Barcelona (2)

Propietat de Jonathan Roberts. Tots els drets reservats.

En Jonathan ha cedit aquesta imatge del seu treball per visualitzar d’una altra manera el que era el món medieval. Els seus mapes els podeu trobar a Fantastics Maps i Interaction Point Games.         

Jonathan has given this image of his work, another way to see what was the medieval world. Their maps can be found in Fantastic Maps and Interaction Point Games

[English version at the end of the post]

•SEGLE VI-XIV

Hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. Es coneixen restes d’un palau edificat al segle V sobre l’antic fòrum romà, posteriorment palau episcopal. Un altre palau, potser on fos assassinat Ataülf, es va descobrir sota l’actual Saló del Tinell, en l’actual Plaça del Rei (Ciutat Vella), on també es va descobrir una necròpolis de l’època (segles VI-VII). També és possible veure la planta de la basílica paleocristiana del segle IV, al costat de la catedral actual. Durant el període es parlava un llatí vulgar, possiblement amb petites variants autòctones, i hebreu per part dels jueus. Diverses lleis i ordenances van atemptar contra la població jueva durant l’època visigoda, en alguns moments, segons el rei, es van prohibir matrimonis amb cristians, es va obligar a que fossin batejats, van ser objecte d’escarni públic o desproveïts de les seves propietats. Fins i tot durant el regnat de Wamba(672-680) la població jueva va haver de ser considerable com per demanar al rei un edicte d’expulsió dels sefardites.

Europa a l'any 700

Durant el període visigot el nom de la ciutat va prendre diverses formes possibles, sorgides de la veu llatina Barcino: seguint les declinacions llatines, es troben textos amb les grafies Barcinona, Barcinonem, Barcinonam, Barcinona. De vegades apareix amb una hac intercalada, com en l’italià actual, per representar el so /k/, seguint l’antiga pronunciació llatina original. Així, apareix com Barchinona, Barchinonam, Barchinone. Amb el temps, les declinacions van anar desapareixent, però es van mantenir aquestes formes, en detriment de l’original romana Barcino com a nom de la ciutat. Actualment, per referir-se a aquell període de la ciutat, sol referir també pel genèric Barchinona.

Europa a l'any 800

El poder musulmà a la ciutat durar una mica més de 83, anys fins el 801. Durant l’ocupació musulmana, la ciutat va ser coneguda com برشلونة, Barshiluna (entre altres transliteracions com Medina o Madinat [مدين] Barshaluna, Bargiluna, Barxiluna). La presència musulmana no va intentar convertir la població local, permetent la llibertat de culte, i generalment els ciutadans van rebre un tracte bastant favorable. Els valís musulmans van habilitar una guarnició militar a la ciutat i van cobrar impostos especials als no musulmans, però probablement van ser menors que durant l’època visigoda. El principal temple cristià, la catedral, va ser convertida en mesquita. El govern civil va ser respectat i la ciutat va conservar les autoritats tradicionals (comte i bisbe cristià, i cap de la comunitat jueva).

Europa el 900. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

La unió del comtat a l’Imperi carolingi ja estava debilitada després de ser deposat el comte Bernat II, el títol el va rebre Guifré I, anomenat Guifré el Pilós, fill de Sunifred I, que també havia posseït el títol. Aquest canvi va orientar el comtat de nou a un llinatge hispanogot en lloc de franc. Al comte Guifré sovint se li demanava, fos el bisbe o la creixent comunitat ciutadana, un compromís per a la seva seguretat. Guifré es va mostrar més interessat en els assumptes de poder que en la defensa ciutadana, i les seves enemistats amb els dirigents de Lleida va comportar un atac el 897 per part del valí d’aquesta ciutat Llop ibn Muhàmmad. Barcelona va ser evacuada per la població civil a causa de l’atac, i el comte va morir poc després contra el mateix valí als voltants de Navès. Després de Guifré, el comtat va ser heretat pels seus fills Guifré II Borrell i Sunyer I, ja sense designació real franca. El 988, el fill de Sunyer, Borrell II va fer efectiva la independència respecte als reis francs, i va refusar rendir vassallatge a Hug Capet, després de la nula ajuda que l’anterior rei, Lotari, va atorgar al comtat per combatre l’atac d’Almansor.

Després de diverses incursions per altres regnes i comtats cristians del nord de la Península Ibèrica, Almansor va arribar a les rodalies de Barcelona a finals de juny de 985. El primer dia de juliol, els musulmans van arribar a les muralles, que van resistir el ferotge setge fins accedir a la ciutat el 6 de juliol, després de 8 dies d’atacs intensos i acompanyat pel bloqueig del port dut a terme per una important flota dirigida per l’almirall Abd al-Rahman ibn Rumahis. L’objectiu de les campanyes d’Almansor era doble: d’una banda, sostreure diners i possessions valuoses i, d’altra, sotmetre a la població local, fins i tot convertint alguns com esclaus, que van ser portats a Còrdova, pels que potser poder exigir tributs als cristians. La ciutat va ser saquejada i presa en foc, juntament amb els monestirs, esglésies i la catedral (tot i que es van poder conservar alguns documents). Molts dels habitants de la ciutat o del comtat que es van protegir entre les muralles van ser fets presoners, esclaus o assassinats. L’ocupació va durar uns sis mesos. Entre els presoners hi va haver ciutadans rics i importants, com el vescomte de Barcelona Udalard, l’ardiaca Arnulf, el jutge Orús i el mercader Marcús. El seu rescat va ser llarg i difícil.

Europa el 1030. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

El comtat era dirigit i governat directament pel comte, que ajudava per un vescomte, mentre que les qüestions de govern local de la ciutat les administrava un vicari o veguer, que també regia sobre l’àmbit militar i la direcció de la policia. El bisbe, que sovint assumia la representació de la ciutat, s’encarregava dels desvalguts i vetllava pel compliment de les capitulars comtals. Cap al 874 es va trobar a Santa Maria del Mar un cos atribuït a santa Eulàlia, i es va traslladar el cos a la catedral. La catedral paleocristiana del segle IV va ser restaurada després de l’arribada dels francs, i en les obres intervenir el bisbe Frodoí (cap al 877). Durant els aproximadament dos segles que va durar la influència carolíngia a Barcelona, la ciutat comptava més de la catedral amb les esglésies urbanes de Sant Just, Sant Miquel i Sant Jaume, a més de les localitzades extramurs de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, el monestir benedictí de Sant Pau del Camp i de monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les. Els jueus formaven una comunitat important que s’assentava en el Call, i disposaven d’un cementiri a Montjuïc. Ells constituïen un nucli actiu que es dedicava a la medicina, el comerç, la petita indústria, i potenciar les relacions amb al-Àndalus. L’àmbit marítim estava a mans dels cristians, i es va desenvolupar comerciant entre diversos ports mediterranis musulmans. El desenvolupament de l’agricultura en el pla de Barcelona es va forjar en la construcció, a mitjan segle X -i segurament pel comte Miró-, de dos canals d’aigua que dirigien les aigües del riu Llobregat i del Besòs als voltants de la ciutat: la del Besòs era coneguda com Rec Comtal o Regomir, i era paral·lela a la strata francisca, una via que suposava una variant de l’antiga Via Augusta romana, i que va ser construïda pels francs per aproximar millor la ciutat al centre de l’imperi carolingi.

Europa el 1097. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

La prosperitat guanyada amb l’expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (vila nova), generalment al voltant d’esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l’església de Santa Maria del Mar, on es va crear un barri de caràcter portuari, igualment a l’església de Sant Cugat, a la zona del Besòs, de caràcter agrari, el barri de Sant Pere al voltant de Sant Pere de les Puel·les, el barri del Pi va sorgir al voltant de l’església de Santa Maria del Pi, i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major. La creació d’aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, construint a 1260 una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les Drassanes, de cara al mar. El nou tram era de 5.100 metres, englobant una àrea de 1,5 km². El recinte comptava amb vuit noves portes, entre les quals hi havia diversos enclavaments de rellevància en l’actualitat, com el Portal de l’Àngel, la Portaferrissa o la Boqueria. El perímetre comptava amb vuitanta torres. Però si el Conqueridor és el pare del govern municipal de Barcelona -que un segle més tard va tenir seu pròpia, la Casa de la Ciutat- el seu fill Pere el Gran en va consolidar les competències amb un privilegi extensíssim, Recognoverunt proceres (1284). La ciutat va arrencar aquest privilegi al rei arran de la greu crisi derivada de l’annexió de Sicília, i això pràcticament va deixar sense efecte la major part de la legislació barcelonina anterior i va establir una institució municipal al gust dels grups més poderosos de Barcelona, fet que va provocar revoltes, com la que va liderar Berenguer Oller el 1285. La crisi de Sicília també va tenir un paper a l’hora de configurar-la, ja que la Cort de Barcelona del 1283 va obligar Pere el Gran a fer moltes concessions al règim parlamentari i va inaugurar el pactisme que va regir les relacions entre el monarca i els territoris de la corona fins el 1714. Una altra conseqüència de la crisi siciliana va ser l’inici de la construcció, per iniciativa dels consellers i amb el suport del rei, de la Muralla de Pere el Gran, que va encerclar la ciutat i els diversos burgs des de la Rambla fins a l’actual parc de la Ciutadella.

Europa el 1300. línia divisoria entre cristians i musulmans. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

Representació gràfica dels canvis històrics a ...

Representació gràfica dels canvis històrics a la península Ibèrica.

La ciutat va ser durant l’edat mitjana un important enclavament comercial, tant per la seva situació entre el regne carolingi i els dominis musulmans (que va ser disminuint a mesura que avançava la Reconquesta), com en la seva projecció cap al mar. A l’àrea portuària era corrent la ubicació de mercaders de variada procedència, sobretot genovesos, pisans, grecs i egipcis. Així mateix, mercaders barcelonins van establir delegacions comercials amb Gènova, Nàpols, Sardenya, Alger, Tunísia, Alexandria i Constantinoble.

El 9 d’agost de 1391 durant un gran aldarull a Barcelona, el poble va envair el call i les cases dels jueus van ser assaltades, i molts d’ells assassinats. Els supervivents es van refugiar al castell Nou, abandonant les seves cases als assaltants que van atacar el castell, i els jueus allà refugiats van poder salvar la seva vida a canvi del baptisme que es van afanyar à rebre. Quan les autoritats van poder restablir l’ordre, es van trobar tres-cents cadàvers.

Barcelona va tenir govern propi gràcies al seguit de privilegis de creació del municipi pels quals Jaume I en va anar refinant l’estructura. Si en segles anteriors els prohoms eren personatges destacats per la funció que exercien com a àrbitres o jutges, la possible influència del dret romà va fer que, a mitjan segle XII, s’introduís a molts indrets de Catalunya la figura dels cònsols com a magistrats suprems dels municipis.

Jaume I ho va fer evolucionar fins al Consell de Cent -en representació de l’assemblea de veïns-, i uns consellers, encapçalats pel conseller en cap, que s’encarregaven del poder executiu i estaven obligats a treballar estretament amb els oficials reials (batlle i veguer).
Europa el 1190. The Historical Atlas de William R. Shepherd, 1926.

En el regnat de Jaume I es va veure l’arribada a la ciutat d’un conjunt de comunitats monàstiques, els ordes mendicants, nascuts en resposta al nou tipus de societat més urbana, que centraven el seu ideal religiós en la pobresa i la predicació. I si el rei va estar implicat en la instal·lació -i fins i tot la creació- d’alguns ordes, l’artífex principal de la seva presència a la ciutat no va ser altre que Ramon de Penyafort. I és que, a part d’una nova forma d’espiritualitat, els ordes mendicants van introduir a Barcelona una novetat que en va arribar a ser part indestriable: l’art gòtic.

Els meus agraïments:
Eixampliada
Zonu.com
Història de la Ciutat de Barcelona
ICC Cartoteca Digital
Universitat Pompeu Fabra
Sanderus Antiquariaat – Antique Maps
Arxiu 3.0 de l’alSinet
MapRoom
Bayerische StaatsBibliothek
EuroAtlas
Viquipèdia

English version ↓

• CENTURY VI-XIV
There are few remains of the Visigothic period, in which the inner city remained. Are known remains of a palace built in the fifth century on the ancient Roman Forum, then Bishop’s Palace. Another palace, which was perhaps Ataulf murder, was discovered under the current Tinell Hall, the current Plaça del Rei (Old Town), where a necropolis was discovered at the time (centuries VI-VII) . You can also see the floor of the early Christian basilica of the fourth century, near the present cathedral. During a common Latin was spoken, possibly with minor local variations, and Hebrew by the Jews. Various laws and ordinances they attack the Jewish population during the Visigothic period, at times, according to King, was banned marriages with Christians, were forced to be baptized were subject to public scorn or devoid of properties. Even during the reign of Wamba (672-680) the Jewish population had to be considerable as to ask the king an edict of expulsion of the Sephardim.
During the Visigothic name of the city took several possible forms, arising from the Latino voice Barcino: following the Latin declensions, are texts with photographs Barcinona, Barcinonem, Barcinonam, Barcinona. Sometimes when he had appeared with the H, like the Italian present to represent the sound / k /, following the ancient Latin original pronunciation. It appears as Barchinona, Barchinonam, Barchinone. Over time, the declines were disappearing, but these forms were maintained at the expense of the original Roman Barcino as the name of the city. Currently, to refer to that period in the city, often also referred by general Barchinona.
The Muslim rule in the city lasted a little over 83 years until 801. During the Muslim occupation, the city was known as برشلونة, Barshiluna (including transliterations as Medina or Madinat [مدين] Barshaluna, Bargiluna, Barxiluna). The Muslim presence was not trying to convert the local population, allowing freedom of worship, and generally people were treated fairly favorable. The Muslims were set worth a military garrison in the city and collect special taxes to non-Muslims, but probably were lower than during the Visigoth. The main Christian church, the cathedral was converted into a mosque. The civilian government was respected and the city retained the traditional authorities (Christian bishop and count, and head of the Jewish community).
The Union County in the Carolingian Empire was already weakened after being deposed Count Bernard II, received the title and Guifré called Guifré el Pilós, son of Sunifred I, who had owned the title. This change focused the county back to a lineage rather hispanogot free. In Guifré often asked him, was the bishop or the growing community of citizens, a commitment to their security. Guifré was more interested in issues of power in the defense of citizens, and their feuds with the leaders of Lleida in 897 led to an attack by the validity of this city Lobo ibn Muhammad. Barcelona was evacuated by the civilian population because of the attack and died shortly after the count against it around validity Navès. After Guifré, the county was inherited by his sons Guifré II Borrell and Sunyer I, without designation as real frank. The 988, the son of Sunyer, Borrell II made effective independence from the Frankish kings, and refused to give allegiance to Hug Capet, after the previous zero help King Lothair, gave the county to fight the Almanzor attack.
After several raids by other Christian kingdoms and counties north of the Iberian Peninsula, Almanzor reached the outskirts of Barcelona in late June 985. The first day of July, the Muslims came to the walls, which fiercely resisted the siege until access to the city on July 6, after 8 days of intense attacks accompanied by blockade of the port conducted by a major fleet led by Admiral Abd al-Rahman ibn Rumahis. The aim of the campaign Almanzor was twofold: firstly, remove money and valuable possessions, and other, subject to local people, even making some as slaves, who were brought to Cordoba, by you may be able to levy taxes on Christians. The city was plundered and taken fire, along with monasteries, churches and the cathedral (although it could keep some documents). Many of the inhabitants of the city or county that were protected from the walls were taken prisoner, enslaved or killed. The job lasted six months. Among the prisoners there were rich and important people such as Viscount Udalard, ​​Arnulf the archdeacon, the judge Orús and the merchant Marcus. His recovery was long and difficult.
