Monthly Archives: juny 2012

Eurotopia amb cervesa

La Europa de Heineken

La Europa de Heineken

Crec que el pobre  s’avorria com a jubilat. El senyor Heineken va fer l’última cervesa mirant-se Europa amb el color verd del seu negoci i, emparat per dos historiadors, va veure una Europa com aquesta. Els que vivim a la península Ibèrica ja ens sobte la visió una mica massa desorientada dels regnes històrics, cultures i societats de la península. No hi ha rés com no saber en que gastar els diners. Els que viuen a llocs estranys per nosaltres, probablement tinguin el mateix problema que aquí:  Bretons, savoians, napolitans, occitans, lapons. Fins i tot  Suïssa, Gènova, Trieste… El facsímil s’anomena Els Estats Units d’Europa, una Eurotopia?., que es basava en el fet de reorganitzar fronteres per enfortir el projecte supranacional amb un lema com ara Una unió cada vegada més estreta, que també podria ser lema per la marca de cerveses. La proposta de Heineken, donaria lloc a la creació de desenes de nous estats europeus, el que tindria una grandària de població relativament petit (majoritàriament entre 5 i 10 milions ), amb aquesta base històrica (molt relativa) i ètnicament homogènia (tampoc cal ser erudit per veure les ficades de pota).

El petit és bonic,  és un resum breu del pensament de Leopold Kohr (1909-1994), un filòsof austríac influenciat per l’anarquisme i el moviment verd. En la seva obra més coneguda, El Ensorrament de les Nacions, va aplicar la seva teoria de mida per a les nacions. Per què?. Dit fàcilment: Quan més gran més problema.

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr

Referents:

Leopold Kohr Online
Bmoregeo.com
Big Think

Món curiós (9)

Obama al G20: Un repàs de la geografia heretada de George Bush. Últims assajos:

Trobat a Politiclolz.com

Una altra manera de veure el món, o el món va de cul camí d’un forat negre:

Trobat a Funnywebsite.com

El món pot veure’s de moltes més maneres, però aquesta té mala llet:

Trobat a Funnyscrapsorkut.blogspot

També Estats Units han patit la crisi, i ara venen les conseqüències. Des de Nova York ho veuen així:

Trobat a Funnyordie.com

Aquest mapa ja té els seus anys. Potser alguna cosa ha canviat però segur que els americans segueixen veien les coses com abans:

Trobat a Cominganarchy.com

Constitutions y altres drets de Cathalunya, Barcelona, 1704

English: Catalan Constitutions 1st Volume, 170...

The Catalan constitutions were promulgated by the Corts of Barcelona. The first constitution was promulgated by the court of 1283. The last ones were promulgated by the court of 1702. The compilations of the constitutions and other rights of Catalonia followed the Roman tradition of the Codex.

Shortly after the end of the War of the Spanish Succession, Philip V of Spain issued the set of decrees known in Spanish as the Decretos de Nueva Planta and in Catalan as the Decrets de Nova Planta. This series of decrees abolished the separate laws of the territories that supported his rival to the throne, the Archduke Charles of Austria; this included all territories of the Crown of Aragon. The Decretos attempted to make Spain into a centralized state on the model of France, applying the laws of Castile to all of Spain. These acts were promulgated in Valencia and Aragon in 1707, and were extended in 1716 to Catalonia and the Balearic Islands (with the exception of Menorca, a British colony at the time).

Thus, the Catalan Constitutions were effectively abolished by the King’s authority after his military victory, rather than through any legislative process within Catalonia itself. The change ignored the Catalan Constitutions’ own provisions for how they were to be amended or reformed.

L’any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l’acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n’havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l’obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s’estigué de reconèixer que les constitucions d’aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ”lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s’acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l’estampa i veieren la llum l’abril d’aquell mateix any.

Es prengué l’acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l’edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s’estava celebrant i les de la Cort de l’any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques.

Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doctor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciutadà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l’estampat.

Europa 1700

Segons un antiquíssim usatge, ”cada nació escull la seva propia llei”. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l’idioma. Amb paraules d’Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s’havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l’assimilisme foraster.

La mentalitat jurídica catalana en l’estructuració de la fixació del dret que s’havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s’havia exclòs de vigència. La darrera d’aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d’un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l’antiga Generalilal- feren estampar a despeses d’aquesta l’any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial.

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

…Com lo Senyor en Ramon Berenguer Vell, Comte, e Marquès de Barcelona, e subjugador de Espanya hagué honor, e vehé, e conec, que en tots los plets de aquella terra no podien ésser observadas las leys godas, e vehé molts clams, e molts plets que aquellas leys no jutjavan, specialment ab loament, e consell dels seus prohòmens, ensemps ab la sua molt sàvia muller Adalmús constituí, e mès usatges, ab què tots los clams, e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e ordenats, e encara esmenats, o venjats. Açò féu lo Comte per authoritat del Jutge, qui diu, que.l Príncep haja electió, e licèntia, de ajustar leys, si justa novitat de plets ho requerrà, e que sie tractat per la discretió de la Reyal Majestat, en qual guisa començament de plet sie a leys ajustat. E la Reyal potestat sola sie franca, en totas cosas qualsevol pena manarà ésser posada en plet. E los Usatges que mès lo Senyor Comte començen axí…

Referent:

Editorial Base

Viquipèdia

Taula periòdica

LA TAULA PERIÒDICA ENTESA COM A MAPAMUNDI DE LA QUÍMICA.

Taula periòdica d’acord a la seva abundància a la Terra.

Taula Periòdica de Girona, un disseny que ha estat promogut des del Departament de Química amb un concurs que va guanyar  Imma Güell, actualitzada amb dos nous elements: flevori -Fl- i livermori -Lv-.

I per acabar, aquesta altra:

Ara sí, l’última, amb molt humor:

Referent: Ampa ipse bloc

Atles de Mercator

Ara que tecnològicament podem produir mapes, imatges o qualsevol cosa derivada, inventar racons innombrables, fantasiejar amb mons impossibles de la manera més científica, i fer mapes és, era per ara, un joc de nens i que tothom s’hi veu capaç; ara, deia, que qualsevol pot traçar una línia entre Sant Petersburg i Ohio, i fer-ho públic per necessitat egocèntrica o reclam hedonista, no puc més que ensenyar-vos aquesta obra magnífica i realment espectacular. Espero que us agradi.

Aquest atles va ser elaborat en la dècada de 1570 pel cartògraf Gerardus Mercator, probablement el cartògraf més famós de tots els temps, per ajudar amb la planificació de la gran gira per Europa del fill del seu patró, el príncep hereu de Cleves.

Mercator compila diversos mapes murals de les Illes Britàniques, Europa i el món que tenia disponible al seu taller, tallant i enganxant parts entre si d’acord al format de l’atles. Va crear els mapes regionals en el més pur estil estètic, eliminant taules i il·lustracions que no s’ajustaven del tot a la pàgina i fer espai per personalitzar les barres d’escala. El procés li va donar l’oportunitat d’experimentar com un primer pas cap a la seva ambició a llarg termini de la producció d’un atles definitiu. Per a la resta va utilitzar mapes dibuixats a mà per ell mateix, un mapa urbà de Ancona a Itàlia i nombrosos mapes d’un atles publicat el 1570 pel seu amic i rival Ortelius Abraham.

Els fulls del mapa de 1554 d’Europa i dels mapes dibuixats a mà són els únics supervivents.

British Gallery Online Gallery

Barcelona (5) (1841-1860) Neix l’Eixample

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.

Referents:

Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic
Viquipèdia

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Com sempre…

La decadència de Catalunya s’ha aturat en iniciar-se el segle XVI; en iniciar-se el XVII ja es noten força indicis de redreçament. El Principat, malgrat tot el desgavell del bandolerisme, enmig de les lluites entre nyerros i cadells, no s’ensorra econòmicament. En les dues últimes dècades del segle XVI s’opera una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 es fa visible el redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de darrers del segle XV havien assolit una gran llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins el segle XVIII i, en gran part, fins el segle XIX, fan la impressió de viure en una creixent prosperitat.

Tot plegat farà que, precisament en el moment que Castella es veu abocada a la bancarrota, el Principat de Catalunya aparegui als ulls de la Cort de Madrid com un país privilegiat, al qual cal recórrer per resoldre la precària situació de Castella. Però si Catalunya no s’ha sentit atreta per les empreses imperials victorioses de Castella, per molt que Castella les emprengués en nom d’Espanya, molt menys se sentirà predisposada a deixar-se arrossegar a la sort d’una Castella que ja ha entrat en crisi i que, a més, comença a viure en una mena de món irreal, com de fantasmes.
L’any 1616 J.F. Rossell, enviat a Madrid pel Consell de Cent, en adreçar-se als seus representats, parla del desgavell administratiu de la Cort i, entre altres dades que dóna tocant al seu funcionament, fa notar que «lo nostre bon Rei és un sant i amb sos escrúpols mai acaba de determinar-se. Sos ministres són més amics de jugar tota la nit i llevar-se a les dotze que curar-se de la guerra, i així ara no es parla sinó de les festes de Lerma… i qui té mal que gemec».

«Però Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai» escriu J. H. Elliot. «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.»

L’oligarquia castellana s’adonava que havia arribat el moment d’«un rei, una llei, una moneda». Tocant al rei, tot plegat era prou clar; encara ningú no s’havia decidit a canviar-lo. Tocant a la moneda (si bé els catalans ho denunciaven, no és segur que hi hagués aquest propòsit, de moment), les dificultats haurien estat moltes. Però el problema bàsic era el d’una sola llei. Hom objectarà:

Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Si Castella passava a gaudir de les mateixes lleis de Catalunya, el rei, i amb ell l’oligarquia que l’envoltava, perdia el poder sense límits que li permetia d’exigir tothora homes i diners per a la guerra. Només era vàlida l’altra alternativa: que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.

Pierre Vilar ens assenyala com «no hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge, l’orgull de grup dels catalans». I, més enllà, comenta: «Els estrangers son sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans dues vegades més lliures que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat.»

Però això va contra els interessos de la Cort de Madrid.

El 22 de desembre del 1624, el comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV de Castella (III de Catalunya) un memoràndum en el qual es diu:

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de V. M. juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera.

Uns quants anys després (14 de juny de 1635), el mateix comte-duc escriurà: Acábase todo, o sea Castilla cabeza del mundo con ser la de la monarquía de V. M.

Fragment de l’obra de Fèlix Cucurull Els origens 1626-1700

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers