles, i un dels més pròspers de la zona. Celebrava com a festa patronal el 18 de març. Llavors havia molta aigua, ara res … En època de pluges és gairebé impossible arribar-hi en vehicle per la sinuositat i la terra chiclosa.  Si ha plogut el millor és arribar a cavall, els vehicles queden encallats.

Mèxic 1606

Aquest és un curiós (i sovint menyspreat) mapa de 1606 de la Nova Espanya d’Hondius i Mercator. Cobreix el virregnat concedit a Hernán Cortés després de la conquesta de l’imperi asteca. Aquest mapa està influenciat pel mapa d’Ortelius de 1579. Mostra una combinació d’elements cartogràfics coneguts i elements especulatius. La Ciutat de Mèxic apareix al centre-dreta envoltada d’aigua com era en l’època de la conquesta. La costa, així com les regions mineres del nord i de l’oest, i el llac de Chapala (Chapalicum Mare), per exemple, es troben dibuixats amb precisió i rigor. No obstant això, quan més al nord,  a les regions poc explorades, la cartografia es fa més especulativa. El gran mar interior al quadrant nord-oest dibuixa illes clarament traçades a partir de llegendes indígenes.

Tenochtitlan

En les seves cartes a l’emperador Habsburg Carles V, rei d’Espanya, el conqueridor espanyol Hernán Cortés va exaltar les seves gestes i descriure la població i les meravelles dels nous territoris que havia conquerit. Aquest mapa, publicat amb les cartes de Cortés, els va proporcionar als europeus la primera imatge de la capital asteca, Tenochtitlan. Malgrat està en ruïnes en el moment de la publicació del mapa (1524), la ciutat insular, amb el districte cerimonial asteca al centre, presenta un aspecta d’ordre místic i, certament, enigmàtic. El mapa més petit a l’esquerra representa el Golf de Mèxic.

 

Tlahualilo de Zaragoza

Els habitants originals de Tlahualilo de Zaragoza eren les tribus dels marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras i tepehuanes. Aquestes tribus habitaven al voltant de la Llacuna coneguda com Llacuna del Caiman i Llacuna de Tlahualilo. El Baró d’Humboldt historiador i científic alemany, descriu la Llacuna de Tlahualilo com una illa en la seva obra sobre La Nova Espanya.

1851: Els germans Ibarra de nacionalitat espanyola juntament amb un grapat d’homes funden el primer poble al nord-oest del que avui és Tlahualilo, descobreixen la mina de sofre i donen per nom a aquest lloc “El Señor de la Agonia”.

El 1888 es van assentar famílies en el territori de la hisenda de la Campana que va ser la primera a produir cultius. Cal assenyalar que aquesta hisenda va ser construïda per la Companyia Anglesa que va prendre possessió d’aquestes propietats al final del segle XIX, encara que inicialment estava projectat que la construís la Companyia Espanyola, però, aquesta no va poder pagar els crèdits que havien contret amb anterioritat amb el Banc de Londres de Mèxic. La raó social de la Companyia Espanyola especificava que era colonitzadora, tenint com a objectiu principal construir 33 hisendes on participaran els treballadors agrícoles i empleats de confiança, però va ser només un projecte.

1895: Entre 1891 i 1894 es funden nombroses hisendes. S’obren al cultiu les terres de les hisendes de Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo., Les quatre últimes desaparegudes; Barcelona, Córdova, Valencia i Toledo, aquesta última va desaparèixer també a causa del cost  per la despesa d’aigua.

1896: Els espanyols es van veure en la necessitat de fer una forta contractació de treballadors de raça negra, entre 700 i 1.000 famílies, que  van  treballar en la recol·lecció de cotó: fins a dos milions i mig de tones. Per malalties gastrointestinals els estrangers van començar a morir, altres van abandonar la població, molts varen tornar als Estats Units, principalment a Oklahoma, d’on eren originaris.

La Companyia Anglesa va efectuar la que va ser la primera obra d’irrigació: Un canal que partia de la marge esquerra del riu Nazas a l’altura del que va ser la hisenda de San Fernando. En aquesta obra es van emprar 2.000 homes amb horaris de les 6 del matí a 12 del dia i de 3 a 5 a la tarda, tenint com estris de treball només la pala lagunera i baiards.

Fotografia: Noe Macias

Extracte del blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 de juny de 2012

El año pasado Pedro Arrojo, catedrático de la Universidad de Zaragoza, vino a La Laguna por segunda vez. Durante su plática confesó que, en su primera vez en nuestra tierra, había preguntado por las lagunas que nos dan nombre. Grande fue su sorpresa al saber que llevamos ya más de seis décadas huérfanos de lagunas. Fue entonces que se enteró que hasta la mitad del siglo veinte hubo aquí humedales grandes y únicos. Aún siendo especialista en el uso y el abuso del agua -en su Ebro y en el mundo- nuestra circunstancia le pareció especialmente dramática: una Comarca Lagunera sin lagunas. Hasta entonces se enteró que los humedales que daban nombre a esta región clavada en el árido y caliente corazón del vasto Desierto Chihuahuense tenían sesenta y más años desaparecidos. Durante milenios, desde la última glaciación, éste fue un desierto periódicamente inundado por los dos ríos más grandes de México que nunca llegan al mar: el Nazas y el Aguanaval. La Laguna de Mayrán, La Vega de San Pedro, La Laguna de Viesca, La Laguna del Caimán, Tlahualilo -que en Náhuatl significa tierra inundada- o la Vega de Marrufo son hoy paisajes largamente olvidados, nombres casi borrados de nuestra memoria colectiva. A finales de los cuarenta un Okavango norteamericano desapareció frente a nuestros ojos. Después de más de sesenta años de presas, represas, diversiones, canales forrados de cemento y un feroz y despiadado ataque a los acuíferos se acabaron las lagunas y las vegas.

Zona del Silenci

La Zona del Silenci va ser documentada per primera vegada a la dècada dels 30 per Francisco Sarabia, pilot mexicà que va afirmar que el seu transmissor va fallar misteriosament mentre sobrevolava la zona. Des de llavors, moltes persones que han visitat la zona han explicat que els senyals de ràdio s’interrompen en entrar-hi, i que les brúixoles deixen d’apuntar al nord magnètic. Una explicació lògica per aquests fenòmens podria ser l’alta concentració de ferro provinent de la constant caiguda de meteorits. Alguna vegada en el temps, aquesta gran extensió de terra va estar sota les aigües de l’anomenat Mar de Thetis, demostrat per l’existència de fòssils marins a la zona. A la Zona del Silenci també existeixen  espècies endèmiques, com ho la tortuga del desert i rèptils únics al món.

A principis dels anys 70, quan un coet de la NASA, el Athena, va perdre el control i va anar a caure a la regió. Immediatament un equip d’especialistes nord-americans van arribar per localitzar l’artefacte i contractar alguns vilatans per ajudar a pentinar la zona. Curiosament, malgrat tots els recursos emprats, incloent avions, la recerca es va perllongar per diverses setmanes. Finalment, localitzat el coet, es va tendir un curt tram de via des de l’estació de Carrillo, per treure les restes de l’aparell i, a més, en el supòsit que estaven contaminades amb deixalles radioactives, es van embarcar diverses tones de terra de l’àrea veïna al lloc de l’impacte. Les operacions es van realitzar sota un fort dispositiu de seguretat, de manera que ni els vilatans van poder veure les restes del coet.

Aviat va sorgir la versió que just a l’altre costat del món, en algun lloc del Tibet o el Nepal, hi havia una zona amb les mateixes característiques, de manera que es considera la zona com un pol on es concentrava l’energia terrestre.

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons

Món curiós (12)

Paula Scher √

Erik Johansson √

Kaffeslump

Infografics’s journal √

Les religions del món

UCLA. Professor Bird’s page √

El Senyor dels Anells. Europa fa 6000 anys.

Barcelona (6) (1842-1847)

• 1842-1843

Al llarg del segle XIX, l’estat espanyol (i, de fet, molts altres estats d’arreu d’Europa) tractaven qualsevol qüestió conflictiva (una revolta, el sindicalisme, o un enfrontament polític), com si fos un problema d’ordre públic. I com que no hi havia forces especialitzades, es recorria a l’única força armada disponible, que era l’exèrcit. Durant anys i anys, l’objectiu fonamental de l’exèrcit serà mantenir “l’ordre”, o sigui, reprimir qualsevol oposició a l’estat.  Per això Barcelona va acabar bombardejada el 1842 i el 1843, com ho seria Girona el 1843 i Pamplona ho havia estat el 1841. Hi ha una segona raó important. En aquells moments ja començava a existir un creixent anticatalanisme que feia que tot allò que passés a Catalunya fos enormement sospitós. Raó de més, per tant, per no tenir gens de contemplacions amb una ciutat com Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

• 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

• 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).

UN MAPA MILITAR ÚNIC

Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).

Referent:

Sapiens
Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

Món curiós (11)

Densitat de població:

Les grans xifres de la Humanitat:

Densitat del nombre de companyies aèries per ruta.

Comèdies romàntiques made in USA ( Podeu identificar les 73? ):

 

Referent: Visual.ly

 

 

1700 Ciutats (2)

• BARCELONA (1700: 38.000 hab. – 2011: 1.615.448 hab.)
  

Títol:
Le Plan De Barcelonne et de ses Environs Tres Exactement Leves sur les Lieux en 1711 . . .
Autor:
Nicholas De Fer.
Any de publicació:
París,  1711.
Observacions:
Acolorit a ma.

Mapa molt detallat de la rodalia de Barcelona. Fixeu-vos en els camps de conreu i horts delimitats, les masies, molins, camins, recs, torrenteres i llacunes com les del Poble Nou i el Llobregat. Representació de que la plana de Barcelona era un indret fèrtil, ben comunicat i amb abundància d’aigua per regadiu. Impressiona el verd fosc, humit, de primavera iniciàtica.  Podem descobrir l’antic camí de Montcada a Collblanc, el rec comtal, la futura carretera de Ribes i el camí de Mataró. La ciutat de Barcelona apareix només intuïda, amb les muralles i els edificis més emblemàtics. Podeu veure les Rambles i la muralla que separava la ciutat nova de la vella.

Físicament, la ciutat era una plaça emmurallada amb nou portes. L’espai entre muralles estava socialment controlat, el centenar de barraques instal·lades en l’actual Barceloneta (i no el clerical i agrícola Raval, on es jugava, bevia i defraudava el fisc), era l’espai que s’escapava del control institucional.

Els barcelonins del 1700 anomenaven indistintament Born o Plaça Major l’actual passeig del Born, ple aleshores d’adrogueries i botigues de robes, seu del mercat de fruites i verdures i escenari dels actes solemnes.

La casa típica, entre mitgeres, amb pati al darrere, pou i secreta (la comuna), era estreta, tenia una planta baixa amb taller o comerç, cuina i menjador, i un o dos pisos comunicats per una escala de cargol, amb una galeria descoberta en el superior i balcons coberts per gelosies o tendals de franges blaves i blanques. Així eren prop del 85% de les vivendes de la ciutat. Les residències dels acabalats, unes 250, eren les cases grans: cap d’elles, tret de les vinculades a la corona i al bisbe, rebien el presumptuós nom de palau que amb els segles s’ha prodigat tant. Malgrat que es caracteritzava per una relativa barreja social, tenia les seves zones bé: la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Montcada, Ample, Mercè, Viladecols, Mercaders… Els posseïdors d’aquestes mansions tenien també una segona residència fora de les muralles: la torre. A les cases grans els espais masculins estaven segregats: estudis, o llibreries, per als homes, estrades, una habitació càlida i amb mobles baixos, per a les dones.

Hi havia uns 38.000 habitants. I unes persones que només apareixen als inventaris d’objectes i escriptures de compravenda: els esclaus. Els esclaus estaven tan integrats en la vida quotidiana barcelonesa que eren oferts sota Les Voltes dels Encants, prop de la Llotja, en pública subhasta. Per conèixer el seu nou propietari, tenien que esperar que es consumís la vela que hi havia encès el subhastador, moment en el que es donava per acabada la licitació.

La gran colònia estrangera (gairebé el 20% dels barcelonins eren d’origen francès: i si en algun moment hi va haver brots xenòfobs, un cop expulsats els jueus i els musulmans, va ser contra els francesos) s’integrava amb rapidesa i catalanitzava els cognoms. Jaume Riberol era de Bolonya; Pau Maurici, flamenc; Guillem Ros, anglès; Tomàs Felip, grec…

Barcelona també era una ciutat pledejadora i busca-raons. Els insults preferits: puta i cabró, amb els complements puta de merda, fill de la gran puta, bagassa o fill de la gran bagassa, i, uns graus per sota en l’escala d’agressivitat, belitre, bergant, brivó i brut merder.

La feina ocupava sis dies de la setmana: des de les cinc del matí fins a nou del vespre. Però no només hi havia espai per a l’oci en les festes de precepte. També hi havia àpats calents als hostals, vi i aiguardent a les tavernes i jocs (trucs, una mena de minigolf, pilota, amb raquetes i puntuació similar a la del tennis; billar, daus i cartes) als triquets, un espai entre el casino i el poliesportiu de barri.

Tenien una alimentació variada però austera, en què el rei de les proteïnes era el porc i la sopa de fideus el plat més comú. Els barcelonins eren llaminers, i els dolços més comuns eren els melindros, torrons i neules, les aigües garrapinyades (granissats, amb gel del Montseny) i la xocolata. Si alguna dependència tenien
era pel vi i el sucre, sense comptar el nou vici de fumar. Una altra característica local era el gust per la roba de colors, que deixava enrere la moda del negre, el vestit a l’espanyola.

Títol:
Plan of the City of Barcelona
Autor:
Paul Rapin de Thoyras
Any de publicació:
Londres,  1740.

Malgrat que el mapa està datat en el 1740, s’hi representa una Barcelona anterior a 1714, acumulant un retard de més de 25 anys. Podem veure el barri de Ribera desaparegut amb la construcció de la Ciutadella, les fortificacions i més de 20 indrets d’interès mencionats. Horts i conreus segueixen presents amb un toc gràfic semblant al cubisme.

Referent:

Institut Cartogràfic
AbeMaps
El Periodico
La Vanguardia.

Bestieses (2)

Els primers Leo Belgicus varen ser elaborats pel cartògraf austríac Michael Aitzinger el 1583, quan els Països Baixos lluitaven per la independència. Inspirat en la figura heràldica del lleó, que apareix en els escuts d’armes de diversos països: Brabant, Flandes, Güeldres, Hainout, Holanda, Limburg, Luxemburg i Zelanda, així com en els de Guillem d’Orange.

El mapa d’Aitzinger va ser el primer de molts. Hi havia tres dissenys diferents. El més comú amb el cap del lleó al nord-est del país i la cua al sud-est. La versió més famosa és la de Claes Janszoon Visscher, que va ser publicat en 1609 amb motiu de la Treva dels Dotze Anys. Un disseny menys comú inverteix la posició del lleó.

L’original Leo Belgicus d’Aitsinger de 1583

Referent: Wikipedia

Món curiós (10)

• Ingrid Dabringer

Re-dibuixar mapes ha estat de sempre un joc pels nens. Jo ho feia. I després no hi havia manera de saber on érem. Perdre’s també és un joc de nens que practiquem tots. Una mica de tot això ho té Ingrid Dabringer. Explorar el món ja conegut i, en certa manera, reinventar-lo. Gràficament, els resultats són perfectes.

Ingrid Dabringer a WordPress

• Nyugen E. Smith

Amb ferralla, estan fets aquests mapes-escultura. Cada part del mapa-mundi té un objecte que l’identifica i el representa.

Nyugen E. Smith

• Axis Maps

Mapes fets amb tipografia. Tot són caràcters. Sense línies, sense marques, sense llindars. Com si l’Ulisses de Joyce hagués bolcat tot el seu contingut sobre una ciutat, inundant-la.

Axis Maps

• Owen Gatley

Un cert estil Ja Vist  (aquest podria ser un nou adjectiu a inculcar als crítics d’art).  Agafa el tòpic i corre, en definitiva.

Owen Gatley

• Zero Per Zero

Mireu primer el mapa dels ferrocarrils de Tòquio i rodalia:

I ara aquesta versió:

També el metro de Barcelona té una versió diferent,  l’estil Gaudí.

Zero Per Zero

La Generalitat de Catalunya proclama la República [The Government of Catalonia proclaimed the Republic]

ERA INEVITABLE
IT WAS INEVITABLE

Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.

 

Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

El primer mapa estampat de Catalunya

Autor/editor: Ioannem Baptistam Vrients (1552-1612)

Lloc: Anvers

Data: 1605

Mides: 101×123 cm

L’únic exemplar conegut d’aquest mapa de Catalunya—el més antic dels conservats— es troba a la Bibliothèque Nationale de France. Segons el professor Agustín Hernando, la qualitat de la informació que proporciona aquesta carta geogràfica és àmplia i excepcional en haver estat dibuixada amb l’aplicació de les més modernes tècniques cartogràfiques de l’època.(Hernando,1998, 36).

El mapa fou un encàrrec que efectuà, a principis del segle XVII, la Deputació del General —actual Generalitat— per ser utilitzat com a mural. Se’n van estampar 50 exemplars.

Aquest mapa reproduït en facsímil forma part, amb 64 lamines més, de El Tresor Cartogràfic de Catalunya.