Decadència i redreçament i decadència de Catalunya
Palacios, Alcanerilla, Cabeças. Gravat de 1598 de Joris Hoefnagel. Part de Civitates Orbis Terrarum. George Braun & Frans Hogenberg
La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des dels darrers anys del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.
Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
“…Planta de la villa de Tomares, y de San Iuan de Alfarache suanejo, y Alquerias de sutérmino cuya Iurisdicion señorio yvasallaje compró El Sor. Conde de Olivares Duque de San Lucar…”
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».
«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»
L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:
Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.
Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.
Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»
Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.
El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:
Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.
Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.
El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.
El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.
El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.
Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.
Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700
——————
Inspirat en l’alfabet mnemònic de Jacobus Publicius del 1482 sobre la millora de la memòria, Robert Fludd va crear el seu propi sistema de correspondències (1617), on cada lletra o número es combina amb un objecte que en fa ressò de la seva forma. La idea era que es pogués recordar una cadena de lletres o números mitjançant la representació d’una escena que involucra objectes. Especialment dissenyat per a polítics.