The county was directed and governed directly by the Count, who helped a viscount, while issues of local government in the city administered the vicar or a judge, also ruled on the scope and direction of the military police. The bishop, who often assumed to represent the city in charge of the disadvantaged and ensure compliance with the county chapter. Around 874 were found in Santa Maria del Mar body attributed to Santa Eulalia, and moved the body to the cathedral. The fourth-century early Christian cathedral was restored after the arrival of the Franks, and the works involved the bishop Frodoí (around 877). During the century that lasted about two Carolingian influence in Barcelona, ​​the city had more of the cathedral with urban churches of St. Just, St. Miquel and St. Jaume, in addition to those located outside the walls of Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuic, the Benedictine monastery of Sant Pau del Camp and Benedictine monks of St. Pere de les Puel·les. The Jews formed a significant community that settled in the Jewish Call and had a cemetery on Montjuïc. They formed a core asset that was engaged in medicine, commerce, small industry, and strengthen relations with al-Andalus. The sea level was in the hands of Christians, and was developed from several Mediterranean ports Muslim trader. The development of agriculture in the plain of Barcelona was forged in the construction in the mid-tenth century and probably by Count Miró, two water channels that ran the river Llobregat and Besos around the city: Besòs was known as Rec Comtal or Regomir, and was parallel to the strata francisca, a route which is a variant of the old Roman Via Augusta, which was built by the Franks to approximate better the city center of the Carolingian Empire.
Prosperity won the territorial expansion led to the first settlements outside the city walls, once the danger of Muslim raids. We created several villages (new town), usually around churches and monasteries: that occurred around the church of Santa Maria del Mar, where he created a character harbor district, also in the Church of Sant Cugat, the Besòs area, agricultural character of the neighborhood around St. Pere de les Puel·les apply in the neighborhood of Pi came around the church of Santa Maria del Pi, and the Mercadal market environment of the Portal Major. The creation of these new districts were forced to extend the perimeter walls, built in 1260 a new wall from the St. Pere de les Puel·les to the shipyard, facing the sea. The new section was of 5,100 meters, covering an area of ​​1.5 square kilometers. The center has eight new gates, including several enclaves had relevance today, as the Portal de l’Angel, the Portaferrissa or La Boqueria. The perimeter had eighty towers. But the Conqueror is the father of the municipal government of Barcelona, ​​a century later had his own House-City his son Pere el Gran consolidated into a privilege vast powers, Recognoverunt process (1284) . The city started this privilege to the king following the serious crisis arising from the annexation of Sicily, which practically left without effect most of the previous legislation in Barcelona and established a municipal institution more powerful the taste of Barcelona , which led to revolts such as that led Oller Berenguer in 1285. The crisis in Sicily also had a role in setting it as the Court of Barcelona in 1283 Pere el Gran was forced to make many concessions to the parliamentary regime and opened the pacts that govern the relationship between monarch and the territories of the crown until 1714. Another consequence of the crisis Sicilian was the beginning of construction on the initiative of directors and supported the king, the Pere el Gran Wall, which surrounded the city and the various bourgeois from the Rambla to today the Ciutadella Park.
The city was during the Middle Ages an important commercial enclave, both for its location between the kingdom and the Carolingian domains Muslims (who was falling as the reconquest progressed), and in its projection towards the sea. The current port area was the location of merchants varied backgrounds, especially Genoese, Pisano, Greeks and Egyptians. Likewise, merchants established commercial offices in Barcelona with Genoa, Naples, Sardinia, Algeria, Tunisia, Alexandria and Constantinople.
On August 9, 1391 during a major riot in Barcelona, ​​invaded the Jewish people and Jewish homes were attacked and many killed. The survivors took refuge in New Castle, abandoning their homes to the assailants who attacked the castle, and the Jewish refugees were there to save his life in exchange for the baptism that were quick to receive. When the authorities to restore order, were three hundred corpses.
Barcelona had its own government through the set of privileges to create the municipality for which Jaume I was on refining the structure. If in previous centuries the notables were prominent characters in the role as arbiters or judges, the possible influence of Roman law made in the mid-twelfth century, introduced to many parts of Catalonia as a figure of consuls judges Supreme municipalities.
Jaume I did it evolve to the Hundred-representation in the assembly of neighbors, and some advisers, headed by chief minister, in charge of executive power and were forced to work closely with the royal officials ( mayor and judge). In the reign of Jaume I was the arrival in town of a group of monastic communities, the mendicant orders, born in response to new types of urban society, which focused on the religious ideal of poverty and preaching. And if the king was involved in the installation, and even the creation of some orders, the main architect of its presence in the city was not different from that Ramon Peñafort. And, part of a new form of spirituality, the mendicant orders were introduced in Barcelona in a novelty became an inseparable part: Gothic art.

One response to “Barcelona (2)

  1. Pingback: Frank M. Ahearn « Dulla Privacy

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 41 other followers

%d bloggers like this: